Escriure sobre l'impressionant desastre del Japó -per cert, quina societat més envejable-, és escriure per escriure tenint en compte la quantitat d'informació -massa vegades pèssima- que estem rebent tots aquests dies. És a dir, és absurd entrar en el tema i escriure simplement per pura morbositat sobre el drama humà i fer de poeta tronat, talment com una noieta va posar en el Twitter: El cielo de Barcelona llora las víctimas de Japon (era un dia plujós a la ciutat, esclar), o escriure sobre l'energia nuclear sense saber un borrall de física nuclear.
Per tant, he decidit entrar a carregar un cop més contra la societat, sobretot l'occidental, que malgrat ser la més avançada, pateix encara aquelles malalties tan ferotgement perilloses anomenades superstició i hipocresia. Parlar d'energies al món, és tan senzill com entendre que el camí natural de la humanitat -en termes materials i no sentimentals- sempre tendeix a evolucionar i/o a canviar. Si ara les energies campiones són el petroli i la nuclear, aquestes hauran de cedir terreny sí o sí cap a altres de més netes, és llei de vida, cal ser-ne conscients i cal treballar-hi. Això és tan cert com que la Terra i la seva natura és tan intel·ligent que sempre ens porta inevitablement cap a un cantó o cap a un altre segons les seves necessitats.
Tan cert també com que els que reclamen la desaparició immediata de les centrals nuclears, no només volen trencar l'evolució normal sense preveure el possible desequilibri econòmic i humà que causaria aquest eixelebrament, sinó que viuen instal·lats constantment al planeta piruleta. Tot el món científic, siguin detractors o favorables, saben perfectament que per a una evolució tant important com aquesta, cal una transició d'almenys 20 o 30 anys encara. Perquè esclar, només posaré un exemple, si es vol apostar ara com mai pel cotxe elèctric per substituir el petroli, que recordem que és l'energia que més es gasta ara i per tant la que més embruta, com proporcionarem tanta electricitat per a milions de transports al món sense l'energia nuclear? Complicat i apassionant, oi?
Estem arreglats doncs entre els hipòcrites de torn que aprofiten qualsevol desastre humà per cridar a la immediatesa i l'ara o mai (detesto aquesta frase, què vol dir? Que si no es fan les coses ara no es faran mai? M'haig de suicidar ara doncs??!!), i els pobres supersticiosos que en cada terratrèmol hi veuen la fi del món, aquests sí que estan sonats, mare meva!
I per acabar, guaiteu aquestes dues súper sentències del secretari de la natura i savi de Martorell, en Francesc Pujols, que il·lustren i sentencien com la guillotina francesa el titular d'aquest articlet:
1) La superstició —una de les filles més revingudes de la ignorància— porta a creure morals les coses que no ho són i, per tant, a tractar-les moralment, és a dir, a sacrificar-se, o a sacrificar, per elles.
2) És cert, com ja ha estat dit, que l'home lliure de superstició pot fer el mal amb més facilitat que el supersticiós, però caldria afegir que la força que té aquest darrer per fer el mal és infinitament superior a la de l'altre. El primer, quan fa el mal, generalment, ho sap, mentre que el segon, quan fa el mal, creu fer el bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada