Els Pets, i visca la mare...

Un any més, aquest cop des de l'Artèria del Paral·lel -el mític Estudi 54-, va celebrar-se el certamen de la X Festa dels Premis Enderrock de la Música Catalana. Uns premis que creixen any rera any amb intensitat, importància i saber fer, i una festa amb tota aquella parafernàlia vital pròpia d'un país normal, fantàstic! Podríem dir a més, que hi havia pràcticament tot el món músical de la nació, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, i això és important de mantenir-ho i normalitzar-ho. Però sobretot remarcar que la qualitat de l'escena que ahir es va mostrar ja no és només la d'un país normal, sinó la d'un territori pioner en aquest camp. Moltíssimes felicitats doncs al Grup Enderrock i als guardonats.

Tot això m'ho he fet venir bé i és l'excusa ideal per parlar-vos d'un grup -feia temps que em ballava pel cap però mai trobava l'ocasió- que es mereix tot el meu sincer reconeixement. Es tracte de retre un petit homenatge al que per a mi és el millor grup de Pop nacional de tots els temps, que justament ahir van ser els grans triomfadors de la nit. Estic parlant evidentment de la banda de Constantí, Els Pets.

25 anys sobre els escenaris no és cosa fàcil tenint en compte l'espai reduït que aquest país ens ofereix, ara bé, el que sempre m'ha corprès d'ells, és la manera de reinventar-se a cada disc -partint d'un estil propi, esclar-, i el fet de no haver-ne editat mai cap de dolent. Tal com va dir ahir en Gendrau, Els Pets, és una banda que ha sabut com cap altra enllaçar dues o tres generacions, i això poques bandes al món ho aconsegueixen. Grans hits i precioses cançons omplen disc rere disc, i això amics i amigues, és molt difícil de fer, paraula de músic.

Els Pets per a mi signifiquen el plaer d'escoltar encara cançons al més pur estil The Jam o Redskins -un fet d'agraïr davant de tant Pop sofert que vivim avui en dia-, però sobretot de tenir una banda al costat de casa que tranquilament podria competir a nivell mundial amb totes les altres. Una banda que estèticament fa que em senti arropat en el meu propi món modernista, en defnitiva, una banda d'abans que continua sent la més moderna. La modernitat d'un Pop fresc i ben aconseguit, que fa que un conegut Mod barceloní es vantés un dia de dir que en Lluís Gavaldà podria ser el nostre Paul Weller.