Autocentrament nacional

A ningú se li escapa a hores d'ara, tant als nostres adversaris com a totes les famílies del moviment, que l'independentisme i/o sobiranisme català està a la palestra comunicativa del país, i que el nombre de separatistes ha augmentat molt d'ençà dels últims 10 anys. El país, innegablement, ha avançat políticament i està a punt de presentar un plet seriós i històric a l'Estat espanyol a través de la Llei de consultes. Pensar el contrari és fer una anàlisi completament esbiaixada de la situació i/o voler portar la contrària perquè mola.

Aquests últims dies, no sé ben bé per què, la ment m'ha portat a recordar algunes anècdotes i fets de l'època on tots restavem al gueto, suposo que arran d'això també m'ha sortit un altre article semblant que veurà la llum d'aquí poc a la revista quinzenal L'esquerra nacional. El fet és que, pensant i pensant, me n'he adonat que un dels processos mentals que ha superat amb força èxit el nostre independentisme i que, per tant, també ha contribuit a aquest l'èxit actual, és desfer-nos d'un acomplexament molt greu, un virus que segons com, podia ser benigne i maligne alhora: la basquitis.

Recordo com la majoria del jovent fa molts anys sabia i tenia totes les cançons de Kortatu o La Polla, feia brigades de suport a grups bascos i, en canvi, el Garrotin o la Rumba, Al Tall o l'Ovidi no existien ni a la ment ni a les festes de l'independentisme. Recordo que les semivacances que s'agafava el jovent independentista català (per sort, la gran majoria era i és de la classe mitjana i podia pagar-se dues o tres vacancetes polítiques i/o ocioses a l'any) eren per anar a l'Aberri Eguna. Era un clàssic, també, que la basquitis marqués l'agenda política de l'esquerra independentista, on sempre hi veies la mateixa gent, alguna també vinguda de l'antisistema, que es ficava a qualsevol moguda política que vingués d'allí dalt. Recordo una anècdota, per posar un simple exemple, de quan vam començar a promocionar viatges per anar a veure l'USAP a Perpinyà i així trencar la frontera i establir contactes amb la gent del nord, i un personatge que venia amb nosaltres, davant la mirada atònita dels perpinyanesos, va plantar una bandera dels presos bascos al camp, realment esperpèntic.

L'independentisme català, doncs, ha après una lliçó, que de fet ja han practicat sempre els mateixos bascos i irlandesos: el full de ruta a seguir ha de ser transversal, seriós, desacomplexat i, sobretot, propi. Només nosaltres i sense l'ajuda de ningú més ens alliberarem.

Doncs bé, en aquest sentit fa una mica de basarda veure aquests últims dies les reaccions que s'estan produïnt en favor del poble palestí. S'estan veient indicis que un sector molt enlluernat i escandalós de casa nostra pot caure en la palestinitis, i això no només és caure en el mateix error, sinó que hi ha un agreujant afegit; almenys la lluita del poble basc és propera, laica i raonable, cosa que la palestina està a les antípodes de la nostra cultura cívica i democràtica.