Tres a trenta-tres

Avui hem celebrat la segona jornada torrista a Osona. En aquesta cita els elegits han estat el Rocker, el Miquel (patriota osonenc a exiliat a BCN) i jo. Només us diré que el dinar carlí a Puiglagulla ha sigut a tres i ens ha costat 33€ per barba.

Després hem fet la mítica ratafia al parc Noucentista de les Set Fonts de St. Julià de Vilatorta i Vilalleons, on hem vist, escrita a la pedra, una màxima definitòria: Qui es ven no inspira confiança, ni als qui el compren.

LA PROVOCACIÓ ÉS LA SAL DE LA VIDA!

Per una altra Solidaritat Catalana!

Fa uns dies, el conserge gris que tenim de president de la Generalitat principatina es va encarar amb el president d'Espanya (puro teatro), la setmana passada els agents socials dels PPCC es van manifestar d'una manera clara i contundent que el país no pot aguantar més aquest robatori, altrament dit solidaritat. Aquest cap de setmana, Convergència amb un acte de responsabilitat, ha decidit fer front comú amb el Govern per anar a negociar el finançament, i finalment ERC, també aquest cap de setmana, ha destapat que ja ha mantingut negociacions amb els partits nacionalistes dels PPCC (comptant-hi CiU també), perquè si falla el front Govern + CiU, es faci un autèntic front nacional per pressionar Espanya i aturar així l'espoli fiscal.
Bé, això m'omple de satisfacció, de veritat, sembla que el forat que s'havia ficat el catalanisme des de les eleccions espanyoles, amb la victòria del progressisme espanyolista, no era tan fons com alguns deien i escrivien i resulta que tornem a treure el cap i a marcar l'agenda política, talment com veníem estant fent després de les dues grans manifestacions de la PDD.
Però és clar, malgrat tots els crits d'unitat que se senten per tot arreu (la gent ja està farta de tantes baralles i traïcions), em fa pànic pensar que tornarà a haver-hi el mateix escenari de després de l'aprovació de l'Estatut al Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005, on la unitat i la il·lusió de tot el poble va ser manifesta, el resultat però ja sabem quin va ser: Traïcions, traïcions i traïcions.
Els polítics mediocres actuals, no se n'han adonat encara que Catalunya a la història ha fet passos importants només quan hi ha hagut una unitat absoluta i ferma de tots: partits, empresaris, sindicats, societat civil, la bona gent del carrer... La guerra dels Segadors o de separació i la Solidaritat Catalana del 1906 en són bons exemples, van ser moments que vam triomfar com a país i vam deixar en escac l'Estat, malgrat que el final no fos el desitjat. Recordem que a causa d'aquesta guerra que va durar 12 anys el rei espanyol va tornar a jurar les Constitucions de Catalunya, i que fruit de la Solidaritat Catalana, una unitat insòlita de republicans, carlins i lligaires, en va sortir un reforçament del catalanisme tant polític com cutural (El Noucentisme), que va acabar amb un fet vital i tant important pel país com La Mancomunitat d'en Prat de la Riba.
Doncs bé, espero i desitjo que els polítics i en general tothom, siguin conscients dels moments que estem vivint, de fet, ara ja no els hi queda gaire marge per tornar a enganyar a la gent, ara ens hi van els calés, o sigui, el plat a taula.

No us ho perdeu!

RODASONS
Emissió 672


Canal 33

Dissabte 26 de juliol del 2008, a les 21.00

Reemissió: diumenge 27 cap a les 3 de la matinada

TVCi: divendres 1 d’agost a les 6 del matí (Amèrica), i diumenge 3 a les 11.50 (Europa)



Concert: EL BELDA I EL CONJUNT BADABADOC a la Festa del Rodasons (1a part)


Com cada últim dissabte de mes, el Rodasons ofereix avui una emissió monogràfica, amb la primera part del concert que El Belda i el Conjunt Badabadoc van fer el 6 de maig al CAT de Barcelona, amb motiu de la festa del catorzè aniversari d’aquest programa, que es va celebrar en el marc del XXI Festival Tradicionàrius.

A partir de la setmana vinent i durant tot el mes d’agost, el Rodasons recuperarà alguns dels reportatges més destacats emesos durant la temporada 2007/2008. I el 6 de setembre reprendrem les emissions habituals, amb l’actualitat de la música folk a casa nostra i arreu del món.



Repertori:

1.- Gavina voladora

2.- L’Empordà

3.- Que tinguem sort

4.- Torna, torna Serrallonga

5.- Aquesta nit

6.- La catximba

7.- El setè cel





Formació

Carles Belda: veu i acordió

Marc Serrats: guitarra

Lo Pardal Rocker: contrabaix

Eric Herrera: bateria









www.tvcatalunya.com/rodasons

rodasons@tv3mail.com



C.A.T.

Centre Artesà Tradicionàrius

Trav. Sant Antoni 6-8

08012 Barcelona

93.218.44.85

www.tradicionarius.cat

tramcat@tradicionarius.cat

Pensaments

Al segle XXI a Occident, la societat ja no es divideix per classes socials, sinó per la cultura. Hi han pobres i rics rucs i hi han rics i pobres il·lustrats.
Eric Herrera i Puntí.

LA CULTURA ENS FARÀ LLIURES!

La meva UCE

Us faig saber d'una exposició que es fa a Vic que m'ha sorprès gratament. Com podeu veure, es tracte d'un recorregut gràfic de les quaranta edicions de la Universitat Catalana d’Estiu.
La UCE per a mi representa un viatge a la joventut més primerenca, quan jo em feia com a patriota descobrint l'entorn humà i natural que allí es gaudia, quan amb la meva colla hi apreníem i hi descobríem què eren els PPCC reals, encara me'n recordo un cop, tot fent el got al bar Canigó de l'amic Joel de Vilafranca del Conflent, vila preciosa, érem els d'Osona en una taula amb cinc o sis persones més, entre els quals un d'Elx, un de l'Alguer, un de Perpinyà, algú de Barcelona i un altre de les terres de l'Ebre. M'enteneu no? allò era real i tots ens enteníem perfectament, en tots els sentits. Això és el què vaig aprendre a la falda del Canigó, a Prada, a viure intensament uns quants dies amb gent com tu i com jo, aprenent política, història, geografia... i perquè no dir-ho, fent xerinola i gatzara per un tub.
Hi vaig anar durant 9 anys seguits, i ara des d'en fa 4 o 5 que la meva presència brilla per la seva absència, evidentment que això és degut a que la feina se m'ha triplicat a l'estiu i se'm fa impossible pujar allí dalt, però bé, no defalleixo i tindré un raconet al meu cap i al meu cor per tornar-hi sempre que pugui. A veure aquest any...


Josep M. Vila d’Abadal
ALCALDE DE VIC
Joandomènech Ros i Aragonès
PRESIDENT DE LA UCE


Us conviden a la inauguració de l’exposició “Universitat Catalana d’Estiu, Prada (Conflent), 1969-2008. 40 anys”, que tindrà lloc el divendres, dia 25 de juliol a les 19.30 hores a la Llotja del Blat (Plaça del Pes, 08500 Vic)

--------------------------------------------------------------------------------

“Universitat Catalana d’Estiu, Prada (Conflent),
1969-2008. 40 anys”
L'exposició és un recorregut gràfic de les quaranta edicions de la Universitat Catalana d’Estiu

Del 25 de juliol al 10 d’agost del 2008

Llotja del Blat, Plaça del Pes, Vic

Horaris:
De dilluns a divendres, de 16.30 a 20.30 h.
Dissabte, de 10 a 13.30 i de 17 a 20.30 h.
Diumenge, de 10 a 13.30 h.

Jornada torrista

No ho faig mai ni crec que m'hi acostumi, però avui em ve de gust fer-vos cinc cèntims de la meva jornada d'ahir. Ho faig perquè no acostuma a passar de rebre una visita a terres carlines d'un gran i mitiquíssim amic, estic parlant evidentment del patriota i bromista de Sants, Rocker.
Ell va venir amb moto i jo el vaig anar a rebre amb la meva perla, per tant, els dos fèiem una fila que Déu n'hi do, bé, els que ens coneixeu entendreu que la cosa va d'un Rocker amb la seva moto rockera i un Mod amb la Vespa, n'hi ha per llogar-hi cadires, no? Surrealisme!
La jornada torrista va començar, com no podia ser d'una altra manera, amb un vermut a la Fonda Urgell de Roda de Ter, on s'hi va afegir un altre convidat de luxe, el Titot. Tot seguit vam anar a dinar al Roquet de Tavèrnoles, on vam repassar el país de dalt a baix, la veritat és que ens entenem prou bé, fins i tot vam arribar a la conclusió tots tres, que a l'independentisme català hi ha feina per a tothom i per tant, malgrat no compartim el que alguns fan l'important és que fagin. Ah! i que la llibertat nacional no ens la portarà ni el Mas ni en Puigcercós, ens la portarà un nou vingut, perquè històricament, l'alliberament nacional de les colònies sempre l'han protagonitzat els colons que hi van arribar després, un cop, és clar, veuen les putades que l'imperi propaga a la colònia. Apa!
Tot seguit ens vam acostar a veure l'aigua que el senyor Rocker beu cada dia, sí, sí, vam fer, en un entorn incomparable, una ratafia al Parador, davant del pantà de Sau.
El dia va anar caient i naltros com qui no vol la cosa ens férem un banyet -en una piscina privada, és clar- i continuàrem bevent i menjant, vaja... Torrisme total.
I us preguntareu què coi és realment això del torrisme, doncs val, ho explicaré. És un terme pujolsià (això ja ho diu tot) que neix de la paraula torre, o sigui viure en una torre, malgrat això però, per a mi i els seguidors torristes, aquesta no seria una condició clau per ser-ho, sinó que per a nosaltres seria més aviat viure la vida i passar el dia de la millor manera i més còmode possible, en definitiva ser un bon vivant, això sí, il·lustrat, o sigui, interessar-te a bastament per la cultura general i sent curiós de mena. Podríem dir doncs, que un garrulo no encaixaria massa en aquesta definició.
Per acabar us transcric la definició que el mateix Pujols explica en el llibre Francesc Pujols Per Ell Mateix escrit per l'Artur Bladé:
Parlant d'un seu amic anomenat Callén diu: Ja de gran, el seu ideal era la -vida del torrista-, com ell deia, consistent a llevar-se a les dues de la tarda, dinar, jugar el tresillo, donar un tomb per la Rambla, sopar, retornar al cafè, parlar amb els amics, gastar alguna broma, ressopar i anar adormir a punta de dia; i el més bonic és que aquest programa va realitzar-lo en comapanyia de la senyora francesa, que amb els anys havia perdut bona part de les seves exigències i, com els savis, s'acontentava de poc. la torre, ja que l'ideal exigia una torre, Callén va fer-se-la a la Conreria, lloc deliciós.
Ja ho veieu, no cal que sigui tot exacte, però la filosofia s'ha entès no?

CORRELLENGUA 2008

L'edició d'enguany del Correllengua s'inicià el 28 de juny a Sant Miquel de Cuixà i acabarà, com ja és habitual, al 8 de novembre a Perpinyà.

La flama, com cada any, es divideix en quatre columnes que transcorreran la majoria de comarques des de finals de juny fins la primera setmana de novembre. Enguany les columnes duen el nom de dues escriptores: Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany; i de dos escriptors: Pere Quart i Jaume Fuster.

Cal destacar els següents actes:
11 de setembre a Barcelona.
9 d'Octubre a València.
8 de novembre la cloenda a Perpinyà.



MANIFEST DEL CORRELLENGUA 2008


Si no salvem la llengua, no salvarem el país, car és el nostre senyal d’identitat més clar i més contundent. Sense una llengua pròpia faria segles que estaríem completament assimilats. Per això anorrear la llengua catalana ha estat la pressió més forta que hem rebut de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. En democràcia, quan semblava més fàcil, els centralistes han vist una ocasió d’or de treure’ns la raó moral: contra Franco sí que valia la llengua catalana, però ara, que vivim al paradís de la democràcia, ja no cal, ens diuen, i si la volem preservar que sigui com un bé històric, com una relíquia, però sense interferir en la “lengua de todos los españoles”.

És per tant imprescindible que emprem tots els mitjans, pacífics i democràtics, per salvar una llengua que està retrocedint molt de pressa; de fet, la llengua catalana ha ocupat àmbits, les darreres dècades, que mai abans havia ocupat i el nivell de coneixement del català ha augmentat espectacularment –uns avenços, per cert, que només es deuen a la nostra irreductible tossuderia-, però el seu ús no para de retrocedir i el mandat constitucional pel qual l’Estat està obligat a protegir-la no s’ha complert mai.

Necessitem com a condició necessària la llei de Normalització Lingüística, però necessitem encara més que s’apliqui de fet. Necessitem també la innegociable unitat de la llengua catalana, perquè altrament els perjudicis lingüístics són immensos, per no esmentar com ens és de negatiu l’esmicolament del mercat, sobretot en el camp de l’ensenyament.

És també imprescindible que la població catalana, de tots els Països Catalans, sigui conscient de què hi perd i què hi guanya en el debat tan desigual per la nostra supervivència. Des d’un punt de vista econòmic, fins i tot els empresaris estan alarmats el preu que s’ha de pagar per pertànyer a Espanya i com és d’irreversible el retrocés econòmic al qual estem empesos, a un nivell que no és equiparable a cap altre país de la Unió Europea: l’ofegament econòmic ja no és un fantasma sinó una realitat.

Ens és imprescindible que el català sigui la llengua comuna de tots els catalans, vinguts de totes bandes del món, perquè només així construirem una societat justa i sense discriminacions.

I per a tot això ens cal la independència. Una independència civilitzada, com la que tants altres països estan a punt de coronar en aquest segle XXI. I ens cal recuperar la dignitat i la personalitat pròpia.

La Flama del Correllengua és un estendard davant del qual podem recordar qui som i podem expressar què volem. És a dir: que la Flama del Correllengua ens incita a ser homes i dones lliures, a decidir per nosaltres mateixos i a dissenyar el nostre propi futur.

Isabel-Clara Simó


Endavant amb el Correllengua!
Visca la llengua i la cultura catalanes!
Visca els Països Catalans lliures!

El meu resum del congrés del PSC-PSOE

El saben aquel que diu....
"El dirigent socialista (Zapatero) s'ha compromès a millorar el sistema actual de finançament i també ha assegurat que el nou model garantirà la solidaritat".
"El líder del PSOE ha repassat el seu compromís amb Catalunya i les promeses que, diu, ha complert amb el país".
Aquest és el resum que faig jo de l'onzè congrés dels sociates residents a Catalunya, la veritat és que no sé si riure, plorar o tremolar. Això sí, qui ara es cregui aquest mentider li recomanaria que es passés pel seu CAP de poble o barri, o directament que anés a un psicòleg.
Com han demostrat un cop més aquesta gent embaucadora, és que de partit nacional res de res, de fet per a ells la paraula nacional serveix per definir la seva simpàtica Espanya i que per despistar el personal han posat l'Isidre Molas com a president de la sucursal, de fet no es pot pas dir que l'Isidre sigui pitjor persona que l'Iceta i el Zaragoza, fins i tot arribaria a afirmar que ell sí que es creu una mica això de la nació catalana. Però bé, servirà d'alguna cosa que ell sigui president? Serveix d'alguna cosa ser president del PSC, tenint com a comissaris polítics l'Iceta & Co.?
L'únic que li han deixat dir, pobret Molas, és que la culpa de no tenir grup parlemantari propi a Madrid és del cop d'Estat del 23-F. Quines penques! que estem al 2008, xato!
El PSC-PSOE seria un acudit sinó fos que fa plorar.
Per acabar de reblar el clau, us recomano l'article d'en Partal que surt avui a Vilaweb, impecable. (Clickant el títol us enllaçarà a l'article.)

Elogi a les nostres espardenyes.

Ara que la calor ja ha entrat de valent al nostre país, com cada any he portat a terme el ritual de comprar-me dos parells d'espardenyes catalanes, n'haig de comprar cada any perquè com que les porto pràcticament cada dia, cap al setembre, com a molt a l'octubre, les pobretes arriben al final de la seva existència. Això sí, viuen al moment, recorren el país sencer i fan el tronera fins a altes hores de la matinada, per tant, no es pot pas dir que s'avorreixen.
Aquest any, per fi he trobat les de pinxo vermelles, m'encanten, es veu que només les fan pel sexe femení, però l'altre dia en una espardenyaria mítica de la nostra geografia, tot fent un bussines, les vaig aconseguir. Les altres que tinc, són les pròpies de St. Pere de Ribes, són molt curioses, una és blava amb una veta vermella, i l'altre és vermella amb una de blava.
I tot això per què us explico, doncs per reivindicar aquest calçat tan nostrat i alhora modern, sí, sí, modern i elegant, perquè ara si voleu donar-li la volta als modernos snobs i als multicultis cosmopolites, res millor que les espardenyes per donar un toc local dins l'universalisme. Ep! que això no m'ho he inventat jo, això ja ho feia el gran i sublim Dalí, apa!
Doncs això, per acabar aquest elogi a les set vetes, us transcriuré un tros d'un pamflet que he trobat tot remenant el meu arxiu polític i que m'ha fet molta gràcia, es tracte d'uns premis que el mitiquíssim i malauradament desaparegut bar Jimmy Jazz d'Igualada, donava a la gent que portava les esperdenyes cada estiu, evidentment jo vaig ser un dels guanyadors.

Volem celebrar que l'ús del nostre calçat d'estiu autòcton, les espardenyes i les avarques, no només no les deixen de portar els qui les han dut sempre (i no es perden davant de tanta globalització) sinó que cada cop són més reconegudes com a calçat còmode, fresc, natural, artesà (i artesà vol dir fet aquí per gent nostra, i no per nenes i nens a compte d'una multinacional en un país del tercer món) i econòmic. (...)

Així doncs, fora autoodi i animeu-vos a comprar unes set vetes, igualadines, vigatanes, les de Valls, valencianes o de careta, les de l'òstia, de pinxo, taverner... o unes avarques insulars. Quin país!

El regionalisme català desperta?

No m'ha tret la son ni tan sols la gana, però sí que l'he anat seguint a compta gotes, senzillament perquè visc en un país que és d'una manera de ser concreta i aquest partit hi té molt a veure. Estic parlant evidentment del congrés de Convergència Democràtica de Catalunya celebrat el cap de setmana passat a Barcelona. Tampoc hi confio gaire del què n'hagi sortit d'allà, però sí que m'agradaria posar l'accent en dos fets ocorreguts en aquest congrés, que indubtablement són fruit del creixement protagonitzat per l'independentisme català durant els últims 10 anys.
Malgrat els sectors profilàctics molt habituals en aquest partit, protagonitzats aquest cop pel botifler Ignasi Guardans, CDC ha aconseguit, per primer cop, adoptar en els seus estatuts conceptes com nació lliure, dret a l'autodeterminació i el que és més important potser, deixar de fer pedagogia a Espanya i tirar pel dret. Si els pobres Cambó i Macià, 100 anys enrera, entre desenes i desenes de polítics catalans a la història, ja van intentar explicar el què som, no per fer-nos l'esnob ni per tocar allò que no sona, sinó que som perquè som així i punt, i només van rebre de resposta, garrotades, cops d'estat i vacil·lacions. Ara per primer cop, des del regionalisme català es diu que això s'ha d'acabar i que els espanyolets s'hi hauran de posar fulles si no ens entenen.
No podem negar que això és un avanç qualitatiu, però és clar, deixeu-me dir-vos que sóc escèptic i poc confiat malgrat desitjar que per una vegada per totes facin el salt al mur de la covardia. De fet celebraria molt que per fi el centre-dreta, junt amb el centre-esquerra català adoptessin -de veritat- i com a propi, el dret de decidir dels catalans, així, tot seria més fàcil, puix no podem oblidar que l'autèntic enemic de la llibertat nacional el tenim a casa.
D'altra banda, d'aquí poc ve el congrés dels sociates, pse... no cal que us digui el què en penso, no? Aquests són catalanistes com trobar aigua dolça al mar, només ens hem de fixar amb el què va dir el conserge gris que tenim com a president: L'objectiu dels socialistes catalans és reforçar el socialisme espanyol i l'Espanya federal.
Bona nit i tapa't.

Mare Nostrum

Ja sé que vaig tard, però avui per primer cop començo a sentir el flaire del nostre mar i el gaudi espiritual que sento cada estiu quan vaig al Cap de Creus. No és que estigui fent aquest post amb un ordinador portàtil des d'un petita i bonica cala de Cadaqués -no ho faria mai això-, sinó que ja em falta poc per desconnectar uns dies de la música i així poguer marxar i disfrutar d'un dels meus centres del món.
Per il·lustrar això, i amb el clar objectiu de fer proselitisme pujolsià, us poso un fragment d'en Pujols dedicat al nostre mar, a la Mediterrània. Llegiu-lo, és excepcional.
És precisament per escrits com aquest o pel llibre Cadaqués de Josep Plà i per tradició familiar, o perquè un cop allí l'aureola daliniana i d'en Pau Riba m'entra com una fletxa i s'instala al meu cos, que la preciositat de Cadaqués i Selva de Mar amb les seves caletes i amb el monestir de St. Pere de Rodes coronant el Cap de Creus em fa sentir ser un privilegiat entre la única raça que existeix, la humana.


LA MEDITERRÀNIA, ELEMENT CIVILITZADOR

Ací, en aquesta terra, en altres temps nostra, a prop de la mar que encara és nostra, he pogut establir noves relacions entre aquesta mar —visible, com una ratlla d'esperança, de l'alt planell del jardí del Peyrou— i la diàstasi universal. D'aquesta mar —vora la qual el vell Egipte va intentar de bastir la primera civilització sistemàtica— va sorgir Grècia que, donant l'art clàssic al món, va satisfer d'una vegada per sempre l'ideal estètic de la Humanitat; d'aquesta mar va néixer Roma, donadora del Dret clàssic amb què va saciar l'ideal ètic dels pobles; d'aquesta mar és filla Catalunya, la terra destinada a fundar el classicisme científic per tal de realitzar l'ideal dialèctic dels homes; d'aquesta mar ha sortit el monoteisme, triomfant arreu del món; d'aquesta mar s'han alçat Alexandre, Anníbal, Cèsar i Napoleó, els quatre genis de la guerra més importants de la Història; d'aquesta mar, en fi, van aixecar el vol Ramon Llull i Ramon Sibiuda, els iniciadors de la tradició filosòfica catalana, que aviat serà universal. Tot això, que forma la part principal del patrimoni de la civilització mediterrània, ha estat possible perquè a les vores d'aqueixa "mar entre terres" s'ha produït la màxima intensitat diastàsica coneguda, en raó dels factors tel·lúrics que influeixen en el procés mitjançant el qual la matèria separa l'esperit d'ella mateixa. Entre aquests factors, derivats de la situació geogràfica, hi ha el clima, que ací és el més benigne del món, sobretot per la seva moderació, tant a l'hivern com a l'estiu, fins al punt que, prop de la nostra mar, les fulles de molts arbres no arriben a caure si no senten l'oreig de la primavera. I és en funció d'aquesta benignitat que, fins ara, únicament la civilització mediterrània ha tingut el privilegi d'arribar al classicisme, és a dir, de produir models eterns en el camp de l'estètica i de l'ètica, mentre es prepara per a donar-los en el camp de la dialèctica, des dels temps en què Ramon Llull —el primer messies de la ciència universal— va venir a Montpeller, on va posar, justament, la primera pedra del classicisme que ens manca, amb la seva obra Ascens i descens de l'enteniment, obra que jo penso coronar, si tinc vida i salut, amb la Pantologia. No deixa de ser significatiu que un altre dels messies científics sorgits de la Mediterrània fou, en el segle passat, el montpellerí Auguste Comte, fundador del sistema positivista, o "religió de la ciència", que és un fruit de la derivació occitana del tronc filosòfic català.

Del llibre Francesc Pujols per ell mateix, d'Artur Bladé i Desumvilla.

Ser modern i català ja no és delicte.

I a més a més comença a ser absolutament normal, tal com ho hauria d'haver estat sempre, vaja.
Tot això ho dic perquè ahir vam gaudir d'una jornada 100% MODernista que li diem nosaltres, i vaig comprovar a més, que no vam caure ni al cantó fosc ni al pou del provincianisme i ni tant sols vam ser excloents.
Tot va començar amb un cita lúdico-empresarial amb el Marc Xerramequ i l'Òscar Dalmau, conegut també com a Phil Musical, un home sorprenent, simpàtic i agradable. El tema era posar sobre la taula un projecte que ens està esclatant a les mans, que ens encanta i que pot arribar molt lluny tot i que aramateix no us el comentaré, bàsicament perquè ja se'n parlarà a bastament; la cosa va de música retro-pop catalana. El dinar, torrista com no podia ser d'altra manera, va constar d'un arròs amb marisc arrant de mar al restaurant l'Escamarlà de BCN.
La conversa va ser molt interessant, almenys jo tinc aquesta impressió, i va seguir i augmentar tot fent la penúltima a la Barceloneta. Com que el vi ja començava a fer efecte i la confiança estava servida, fins i tot ens vam atrevir a afirmar que: És curiós... com pot ser que nosaltres siguem més moderns escoltant música dels anys 60, que els modernos oficials de BCN? Bé... he, he, ho deixo aquí...

La segona part de la jornada molt-moderna, va seguir al vespre i la nit amb dos concerts que podríem etiquetar d'excel·lents per tres coses: Per la qualitat musical, per la ubicació i per l'entorn humà.
El primer va ser als jardins de la Universitat Autònoma, on amb una engalanació típicament de festa catalana (aquells llumets de colors penjant, donaven un caire molt rural), vam disfrutar d'un elegantíssim concert dels Sanjosex. Bon Pop i sobretot bons músics.
El segon va ser al meravellós claustre del Pati Manning, on s'ubica un dels restaurants Via Fora! Allí els Mazoni van fer les delícies dels assistents, com a mínim les meves segur. Ja tenia ganes de veure'ls després d'haver-me empassat el seu disc unes quantes vegades, a més, el Jaume ens va delectar amb una versió del gran Paul Weller, puc demanar més?
Tot això estava servit per la discogràfica de tots aquests nous grups d'indie Pop de casa nostra, Bankrobber. Els haig de felicitar efusivament, no defalliu que esteu fent molt bona feina. Tenim molt bon Pop, de veritat!
I tot aquest rotllo perquè l'explico, doncs per acabar dient el que fa temps que dic, que és molt trist que l'autoodi se'ns mengi vius com a país, però que per fi (sembla), ja pots ser molt-modern, escoltar Rap, bon Jazz, exportar arreu del món i amb el cap ben alt la nostra Rumba, etc... I tot això fent-ho amb normalitat, o sigui amb català i sense ser titllat de provincià i localista, bàsicament perquè qui t'ho digui té un greu problema mental.

9a. Scooter Run St. Pol de Mar

Ja la tenim aquí, una de les millors sortides dels país, la de St. Pol (quina hora és!) ja és una realitat. Jo com que sóc un malalt de les Vespas sortiré de des de Vic amb la meva perla direcció a la ciutat comtal per fer la ruta del divendres. Ja en tinc ganes!

Juliol Pujolsià

Els catalans tenim la sort d'haver tingut personalitats, homenots que diria aquell de Palafrugell, que al llarg dels segles han aportat progrés, cultura, humanitat i avantguardisme a la Terra i als éssers humans: Abat Oliba, Ramon Llull, Ramon Sibiuda, Joan Coromines, Pau Casals, Francesc Macià, Josep Trueta, J. M. Xirinachs...
Un d'ells, Francesc Pujols i Morgades, el savi de Martorell i secretari de la natura, és un dels grans (per no dir el gran) polifacètics que ha donat aquest tros de terra. Deixeble i renovador del pensament lul·lià i per tant, seguidor del corrent filosòfic català, inventa una nova religió científica catalana universal que primer anomenarà Iparxiologia, i més tard Pantologia, és a dir, la ciència del tot. Per dir-ho en paraules seves, el que es tracta és de posar el Coneixement per sobre de la Convicció, i aquests dos conceptes per sota de l'Ètica i al servei de l'Interès General de manera que pugui reeixir l'Harmonia en les nostres ments, en la nostra societat i en el nostre planeta.
Doncs bé, per conèixer una mica més el món pujolsià i coincidir amb altres pujolsians, no us podeu perdre dues cites importants.
La primera és avui mateix a partir de les 8 del vespre a l'entresòl de La Pedrera (no podia ser a cap altre lloc). Aquí se celebrarà l'Hiparxiologi o Ritual de la Religió Catalana i altres textos de Francesc Pujols. La direcció i interpretació anirà a càrrec de Moixic, i l'acte estarà presentat per Roger Mas. Tot un luxe.
La segona és aquesta:

Dimarts, 15 de juliol.
Esclata Pujols!

El curs que s'ha acabat ha florit en fets i esdeveniments pujolsians.

Conjuntament amb MAR VELLA, associació cultural, en presentarem tres llibres:





–El llibre de Job, traducció parafràsica i representable d'un original de les Escriptures, per F. Pujols. Edicions i propostes Culturals Andana, Vilafranca del Penedès.

–Francesc Pujols i Morgades, el filòsof heterodox, de Joan Cuscó i Clarasó, Publicacions de l'Abadia de Montserrat

–Els hereus de Francesc Pujols. El pensament català brota i rebrota com un ceballot. Trenta-dues entrevistes pujolsianes per Iván Sánchez Moreno i Francesc de Castro i Piera. Duxelm,


Poemes i cançons de F. Pujols per:

Joan Vinuesa, Espe Piga, Laia Martínez, Enric Casasses, Jaume Arnella, Laia Carrera, Liliana…

Al bar l'Horiginal, C/ Ferlandina, 29 (davant del MACBA) BCN.

Tenim Barça, tenim país.

El Barça i Catalunya han guanyat, després de la jornada d'ahir(per cert, segons he sentit, magnífica organització de les activitats adreçades als socis per pert del club), on la moció de censura va perdre de calaix i va quedar demostrat que les veleïtats i les tonteries no han triomfat a can Barça, els catalans barcelonistes podem respirar tranquils.
Si dic que el senyor Giralt i la seva comparsa van perdre de calaix és perquè aquí hi ha un fet claríssim; qui va posar tota la carn a les graelles per guanyar eren els que volien fer fora en Jan Laporta, i tots els que van votar a favor de la moció, i per tant els més mobilitzats, són el sostre de suport que va tenir aquesta. Si això ho traduim amb xifres, veurem que després de tota la campanya, amb la inestimable ajuda de la premsa espanyolista de Barcelona, al senyor Giralt només li han votat 23.870 socis dels 118.528 socis que té el club. És clar que representa un 60% dels vots emesos, però és que la participació va ser del 33%, absolutament pírrica amb un fet tant important com aquest.
Ja sé que no puc pretendre que tota la gent que no va votar estigui a favor de l'actual junta, però està clar que almenys, aquest cop la moció era sobrera i no calia gens ni mica.
Ho vaig dir-ho en un post anterior, la culerada tribunera, un sector ampli de l'afició blaugrana és un reflex típic del perdedor català, aquest català emprenyat i rondinaire sociovergent i provincià, que es passa el dia fent d'entrenador, de jugador, de president o de polític sense tenir-ne ni idea.
Ahir, veient l'espectacle llagrimal del senyor Nuñez junt amb els seus adoradors quan va anar a votar, criticant sense solta ni volta al Laporta, vaig tenir una sensació de fer un viatge fosc al passat i per un moment vaig tornar a veure aquell Barça tan provincià poc modern i profundament espanyol.

Visca el Laporta!

La Rumba que tomba

Entremig de la bogeria d'aquest cap de setmana anant amunt i avall, que per a mi va encetar-se el passat dijous tocant amb el Belda al Senglar Rock (Lleida), encara he trobat una calorosa hora morta just abans d'anar a tocar a Manresa per explicar una emoció del dia d'ahir.
Deixant a part els més de 300 Kilòmetres i les dues actuacions que ahir vam fer jo i la meva parella de fet laboral, el Marc Xerramequ, en l'actuació dels Dijous Paella a Terrassa vaig fer realitat un altre petit somni a la vida: tocar amb un històric de la Rumba catalana, el millor ventilador del món (amb el permís del Peret), un gitano de la nissaga dels Salazar de Lleida molt agradable, simpàtic i divertit. Estic parlant evidentment del Rafalito de Mataró, l'ànima dels Ai Ai Ai, músic del Gato Pérez, al cel sigui, i també guitarrista dels Patriarcas de la Rumba.
És un tren, una màquina que aguanta i fa tirar endavant a una banda de set músics, amb el seu ventilador guitarrístic i la manera que té de tocar els bongós, fa que tot sigui més fàcil i sobretot un luxe compartir escenari amb un crack mundial de la Rumba catalana. Està clar això, els millors del món fent rumba catalana són els gitanos catalans, i els Dijous Paella ara tenim la sort de comptar amb un dels millors per fer uns quants concerts.
No us ho perdeu, si teniu l'oportunitat de veure un concert nostre i esteu de sort que ell hi sigui, podreu disfrutar i veure com es toca l'autèntica i original Rumba catalana.

SOS Bernat! SOS Cal Macarró

Acabo de parlar amb el meu amic Bernat i estic corprès de la seva voluntat i lluita per la terra, la cultura i el país. Quan vaig saber que havia començat la vaga de fam em vaig esverar però, coneixent-lo com el conec, no m'estranya que ho hagi acabat fent.
Ell és un home despert, lluitador, fresc, ultra simpàtic i sobretot i per damunt de tot, gran patriota, d'aquells catalans elegits que passaran a la història dels humils com un malalt d'amor per aquest dissortat país.
Segons diu ell, l'Ajuntament de Calaf podria fer molt per solucionar aquest problema, però no vol perquè el volen mort, mort d'iniciativa i de voluntat de fer cultura i política. I dels polítics de casa nostra ja no cal que us digui res, on és el conseller Tresserres?! Que volen un militant d'ERC mort?! Sí, sí, és militant d'ERC!
Ànims Bernat! Estem amb tu!
Adheriu-vos-hi siusplau.

Esquerres? Dretes? España!

Amb la ressaca i el disgust del diumenge passat, i després haver llegit articulistes i d'haver parlat i discutit amb diversos companys del meu entorn, el regust de boca que em queda per la revifalla espanyolista a Catalunya (no és que siguin més, simplement per fi han pogut celebrar una victòria), es resumeix en dues preguntes, una resposta i una màxima final.

Per què era impensable trobar mostres tan transversals d'espanyolisme desacomplexat en el franquisme dels anys 60 i 70?
Per què amb 30 anys de "democràcia" amb 16 de govern sociata, l'espanyolitat és cada vegada més asfixiant i Catalunya és més odiada i cau més malament?

Quan Catalunya va aportar a Espanya la Nova Cançó i el Rock Laietà i era pionera amb l'avantguardisme cultural, polític i sindical, érem amables i interessants. En canvi, quan Espanya s'ha regit per un sistema "democràtic", el mateix espanyolisme tronat de sempre es torna oficial, progre, desacomplexat i fins i tot mola. Només us dic que la nit del diumenge (això ha estat investigat, i és verídic), l'ultra dreta espanyola a Catalunya va sortir al carrer a organitzar la celebració i es van sentir crits com: Golpe de Estado! i Viva la Guardia Civil!, entre altres excentricitats. Perquè després diguin que els nacionalismes són tots iguals, quines penques!

L'orde i la repressió fa mantenir l'espurna encesa, la manipulació i la mentida desactiven a un poble sencer.