dimarts, 27 de maig del 2008

El meu Ovidi


Acabo de veure la cançó Homenatge a Teresa de l’Ovidi pel Canal 33 i m’ha entrat un calfred i un no sé què a dins molt difícil d’explicar, és una barreja d’emoció, nostàlgia i felicitat. És impressionant el que sento per aquest personatge, gràcies a la seva veu em vénen records feliços de la meva vida.
El seu art està a anys llum de la mediocritat que campa en aquest planeta, la seva interpretació, el seu enginy a l'hora de fer lletres i la seva veu, el fa ser per a mi, el millor de tots els cantants de la nostra història. I a sobre havia de morir quan no tocava per convertir-se en ídol, això sí que és la única cosa que ell no hagués volgut.

L’he mirat amb atenció i he quedat bocabadat davant la tele (mira que l'he vist cops!) com si el món s’aturés, sempre em dona quelcom que és màgic i sobretot profund. Em sento absolutament identíficat amb ell, per a mi ell és un exemple a seguir, ell era artista, divertit, amic dels amics, individualista i llibertari, català i sornaguer, segur que tenia moltes debilitats, i què, qui no en té...

Fins sempre Ovidi, espera’ns al cinquè graó que quan hi arribi et voldré saludar i abraçar-te.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Avui escoltava l'homenatge que li van fer al Palau de la Música. parlar de l'Ovidi fa posar la gallina de pell...

Anònim ha dit...

gran i força desconegut ovidi...

a banda d'això... miri'l i faci'l córrer!
el post concert de dixous paieia a la porta de l'atzucac: http://www.youtube.com/watch?v=drw6SJ4FCOA
boníssim!