Victòria!

Malgrat el petit entrebanc nacional d'ahir, penseu que portem més de 300 anys de derrota en derrota, lo d'ahir no és res comparat amb el que carreguem a l'esquena, la vida continua, i el que és més important, el procés d'alliberament nacional ja està en marxa.

Dos dies després de la manifestació de manifestacions organitzada des del sobiranisme català, que va aplegar tot el ventall de la classe política catalana de tradició democràtica, la reflexió que faig és la següent:

1. L'independentisme ha guanyat la partida, ara ja està al centre social i polític del país, ara ja és la primera opció política (encara que no majoritària a hores d'ara), i ha convertit l'autonomisme i el peix al cove en paper mullat. L'autonomisme i/o regionalisme és demodé, és tronat.

2. I ara què, tothom es pregunta i demana als polítics (cosa curiosa després d'insultar-los repetidament), doncs tant senzill i trist alhora. Després d'escoltar les declaracions post-mani de dirigents del PSC i ICV per un cantó, i ERC per l'altre (CiU està al mig com sempre esperant què pot arreplegar i li pot anar millor), passarà que; Uns fent cas omís al clam majoritari, continuaran pensant, encara que aquestes alçades ja sembli de bojos, que l'encaix de Catalunya amb Espanya és vàlid i demanaran reformar per enèsima vegada la Constitució amb l'ajuda dels seus amics i alhora botxins espanyols progressistes. Els altres ja ho tenen clar des de fa temps i la història els hi està donant la raó a marxes forçades, demanaran que la resta de partits facin el salt d'una vegada i es declarin partidaris de la democràcia i la secessió política, bàsicament per una qüestió urgent de millora econòmica i mental de la població que viu a Catalunya.

Podran arribar a un mínim acord al Parlament de Catalunya (i això serà positiu), però arribarà el moment (més d'hora que tard aquest cop) que tot s'esquinçarà, aquest, serà quan s'hagi d'anar a defensar la unitat a Madrid, uns tindran cagarrines, els altres pensaran en les hipotèques que tenen amb Madrid, i els de sempre es quedaran sols, és la trista i alhora senzilla història dels catalans.

Aquest feixuc i maleït status quo que ja fa massa temps que arrosseguem, només pot canviar si a les properes eleccions catalanes l'opció clarament independentista obté prous diputats per, o bé empènyer els altres partits a fer el salt definitiu, o bé formar govern amb la condició ja posada sobre la taula, de comprometre'ns a impulsar un referèndum o consulta unilateral per decidir quin futur volem com a país. Així de senzill i de pragmàtic.



La nota negra de la mani va ser la protagonitzada (i ja comença a ser habitual), pel cabdill Carretero i la seva tropa de reagrupats. La mala educació i la supèrbia (un comportament molt espanyol) és mala companyonia per guanyar vots i fer amics. Pixar-se a sobre de la organització (Òmnium) passant per davant la capçalera i la resta de les 1709 entitats i organitzacions de la nació que s'hi havien adherit, després d'haver renegat i dir pestes de la manifestació, és d'una baixesa i una estupidesa infantiloide que fa venir basques. No m'estranyaria gens que el Laporta no acabés anant de bracet amb tota aquesta patuleia.