Català emprenyat o català provincià?

Ho diré clar i català; hem d’eliminar la figura del català emprenyat i per extensió la seva variant més de baixa estofa; la del culé emprenyat. Si voleu ho diré d’una altra manera; fins que no ens desempalleguem de la mentalitat principatina del català emprenyat perdedor, no serem mai un país normal, o sigui lliure.

Aquest adjectiu, inventat per la premsa espanyola de Barcelona per definir el pobret català que perd sempre, a Espanya li va de perles; deixa el català com un barrufet rondinaire, ranci i que es queixa tot el dia. La queixa, un dogma de fe del català emprenyat i negatiu.

El català emprenyat no deixa de ser l'arquetip ciutadà de la colònia que s’emprenya per tot però no fot res per canviar el sistema, fins i tot acaba votant els partits sucursalistes o regionalistes de torn.

El català emprenyat, que normalment va perdudíssim en política, sempre es vanaglòria que és més català que ningú, però acaba parlant en castellà a la primera de canvi, és el que en una discussió de taverna acaba sabent més futbol que el mateix entrenador del Barça, i expulsaria el president Laporta perquè només fa dos anys que no guanya res. Evidentment és nuñista. Té mentalitat franquista en el sentit més provincià, quan parla del sud del país es refereix a Andalusia, i quan passa per Perpinyà canta la Marsellesa. Això sí, s’emprenya quan ha de pagar peatge pensant-se que la culpa és de Madrid.

Odia el Reial Madrid però no permetria mai que el Barça deixés la competició de la lliga espanyola, fins i tot celebra les victòries de la seleccion perquè hi ha jugadors catalans. Ho sap tot de la premsa rosa espanyola i es pensa que la Montserrat Caballé i en Samaranch són els catalans universals per exel·lència. Es pensa que la 2a República espanyola amb la bandera tricolor va ser el millor que li ha passat a Catalunya i encara es creu que hi haurà una Espanya federal, ignorant que els únics que es creuen l'Espanya federal són els mateixos catalans. El seu ideari mental segueix sent l’Espanya de províncies malgrat estigui molt emprenyat amb la capital del regne. No entén la vida sense el binomi Barcelona-Madrid.

Fins que la mentalitat del català no actuï com si estigués en un país normal, com si d'un país independent es tractés, tal com ho fan els francesos o els espanyols, no avançarem mai com a poble. Tothom és lliure de parlar la llengua que vulgui, però si no et creus el país sempre tindràs un problema existencial. Hem d'eliminar la figura del català emprenyat i impulsar la del català desacomplexat. Si més no, serem una mica més feliços.