dimarts, 3 de juny del 2008

Pujols-Coltrane


Pujols sota el seu símbol: L'escala de la vida

Tothom relaciona Francesc Pujols amb Richard Wagner, evidentment aquesta és una relació absolutament realista, Pujols era wagnerià com molts dels intel·lectuals noucentistes i catalanistes dels anys 20 i 30 a Barcelona, puix la lògica és aplastant, Wagner és el compositor sublim en tots els espectes; en el musical, en el literari i en l'estètic.
Feia dies però que em picava una nova nova relació, un parangó que ara i aquí m'atreviré a fer i que crec que no s'ha fet mai, la d'en Francesc Pujols amb el gran saxofonista John Coltrane.
Coltrane no va conèixer ni el filòsof ni segurament el seu sistema, i en Pujols, tot i haver pogut escoltar la música del jazzman per una simple qüestió cronològica, posaria la mà al foc que no la devia ni conèixer i segurament que ni tan sols escoltava Jazz, bé reconeixo la meva ignorància pel que fa això.
I per què vull relacionar i comparar aquests dos homenots, doncs perquè penso que lliguen en molts aspectes. Els dos amb el seu intel·lecte han volgut acostar-se a Déu des de la realitat (un amb la música i l'altre amb la filosofia), els dos són únics i brillants, els dos tenien moltes coses a dir (i les deien amb èxit) i els dos, en definitiva, han fet una obra irrepetible.
Per il·lustrar el que dic m'haig de remetre indubtablement al disc A Love Supreme del Coltrane (gravat l'any 1964-Impulse), el seu millor treball i el millor disc de Jazz de tots els temps. Aquesta obra mestra és una aproximació a la mística i a Déu a tota regla, és un disc absolutament dens i profund, on a cada tema puja la intensitat d'una manera magistral, talment com l'evolució dels graons de l'escala de la vida d'en Pujols.
Pujols, el savi de Martorell i conegut també com el secretari de la natura, reinventa i actualitza el sistema filosòfic del gran Ramon Llull, i crea una nova religió científica d'arrel catalana amb l'únic objectiu d'aportar la veritat, la pau i la justícia al món (per això quan el món se'n adoni, els catalans ho tindrem tot pagat). El disc de Coltrane després de sentir-lo i d'haver assimilat tota la música que hi ha a dins, s'arrodoneix amb un llibret on hi ha una oda a l'amor i a Déu escrita pel mateix músic. Tots els paral·lelismes són potents, igual que ells dos.
La veritat és que estic parlant de dos pesos pesants, de personatges que no sé si per el seu extremat intel·lecte van acabar donant-li la volta al cervell o si per contra el que deien i el que sentien anava a missa (mai millor dit).
Només hi ha una cosa que no lliga, l'Escala de la Vida de la religió científica catalana te cinc graons (vegetal, protozou, bèstia, home i àngel), i el disc A Love Supreme només te quatre cançons, bé no tot és perfecte, diuen que la perfecció és feixisme.
El que tinc clar però, és que pel que fa als misteris i als plaers de la vida prefereixo perdre'm amb aquests individus que amb la mediocritat racionalista-pijo-sociata d'avui en dia.

2 comentaris:

Sedinis ha dit...

Bon dia i bon sol!

doncs la veritat és que el tema jazz... ai... he estat mirant vídeos al iú-tup d'aquest sinyó que comentes i segurament deu ser que l'hauria d'escoltar una mica més, però... jejeje!
i quant a pujols, nari-nant.


saps que també m'he obert un bloc?! com si no tingués res a fer... ai mareeeeeee!!! :S


au! salut!

Anònim ha dit...

digues-li al l'Auladell que afegeixi la teva proposta als parangons que hi ha al pròleg de l'Hiparxiologi, no?
Això del quatre i el cinc no t'ha d'amoinar: es veu que hi ha un grup que abans de fer el gran disc sobre l'escala de la vida, amb cinc talls, completarà una col·lecció de quatre senzills. Per arribar al cinc s'ha de passar pel quatre, no?