Resposta a l'amic Palà

Hi ha gent amb molt bona fe que de vegades es deixa engalipar a la primera de canvi. Aquesta gent -ancorada en una estètica i una manera de fer francament millorables- continua pensant i defensant que l'esquerra en termes generals pot continuar sent la mateixa esquerra d'altres èpoques i/o d'altres llocs del planeta, sense entendre o sense voler entendre que el context social actual és radicalment diferent respecte el passat.

Hi ha uns valors indiscutibles i insubornables que l'esquerra no pot perdre mai, que no són altres que el de la llibertat dins d'un ordre establert per la col·lectivitat, el de l'esforç individual per la millora d'un mateix, i per tant del col·lectiu, i la garantia en la justa mesura -per tant, potenciant l'ascensor social com a requisit per fer avançar una societat- dels drets bàsics i universals per a tothom. Aquests són els valors que han fet créixer i han fet avaçar la humanitat. Uns valors que han estat combatuts per molts fronts, des de posicions tancades i rànciament conservadores fins als totalitarismes de tots els colors -negres, blaus, vermells-...

Altrament, un tresor -el de l'esquerra- que també corre el risc de quedar-se desfasat fruit de la visió insuportablement tronada que els suposats defensors i màrtirs de l'esquerra "autèntica" -aquests que van donant carnets d'esquerranós per la vida- defensen; però que l'únic que fan és convertir-lo en un dogma de fe ben esbiaixat. El traven. Aquestes divinitats de l'esquerra, massa vegades són incapaces de valorar, analitzar i, en conseqüència, actuar partint de la simple observació de la pura i dura realitat social, una societat que es mou vertiginosament i que a voltes es mostra en contradicció amb els mateixos pilars de l'esquerra. No es pot ser rígid, cal saber-se moure i trobar solucions en aquest terreny fangós de la convivència humana, i sobretot sense pontificar a tort i a dret pensant-se que un és inammovible davant de fets incòmodes (un exemple claríssim d'haver perdut el nord és amb el de la immigració).

Bona part de l'esquerra es pensa que el camí a seguir és el que dicta el bonisme de l'ésser humà, quant les societats hi entenen ben poc d'això. Però sobretot, l'error colossal més habitual que fa aquesta esquerra és el de substituir la llibertat per la igualtat -terme funest i abocat al totalitarisme- i la realitat pel dogma de fe. (Repasseu sinó la història de França i de Rússia).

Doncs bé, els que ens sentim liberals amb una visió oberta de la societat, i per tant d'esquerres, repudiem les formes i una part del fons d'aquests que han decidit que la societat ha d'anar a la seva manera sense passar abans per les urnes en nom de la justícia social, rebutgem la figura del barrut social, la política de subsidi i els maximalismes infantiloides. I, sobretot se'ns en fot que pseudolíders, pseudointel·lectuals, opinaires i articulistes que donen cobertura a tot aquest món reaccionari i retrògrade que es fa dir d'esquerres, no ens donin el carnet VIP de persona justa i solidària, segons és clar, la seva manera de veure la solidaritat.

Hi ha independentistes d'esquerres que s'han quedat amb els pixats ben calents al ventre quan han volgut defensar -empassant-se la vergonya- tota aquesta olla de grills faltada d'ordre i de sentit que ha intentat posar en escac les institucions democràtiques catalanes a més de passar olímpicament del fet nacional català. Aquestes 'Heidis' de l'independentisme, en comptes de mostrar valentia i claretat en el debat des del minut zero denunciant la tendència estatalista del moviment 15M i arrossegant-se com ànimes amb pena -demanant permís i tot- per poguer fer-los entendre que la Terra no és plana -llegiu-hi dret a l'autodeterminació-, han intentat posar-nos en una diana, recorrent un cop més a l'insult fàcil i demodé als que no estàvem d'acord amb tota aquesta patuleia campista. Que l'independentisme de centredreta ja és per fi un fet -i necessari- a casa nostra, no vol dir que els independentistes que posem en dubte l'estrafolari sentit de la democràcia d'aquesta collota siguem automàticament de dretes. Aquesta manera de dictar qui és qui, és un recurs de pati d'escola i de baixa estofa molt propi de certa gauche divine.

Res més lluny de la realitat, companyes i companys, el que passa és que si certa esquerra fes una visita a la realitat veuria que el món també es divideix entre el sentit i el sense sentit, veient que en un lloc hi cohabiten democràticament gent que tira cap a l'esquerra i gent que tira cap a la dreta, i a l'altre hi fan vida els totalitaris i els egòlatres que es pensen que la solució del món passa per muntar horts privats a la plaça de Catalunya de Barcelona. Ser d'esquerres va més enllà de l'estètica -per cert, la porteu fatal-, ser d'esquerres és saber primer entendre i després actuar d'una manera equitativa davant la realitat existent i no sobre uns esquemes absolutament antiquats d'unes altres realitats nostàlgiques.

Nota: L'article no va en direcció exclusiva a la persona d'en Roger Palà, sinó en resposta a alguns arguments seus i per contribuir al debat general que ell tan encertadament demana i reivindica.

Article publicat al NacióDigital.cat