Qui talla el bacallà ara?

La gràcia o el drama de la democràcia és que gairebé totes les ideologies i en conseqüència les estratègies que se'n desprenen hi estan permeses, és a dir que, gràcies al nostre sistema, creat a les càlides aigües de la Mediterrània, la massa popular pot esdevenir Fòrum i decidir el seu propi futur. Fins aquí correcte. Ara bé, agafeu-vos fort si un sector important del poble, fruit del bombardeig informatiu creat per qualsevol lobby, s'encaparra a seguir una direcció concreta. El mateix poble pot acabar facilitant allò mateix que no volia veure ni en pintura abans. Senyores i senyors, no s'hi pot fer res, c'est la vie...

Després d'uns anys de governs de coalició i amb independentistes al Govern per primer cop des de la República, uns anys marcats per la il·lusió, per interessants sacsejades polítiques i socials, i sobretot per molt soroll -massa soroll-, el país legítimament ha decidit fer un viratge important en nom de l'ordre, el catalanisme i l'economia, cap al centredreta català. Res a dir.

CiU doncs, té una majoria comodíssima per endreçar i portar el país cap a un avenç nacional -o almenys això és el que van prometre repetides vegades- , és a dir, cap al que sembla que moltíssima gent, després de les movilitzacions sobiranistes més importants de la història de Catalunya, ha volgut i per això ha triat i ha votat a CiU perquè així sigui. Però ai las! en política no sempre 2 i 2 fan 4, i el que estem visiualitzant fins al moment, és el següent:

1. Una CiU que torna a agafar els mateixos tics d'abans. La Llei Òmnibus -tot i tenir-hi apectes molt necessaris- torna a ser aquella manera de fer tan despreciable i paternalista que la CiU d'en Pujol va practicar durant els seus 23 anys de regnat, aquella costum quasi familiar del 'el país sóc jo'. A més d'introduir d'una manera poc elegant la privatització en llocs tan sensibles com la sanitat, ja veurem com acaba tot això...

2. Una CiU que en el seu primer mig any de mandat s'ha caracteritzat per ensenyar escandalosament la cuixa a la dreta post franquista més que al sobiranisme. No havíem quedat que el poble us havia votat precisament per portar el país cap al dret a decidir i per fer un salt nacional? No hem castigat l'independentisme -som un poble molt catòlic- fins a deixar-lo altre cop com als anys 90 per què vosaltres ens portaríeu cap el camí del seny i la llibertat?

El que tenim ara, malgrat totes les crítiques merescudes, immerescudes i rebuscades que hem fet i podem fer en el futur a ERC, és un país on fins fa quatre dies l'independentisme dominava el carrer i tallava el bacallà, posava nerviós a la caverna mediàtica -d'allà i d'aquí- i als lobbys més poderosos, i que per qualsevol llei o problema al país s'hi havia sí o sí de comptar. Ara aquest paper el té practicament en exclusiva el PP, evidentment amb el vist-i-plau dels grans defensors de la pàtria, perquè els números ensenyen clarament que una majoria CiU-ERC també existeix. Però bé, suposo que ara tampoc toca, no?

Cal que reflexionem profundament tots plegats, i preguntar-nos què s'ha aconseguit en termes pràctics i reals amb tots els moviments, pontificacions, escissions, discusions i pixades fora de test que l'independentisme ha practicat els últims anys i si realment n'estem satisfets. Cadascú que mesuri a quin nivell ha jugat a contribuir en aquest llastimós resultat final, i intenti no repetir-ho en el futur, altrament tindrem l'ambigüitat i el na tirant convergent per molts anys.