Una colla ben original

Seria possible que una nació mil•lenària on la cultura ha estat sempre un dels seus forts, passés per alt l’escena Pop-Rock i Ie-ie que es cuinava al món occidental durant la dècada dels seixanta? Rotundament no. És cert que el Ie-ie català ha caigut a l’ostracisme més profund i que només coneguem La Chica Ye-ye, El Duo Dinámico i Los Sirex? Rotundament sí.

Als Països Catalans, quan va esclatar l’oberturisme a l’Espanya feixista, una generació més atrevida de joves naixia per fer una glopada d’aires nous i frescs provinents sobretot del món anglosaxó. Malgrat les traves polítiques i la precarietat material que hi havia, van aconseguir crear i gravar centenars de cançons que van constituir el que ara reconeixem com la fundació del Pop-Rock català.

Des d’una Feliu fent Jazz i Bossa, fins al Tony amb el seu Ie-ie, passant per la Maria Cinta, la Salomé, Els de la Torre, l’Eurogrup o els The Bonds, la nostra nació sencera va gaudir i ballar en català en tots els estils que estaven de moda en aquell moment, moltes vegades versionant en la nostra llengua tots els hits que arribaven dels Pirineus enllà. La qualitat musical era tant o més bona que en qualsevol altra cultura, i tot això gràcies a uns excel•lents músics i productors propis, capitanejats pel gran Francesc Burrull, una mena de Holland (Motown) a la catalana.

Una dècada més tard, els gustos afrancesats que protagonitzaven els cantautors dels nous moviments polítics de la progressia catalana, van fer que tota aquesta riquesa musical quedés en l’oblit en pro d’una tendència més política i transcendental en detriment de les lletres més banals, senzilles i d’amor dels anys 60. Un error -el de l'oblit- que ha seguit dècada rere dècada fins als nostres dies.

És ara, doncs, amb aquesta petita revifalla que certs sectors del país, comptant-hi certs grups de l’escena Mod catalana, recuperin aquestes bandes i s’autocentrin gaudint del que nosaltres anomenem el nou Modernisme aborigen.

Salut i modernor!

Article publicat a la revista musical Enderrock núm. 172 d'aquest mes de febrer. La revista està dedicada íntegrament al Pop i al Ie-ie català dels anys seixanta. Vull felicitar des d'aquí a tot l'equip de l'Enderrock que ha fet possible aquest bon treball sobre un moviment que va estar ben viu, però que va caure en l'oblit més absolut massa aviat, i fins als nostres dies. Ara, sembla que entre tots plegats li estem fent justícia.
Compreu la revista, és vital!!!