Avui la blogsfera catalana fa un sentit homenatge al que fou un dels renovadors de les lletres catalanes (suposo que veurem les dades de quants Blocs s'hi han adherit). Salvador Espriu i Castelló, del qual avui fa 25 anys del seu traspàs, era un home introvertit i molt afectat per les seves malalties, però paradoxalment a això, als anys seixanta la nova generació que es forjava d'antifranquistes (sobretot federalistes i comunistes), el va convertir en el poeta del poble i en personatge mitificat, en part per aquest caràcter tancat i sobretot també per la seva evolució en les lletres i el trencament amb les velles formes i normes del noucentisme.
Crec que avui ell estaria content i agraït del seu poble, i per la comunitat catalana és important també oferir-li aquest modern i virtual homenatge. Que un poble encara oprimit com el nostre faci aquests exercicis de memòria i dignitat històrica, vol dir que encara està en forma.
Aquí va doncs el meu modest homenatge. Un potent i clarivident poema escrit en la Catalunya fosca i atemorida del 1954. És un poema que forma part del llibre El Caminant i el Mur, i que fou musicat per l'Ovidi i la Guillermina Motta.
ASSÀIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh!, que cansat estic de la meva covarda,
vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà, on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.
Aleshores a la congregació,
els germans dirien desaprovant:
"Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que abandona el seu indret",
mentre jo ja ben lluny, em riuria,
de la llei de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble,
Però no he de seguir mai el meu somni,
i em quedaré aquí fins a la mort,
car sóc també molt covard i salvatge,
i estimo a més amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
1 comentari:
Doncs el recompte final ens porta a 311 blogs que s'han adherit a la iniciativa. I ens n'hem de feicitar tots plegats!
Gràcies per afegir-te a l'homenatge!
Publica un comentari a l'entrada