Estratègia vs. Viagra

Fa unes setmanes, en Josep Ramoneda, un personatge gens sospitós de ser independentista, firmava un boníssim article i alhora sorprenent a El País, titulat Las paradojas del tripartito, on entre altres clavades afirmava:

Cuando Carod Rovira sacó al independentismo del armario, en la campaña electoral que culminaría con la elección de Maragall como presidente, pocos se imaginaban que siete años y dos legislaturas de tripartito después la independencia se habría consolidado plenamente como opción política y como objetivo asumido por una parte significativa de la población. Es quizá la principal paradoja que ofrece el balance del tripartito. Dado que la independencia es su bandera, Esquerra es la única formación del tripartito que ha cosechado un éxito estratégico. Su proyecto ha invadido el escenario político. La independencia ha dejado de estar en el terreno de lo utópico para incorporarse a la lista de las opciones realmente posibles. Y ha obligado a los demás partidos, y en especial a CiU, a hacer ejercicios de reubicación política en función de la consolidación del independentismo. I també: La paradoja del tripartito se escribe así: debía consolidar una mayoría de izquierdas, que en estos momentos parece en precario, hasta tal punto que el propio PSC se desmarca de ella, y en cambio ha sacado al independentismo de la marginalidad. Esquerra ha ganado la apuesta estratégica y, sin embargo, puede perder la del poder.

Fa uns dies, vaig tenir el plaer d'assistir a una potent conferència a Barcelona que feia en Xavier Vendrell sobre la història de l'esquerra independentista, titulada De l'extraparlamentarisme a l'hegemonia. Allí, entre moltes altres afirmacions, em vaig quedar amb una que és flagrant; Ara mateix la gent que només se sent catalana ronda el 16-18%, enfront un 7-8% que se sent només espanyola. Tenim per tant dues possibilitats, enfrontar-nos com uns friquis essencialistes contra els altres friquis tronats i regalar als partits regionalistes la resta del pastís, o anar a cercar el 75% restant i crear una majoria social sobiranista. Ell acabava dient, que l'actual obstacle a l'indepentantisme, era precisament aquest independentisme nerviós i màgic.

Ahir al diari Avui, en David Gonzalez ens obsequiava amb un bany de realitat, escrivia un excel·lent article on deia:

L’equilibri entre el voler i el poder és clau per a un partit o un projecte sobiranista, i més encara si es declara inequívocament independentista. Li hi va la credibilitat i, al final, la credibilitat del que defensa. I és un equilibri que no passa ni per la renúncia sistemàtica, ni per les fugides endavant sense destí, ni per la pretesa síntesi per la via del bromur i la Viagra. I afegia: Per definició, la realitat, i el combat amb la realitat, no és per a friquis. I el dret a decidir sense més límits que els que democràticament s’imposin els catalans és una cosa massa seriosa per ser gestionada de determinada manera o per segons qui. Això o admetre que el problema de la independència massa sovint són els independentistes.

Companyes i companys, sé que alguns no ho voldreu entendre mai, teniu les vostres lícites raons per fer-ho, però aquestes tres referències són claus per entendre l'estratègia bastida per ERC des del 2003. És el paper que li ha tocat fer, de fet, era el paper que havia de fer: Cosir el país sense fractures per acostar-ne la meitat a la catalanitat (ja no dic a la independència), arrossegar el centre-dreta cap al sobiranisme i governar per crear estructures d'Estat.

Perquè davant d'aquelarres muntats per plataformes tòxiques, acusant de traïdors a històrics patriotes com el mateix Vendrell, davant de l'independentisme de Viagra, nerviós i rondinaire, i davant d'una nul·la estratègia de nous messies, o més ben dit, de l'estratègia de l'ase i la pastanaga: Govern i governar. Llei del cinema, Pacte Nacional per l'Educació, Pacte Nacional per la Immigració, Pacte Nacional per la Innovació, històrica Llei de Vegueries, llei d'acollida i de serveis socials (cursos massius de català pels immigrants), Llei de Consultes (l'única que permetrà un xoc real amb l'Estat, i no una altra com pretén CiU, una llei enganyifa i mal feta com la de l'Ibarretxe perquè l'Estat ens la tombi a la primera de canvi), rebaixada significativa de l'impost de successions, Frankfurt, Expolangues... i tot això amb pocs anys i amb un tal Pepe presidint la Generalitat.

Senyores i senyors, els fets són aquests i la història ho dirà així, l'independentisme català a l'entrant del s.XXI, estar com mai havia estat i té poder, i això toca valorar-ho amb un anàlisi global i amb perspectiva, sinó no es veu res. El no voler poder i estar sempre a les muntanyes és de perdedors, i la poca paciència és millor gastar-la al futbol, que aquest ja és un cas perdut, però en política és un mal de mal viure.

I és clar que no tot es fa bé, i què?!