Els orangistes a casa nostra

Hi ha un tabú als Països Catalans que fa massa anys que dura i que consta en negar sistemàticament les diferències culturals i certs malestars socials que va produir i produeix la immigració espanyola al nostre país, ho dic així perquè, sota l'amenaça constant de fractura social atiada per certs sectors polítics i socials, s'ha intentat fer veure que aquest país n'era un de sol arribant a afirmar, sense que les cames els hi tremolin, que a Catalunya hi ha dues llengues pròpies. Ja ens agradaria que Catalunya fos un sol poble on tothom, sigui d'on sigui i vingui d'on vingui, es sentís català simplement per adscripció social i per estimació a la cultura que t'ha acollit. Talment com, per exemple, qualsevol ciutadà americà sigui del color que sigui se sent americà. D'això, evidentment, se'n diu principi republicà, tot i que ara i aquí això és simplement impossible, bàsicament perquè no som ni república ni Estat, i per més inri, vivim en un règim pseudo-democràtic sorgit d'una dictadura.
Tot això ho dic perquè n'estic fart del políticament correcte sobre aquest tema, n'estic fart del tabú sorgit de la por de no fer enfadar precisament als que han estat acollits, n'estic fart que una col·lectivitat s'hagi instalat massivament a casa nostra i no hagi fet el mínim esforç per fer d'aquest país un sol poble. És trist que encara ara hàgim d'aguantar, després de més de 40 anys, sí, sí, 40 anys! la mateixa cançó de l'enfadós sobre aquesta pobre gent que va venir amb un esclop i una espardenya i com l'insolidari i nacionalista burgès endimoniat català els va explotar i tractar com una merda. El leorruxisme modern a casa nostra se n'ha aprofitat molt d'aquesta teoria i ha guanyat i continua guanyant moltes eleccions a causa d'aquest tabú.
Perquè ho dic això, doncs perquè un any més els pobrets i desgraciadets immigrants (que ara ja no ho són gens de desgraciadets), que van arribar amb la maleteta de fusta a l'estació de França (això ens ho recordaran tota la vida, quina creu!), i que mai han volgut perdre la condició d'immigrant espanyol (aquí és on rau el problema), volien tornar a sortir massivament per la bonica població de l'Hospitalet del Llobregat a fer, segons diuen ells, la processó laica, que de laica en té com jo de xinès. La pluja ho ha impedit finalment però.
Els 15+1, la confraria encarragada d'aquesta processó, és l'exemple més clar de la no integració, i per tant de la seva condició de colons. Elles i ells surten creant un espectacle nacionalcatòlic xaró, molt pròpi d'aquesta gent, on les notes de l'himne d'Espanya presideix la marxa. Si, sí, ho heu llegit bé, espectacular! I amb el cap ben alt i sense vergonya.
Doncs bé, com que això és així, i ho fan amb el cap alt i sense posar-se vermells, no puc deixar de comparar-ho amb les marxes orangistes que els ocupants britànics fan a l'Ulster, són igual d'orgulloses, de xarones i d'espepèntiques. Això és evidentment un passeig triomfal pels carrers fent proselitisme dels seus valors marcant paquet.
Per a tots els països normals del món, fins i tot per a la pròpia Anglaterra, això és vist com a una provocació en tota regla, i una voluntat explícita de no integració i per tant de crear dues comunitats diferenciades, o sigui excercir de colons.
Aquí uns volem un sol poble integrador i nacionalment català, i uns altres que volen anorrear, a vegades inconscientment o per ignorància és cert, una comunitat milenària que s'ha fet a base d'integracions i no d'assimilacions, i una manera singular d'entendre el món.

Pd: Vull deixar clar que no tota la immigració espanyola és igual, només faltaria, peró sí que es pot afirmar rotundament i sense faltar a la veritat, que encara hi ha una vergonyosa bossa d'immigració espanyola amplíssima que no ha fet els deures.