Ja som una colònia!

L'amic Francesc Rivera ho té clar, i en això sempre hem coincidit a bastament; Catalunya per fi ha deixat de ser una gran regió, la millor regió, la gallina dels ous d'or d'Espanya per passar a ser una colònia d'aquesta. El canvi és abismal i molt important. El cas és que quan et tenen en compte, encara que caiguis molt malament, i a més formes part indiscutible del cos i l'esquelet de la comunitat única i universal que forma l'Estat espanyol, ets una regió, una autèntica regió. Sinó, com s'entendria la nostra implicació escencial a la Guerra de Successió, a la Guerra del francès, a les tres carlinades, a les tres repúbliques i a la Guerra Civil? Què és tot això sinó maldecaps, victòries i derrotes? En definitiva, és interès per intentar fer un Estat espanyol modern, federal i pròsper. Els catalans, tot i ser ètnicament diferents, ens hi hem esmerçat molt per aconseguir l'anelat encaix a Espanya, bàsicament per caure bé i per viure en harmonia amb ells, per això mal ens pesi, durant gairebé 300 anys hem sigut espanyols amb tots els seus ets i uts.
Però ai las! les coses canvien de cop i volta quan deixes de ser la primera regió i la gallina per passar a ser un problema econòmic, on les infrastructures són pèssimes i se't pixen a la cara amb un model absolutament radial, on t'aboquen tota la immigració no poguent-la suportar per problemes estructurals i de finançament, quan la voluntat de tot un poble la tomben 12 jutges de la cort, i evidentment, quan continues caient súper malament i ets el blanc de totes les sospites. És així quan ens convertim en una autèntica colònia, i el més curiós i rocambolesc de tot és que tot això ha passat en democràcia. Ara més que mai, la història ens ha relegat a rang de colònia.
Però què té de bo i de dolent ser una colònia? Doncs que o estàs molt aprop del trencament per ofegament total amb el teu amo, o et morts lentament diluint-te dins el magma espanyol, on per fi descanses i deixes de rondinar i de patir.
Doncs bé, això és el què està passant des de fa un mes a les colònies franceses d'ultramar de Guadeloupe i Martinica, l'encariment de la vida i la desesperació ha portat que aquests territoris a milers de quilòmetres de la metròpoli s'hagin revoltat amb un mort ja sobre la taula. Espero que això no passi al nostre país, bàsicament perquè aquí tenim una altra manera de fer ara, però és clar, quelcom haurem de fer i haurà de passar perquè la desesperació de la gent no acabi al cementiri. Els polítics hi tenen molta responsabilitat, però el poble també, i el que primer se'm acut ara mateix és la desobediència civil. Estem preparats?