Bon vent i barca nova sr. Carretero

El món està ple de desavinences, la humanitat ideològicament lluita i es divideix entre el conglomerat que va des del centre a la dreta i el que va del centre cap a l'esquerra, això és així i fins i tot és bo sempre i quan no s'arribi a les mans. Una altra de les desavinences que pateix i suporta la humanitat és quan un territori posem-li A, es creu superior o més avançat que els altres i desgrana sentimens imperialistes acabant ocupant i subjugant el territori B. Els Països Catalans, com qualsevol altra nació normal del món obté el primer certificat, i malauradament també pateix el segon. Per tant, es pot dir que aquest nostre país suporta dos eixos, el nacional i l'ideològic.
Doncs bé, si parlem de l'eix nacional (que no té ideologia, perquè els sentiments no tenen ideologia), el millor que pot aspirar una nació sotmesa és que l'opció nacional defensiva, que no ofensiva, s'escampi com una taca d'oli en els dos sectors de l'eix ideològic, aquesta és la única manera de construir i albirar un futur normal per a la nació i així suportar i conviure només amb l'eix ideològic, que és el que tota nació normal li hauria de tocar viure.
Doncs anem al gra, que el senyor Carretero marxi d'ERC per construir o afegir-se en un corrent de centre dreta aportant sobiranisme en aquest mateix no pot ser mai dolent. Primer perquè clarifica l'opció de centre esquerra d'ERC (i perquè no, d'altres opcions que es situen a l'esquerra), i segon perquè omple de contingut independentista un lloc on encara estan a les veceroles en aquest tema.
Si això fos realment així, Espanya i l'espanyolisme ja podria començar a tremolar, puix la desafecció a Espanya seria omnipresent, però si això serveix perquè el metge de Puigcerdà i els seus acòlits inventin un moviment només per fer mal a ERC o per autoreivindicar-se com els autèntics i unitaris, Catalunya hi perderà. Igualment penso que si els dirigents d'ERC i CiU no es creuen que l'independentisme no és ideològic sinó que pot i ha d'estar en tot l'espectre ideològic tampoc avançarem. L'estratègia és claríssima per a mi: cadascú treballant per la independència al lloc on més li plagui, però sense tirar-se els plats pel cap. Els catalans som així, no podem estar units en el dia a dia però si en l'objectiu final. Som individualistes.
Amb sinceritat i sense ironia; Bon vent i barca nova senyor Carretero, a treballar per la llibertat nacional a llocs on els hi fa falta, ja ens veurem al dia del referèndum amb la mateixa opció de papereta.

Homenatge als germans Badia

Avui fa 73 anys que van assassinar vilment i a traició els germans Badia, en Miquel i en Josep, fills de Torregrossa al Pla d'Urgell. Van ser assassinats per un malfactor de la legalitat republicana, un espanyolista enemic de la llibertat de Catalunya militant de la FAI.
Ells van actuar amb Bandera Negra en el complot del Garraf, ells van passar per la presó, ells eren membres de les JEREC i Estat Català, ells van organitzar el 6 d'octubre del 34, ells van ser fidels sempre a la Generalitat i a les llibertats nacionals de Catalunya.
Així ho escrivia un conegut periodista de l'època, el manresà Josep M. Planes: "Val la pena que els catalans no ho oblidin: Badia no ha estat mort per cap dels errors polítics que hagi pogut cometre. Badia ha estat mort perquè, en nom del catalanisme i per servir el catalanisme, va plantar cara al focus criminal que des de sempre, davant la indiferència dels Governs espanyols, havia infectat la vida del nostre país.” Ell va caure mort també dies després en mans del facciosos de la FAI.
Recordem-los com a icones de la fermesa i la valentia catalana
Honor i glòria als germans Badia!

Cataluña-Espanya, un bon documental

Ahir, amb una bona colleta, ens vam atrevir a anar a veure la pel·lícula Cataluña-Espanya de la directora Isona Passola. Dic atrevir perquè la veritat és que ens feia certa mandra veure un documental sobre un tema que el patim en escreix i que d'altra banda intuïem que seria un xic groc. Aquí, cal dir-ho en lletres grosses, vaig pecar d'un xic d'autoodi (tothom en té encara que sigui mínim, això és així), puix vaig considerar de bones a primeres que seria un mal documental xavacà, que seria neutre amb les dues posicions, per la cosa del fair play tan nostrat, i que per tant, segons la meva manera de veure-ho, es donaria el mateix nivell d'acceptació i de raó a la visió unionista i demagoga de l'espanyolisme amb la democràtica i racional independentista catalana.
Doncs no! de cap de les maneres. Sí que totes les afirmacions que surten allí, per un que viu la política diàriament les té molt interioritzades i reiteratives, però el documental és agradable, està ben filmat i no es fa pesat, i sobretot pel què fa a les dues posicions enfrontades, es pot dir clarament que la nostra guanya per golejada, això representa per tant, que la gent poc informada o que té una visió molt desenfocada del conflicte catalanoespanyol pot sortir del cinema amb les raons clarament favorables al cantó sobiranista.
Els freaks (o segons un mític amic meu, els fellinis) unionistes, són una mera anècdota en aquest film, podriem dir que les seves afirmacions representen un 10 o 20%, i el que és més important, sempre després d'una afirmació d'un d'ells surt immediatament l'explicació raonada i raonable de la part sobiranista sobre el tema en concret que es parla.
Aneu-la a veure, no només per carregar-vos de més raons, sinó perquè així també ajudareu a que no la treguin ràpidament dels cinemes.

3 anys posant La Directa

Avui em faré una mica d'autobombo, puix El Belda i el Conjunt Badabadoc ens toca tocar al Cap i Casal en el marc d'un cicle musical, per cert molt interessant, que organitza el setmanari La Directa.
Què puc dir de La Directa, doncs simplement deitjar que segueixi malgrat errors i encerts punxant i exercint de premsa lliure al nostre país.
Felicitats La Directa!

ERC s'ha enfortit

Ahir es va escenificar un fet que jo ja fa uns dies vaig demanar a través d'aquest humil bloc, tancar files dins a ERC per fer pinya tots plegats i així començar l'ofensiva exterior, bàsicament perquè les eleccions estan a la cantonada i prou temps hem perdut ja ensenyant les vergonyes a la premsa i les desevinences, a vegades infantiloides, que hi ha a dins del partit.
Ahir va ser un gran acte, un acte on en Josep-Lluís Carod-Rovira va tornar a treure tota la seva màgia i saber fer per anunciar que avalava la candidatura d'en Puigcercós a les eleccions del Principat, i per dir ben clar i solemne que ell continuava en la primera línia política (em sembla perfecte, ERC no es podia permetre el luxe de perdre una ment tant privilagiada com la d'en Carod), per tant que acompanyaria el Joan a la nova aventura que els espera, que ens espera.
Ahir tornava per tant la millor ERC, en Puigcercós ho va desglosar molt bé, la que ha fet que el partit d'en Macià i Companys sigui el tercer partit del país i el partit desacomplexat nacionalment, el partit de base, popular, amb principis republicans, el de la menestralia i la petita i mitjana empresa i dels treballadors, el de la llibertat, una esquerra singular a Europa que no és marxista ni jacobina, un partit que ha aconseguit per fi trencar l'hegemonia mental del català provincià representada pels dos grans partits regionalistes d'aquest país. Abans semblava que per ser catalanista havies de ser un rànci montserratí, i que per ser d'esquerres no podies aspirar a la llibertat política de la nació. Aquestes tonteries, pròpies d'una ment malaltíssa i perdedora van trinxar-se el 2003 amb la gran pujada d'ERC i espero que segueixin amb la mateixa o més força, pel bé i la supervivència del país.
I ho espero de tot cor, per això desitjo que els corrents crítics que encara segueixen a dins d'ERC no perdin força, però que siguin molt responsables del moment que vivim i facin un esforç de contenció i de confiança, i que els rondinaires habituals de l'independentisme català siguin conscients del país que tenim. Sempre serà millor una ERC forta que una ERC enfonsada, sempre seria millor 35 diputats que 10, perquè amb 35 l'avanç nacional si ara va a 50 Km/h (abans anava a 20) potser podria anar a 100Km/h.
Perquè ja sabem com les gasta la sociovergència, no?!

Visca la República Catalana independent!

Avui celebrem el 78è aniversari de la República Catalana que malauradament fou retallada vilment per la república espanyola al cap de tres dies, fent evident un cop més que Espanya és un mal negoci, siguin republicans, comunistes, feixistes, monarquics o que tinguin talant. Francesc Macià escriuria més endavant, que aquells foren els dies més tristos de la seva vida.
Perquè està clar que la monarquia ja no te sentit d'existir en el món modern, però ull! que no t'ensarronin, la república potser igual o pitjor que una monarquia, i si no, vegeu la tètrica república francesa que de la igualtat, la llibertat i la fraternitat n'ha fet un dogma de fe i una opressió pels qui no són francesos: catalans, corsos, occitants, bascos, bretons, alsacians...
La república espanyola va ser nefasta per les llibertats nacionals i individuals de Catalunya, i això s'ha de denunciar sense pèls a la llengua, i per consegüent, també la seva bandera tricolor, una bandera espanyola d'opressió.
Alabar la república espanyola com a règim de llibertats, és com alabar l'Espanya no federal, torturadora, dels GAL i jacobina del PSOE.

Visca la República Catalana independent!

Els orangistes a casa nostra

Hi ha un tabú als Països Catalans que fa massa anys que dura i que consta en negar sistemàticament les diferències culturals i certs malestars socials que va produir i produeix la immigració espanyola al nostre país, ho dic així perquè, sota l'amenaça constant de fractura social atiada per certs sectors polítics i socials, s'ha intentat fer veure que aquest país n'era un de sol arribant a afirmar, sense que les cames els hi tremolin, que a Catalunya hi ha dues llengues pròpies. Ja ens agradaria que Catalunya fos un sol poble on tothom, sigui d'on sigui i vingui d'on vingui, es sentís català simplement per adscripció social i per estimació a la cultura que t'ha acollit. Talment com, per exemple, qualsevol ciutadà americà sigui del color que sigui se sent americà. D'això, evidentment, se'n diu principi republicà, tot i que ara i aquí això és simplement impossible, bàsicament perquè no som ni república ni Estat, i per més inri, vivim en un règim pseudo-democràtic sorgit d'una dictadura.
Tot això ho dic perquè n'estic fart del políticament correcte sobre aquest tema, n'estic fart del tabú sorgit de la por de no fer enfadar precisament als que han estat acollits, n'estic fart que una col·lectivitat s'hagi instalat massivament a casa nostra i no hagi fet el mínim esforç per fer d'aquest país un sol poble. És trist que encara ara hàgim d'aguantar, després de més de 40 anys, sí, sí, 40 anys! la mateixa cançó de l'enfadós sobre aquesta pobre gent que va venir amb un esclop i una espardenya i com l'insolidari i nacionalista burgès endimoniat català els va explotar i tractar com una merda. El leorruxisme modern a casa nostra se n'ha aprofitat molt d'aquesta teoria i ha guanyat i continua guanyant moltes eleccions a causa d'aquest tabú.
Perquè ho dic això, doncs perquè un any més els pobrets i desgraciadets immigrants (que ara ja no ho són gens de desgraciadets), que van arribar amb la maleteta de fusta a l'estació de França (això ens ho recordaran tota la vida, quina creu!), i que mai han volgut perdre la condició d'immigrant espanyol (aquí és on rau el problema), volien tornar a sortir massivament per la bonica població de l'Hospitalet del Llobregat a fer, segons diuen ells, la processó laica, que de laica en té com jo de xinès. La pluja ho ha impedit finalment però.
Els 15+1, la confraria encarragada d'aquesta processó, és l'exemple més clar de la no integració, i per tant de la seva condició de colons. Elles i ells surten creant un espectacle nacionalcatòlic xaró, molt pròpi d'aquesta gent, on les notes de l'himne d'Espanya presideix la marxa. Si, sí, ho heu llegit bé, espectacular! I amb el cap ben alt i sense vergonya.
Doncs bé, com que això és així, i ho fan amb el cap alt i sense posar-se vermells, no puc deixar de comparar-ho amb les marxes orangistes que els ocupants britànics fan a l'Ulster, són igual d'orgulloses, de xarones i d'espepèntiques. Això és evidentment un passeig triomfal pels carrers fent proselitisme dels seus valors marcant paquet.
Per a tots els països normals del món, fins i tot per a la pròpia Anglaterra, això és vist com a una provocació en tota regla, i una voluntat explícita de no integració i per tant de crear dues comunitats diferenciades, o sigui excercir de colons.
Aquí uns volem un sol poble integrador i nacionalment català, i uns altres que volen anorrear, a vegades inconscientment o per ignorància és cert, una comunitat milenària que s'ha fet a base d'integracions i no d'assimilacions, i una manera singular d'entendre el món.

Pd: Vull deixar clar que no tota la immigració espanyola és igual, només faltaria, peró sí que es pot afirmar rotundament i sense faltar a la veritat, que encara hi ha una vergonyosa bossa d'immigració espanyola amplíssima que no ha fet els deures.

El Montseny

El massís del Montseny, amb les Agudes, el Turó de l'Home, el Matagalls (que veig des de casa meva), el Pla de la Calma, els pobles del Montseny i de Viladrau, l'ermita de St- Elies de Vilamajor, Collformic, St. Marçal... És un tros de catifa verda i una barrera natural que separa el mar de les comarques interiors, i que no tenint-ne prou amb això, s'enllaça amb les Guilleries, Savassona-Sau i el Collsacabra, formant així una mitja lluna de muntanyes i turons abastant almenys quatre comarques del Principat.
Tot això per què, doncs perquè l'ambient fa olor a vacances i la ment es torna una mica més poètica, i perquè aquesta nit el Montseny s'ha tornat a enfarinar una miqueta portant ja des del novembre, o sigui mig any! amb presència de neu ininterrompudament a les cotes més altes i a vegades no tant altes. Crec que feia molts anys que això no passava.


L'AIRE DEL MONTSENY
Mn. Pere Ribot (1968)

He trobat el meu terreny
i la meva llibertat:
la muntanya, l'aigua, el prat,
l'aire, l'aire del Montseny.

Cada timba, cada greny,
misteri de soledat:
el parell, l'home, el ramat,
l'aire, l'aire del Montseny.

Tot és pur, dolç i ferreny
i fort com l'eternitat:
silenci, pau i combat,
l'aire, l'aire del Montseny

La nit Irla

Abans d'ahir vaig assistir a l'anomenada Nit Irla, els premis que la Fundació Josep Irla (el president oblidat) dóna anualment a entitats i personalitats que hagin destacat en el terreny nacional i social, i en el progrés de la nostra nació. La Fundació és el laboratori d'idees d'ERC, vaja el seu think tank.
En un ambient agradable i seriós, tal com ha de ser, es van entregar els següents premis:

El memorial Francesc Macià a l'escriptor i patriota incansable Robert Surroca, per la seva llarga trajectòria en la lluita antifranquista en la clandestinitat. I a l'Escola Valenciana, una entitat importantíssima que treballa a favor del català al sistema educatiu valencià.

El memorial Lluís Companys a l'advocat Josep Maria Gasch i Riudor, pel seu compromís social amb l'advocacia i el cooperativisme. I a Finançament Ètic i Solidari (Fets), per la seva tasca de difusió de l'ús ètic dels estalvis.

Finalment el premi Assaig Breu Eines a Montserrat Guibernau, catedràtica de ciència política al Queen Mary College de Londres. Els seus últims llibres són La identidad de las naciones (Ariel, 2009)
i El nacionalisme català (Pòrtic, 2002).

El que em va quedar, però, d'aquella nit van ser dues coses. La primera és una sensació agradable de país normal i complet, sí amigues i amics, encara tenim país, i això explica el miracle de com una societat, la catalana, encara viu i es fa un lloc al món malgrat els dos genocidis polítics i culturals que ha patit. Quant vaig veure el premiats allí dalt amb els seus somriures i aquelles ganes de seguir treballant pel país, em vaig sentir fort i viu en un país que ha entrat al nou segle i que encara crida.
Estic convençut que mai morirem com a poble, encara que passin governs de tots els colors a la Generalitat i l'Estat ens faci la vida impossible, mentre conservem aquesta capacitat col·lectiva de treballar i de sobreviure com a singularitat vital mundial, no desapareixerem mai.
Finalment, em vaig quedar amb una frase del discurs que va fer el president d'ERC, Joan Puigcercós, per cloure l'acte: L'esquerra serà independentista o no serà. Em va agradar el fet que ERC es torni a preparar per fer l'esforç d'aconseguir l'electorat d'esquerra, per fer d'ERC el referent de l'esquerra progressista, social, liberal i llibertària a casa nostra, per continuar apretant en la línia de fer un país normal, on hi hauria d'haver un centredreta nacional i un centreesquerra nacional. I així, arraconar d'una vegada per totes la dreta cavernícola espanyola i el lerrouxisme que patim diàriament a Catalunya.

Endavant amb l'esquerra nacional!

Dijous Paella Vol. 2

Ja el tenim aquí! Per fi ha sortit el segon disc de Dijous Paella, un treball costós i esperat que ens fa les delícies a nosaltres i espero que al públic també.
No faré cap crítica d'aquest disc, ja me'n guardaré prou, això li deixo als crítics professionals, però sí que us diré que jo n'estic molt satisfet, tant de les cançons com de la qualitat. I vull remarcar això perquè no sempre es treu un disc que t'agradi així.
Així doncs, si voleu ballar al so de la bona rumba catalana, aquí teniu el Dijous Paella - Vol.2




I de regal el nostre primer video-clip.

ULLS DE VIDRE