Canada is not Spain

Per fi el Parlament de Catalunya i el seu principal partit a la cambra s'han tret la son de les orelles -la vena dels ulls diria jo- i tot indica que han iniciat, segurament per supervivència, el compte enrere cap l'alliberament nacional. L'últim ple d'aquesta escueta legislatura es pot ben considerar d'aquells que passaran a la història col·lectiva. Aquesta seriosa embranzida de toc solemne que hem agafat, és una petita-gran victòria de tots, d'un sol poble, d'un país que després de 300 anys de patiments i humiliacions torna al camp de batalla amb tots els seus agents socials i polítics, que és com si diguéssim tots els soldats, capitans, coronels i els màxims dirigents del país. Jo diria que som ben bé un miracle de la ciència, una col·lectivitat misteriosa que sense saber manar ni obeir -Pujols dixit- resistim a tota desgràcia. Romandre vius i moure de nou la cua després de tantes catàstrofes és una singularitat extranya en la història de les nacions planetàries.

Doncs bé, un cop apretat el botó 'on' de la màquina, és quan el debat estrella puja a la palestra i acapara tots els mitjans de comunicació. Dia a dia, hora a hora, se'ns 'regala' a les orelles una tertúlia permanent sobre el xoc de trens entre Catalunya i Espanya, un fet que, sense dubte, els independentistes hem de celebrar. La classe tertuliana mitja del nostre país, que es balanceja entre la mediocritat total (amb brillants excepcions) i el gregarisme llefiscós que s'apunta al carro del sobiranisme després de passar-se dècades difamant-lo i desacreditant-lo (quin fàstic!), aquests dies fa brollar a cor que vols les comparacions amb d'altres països i processos sobiranistes respecte del nostre. Com si no tinguessin en compte i valoressin que el cas català pot arribar a ser absolutament diferent que els altres. Inèdit, singular. Jo no en tinc cap dubte, d'això. 

Un dels processos que treu més el cap en els debats és el cas del Quebec, un dissortat país que, tot i que s'olora la revifalla sobiranista, ha perdut dos referèndums amb la consegüent desmoralització total que això comporta. Els xirois tertulians nostrats no paren de refregar-s'hi amb passió, no sé si per paüra o perquè el seu subconscient els traeix i realment volen que tot això acabi com el Quebec. 'Tot pot acabar com el Quebec!' exclamen. Hi ha, però, un fet que obliden i que els fa perdre completament el valor de les seves exposicions. L'ADN democràtic i el sentit comú canadenc i espanyol estan a les antípodes l'un de l'altre. La potència desestabilitzadora dels dos estats sí que pot arribar a ser la mateixa, però les seves raons, siguin econòmiques com sentimentals, en un dels casos estan ben travades i són consistents, te les pots arribar a creure, vaja. En l'altre, cada vegada que obren la boca el planeta Terra perd un cargol més i la vergonya s'apodera de qualsevol ésser humà amb dos dits de front. Mentre uns intenten no perdre la racionalitat dels seus actes, els altres es comporten com gossos petaners que embogeixen per qualsevol moviment. És l'eterna Espanya colpista que fa que cada dia sense remei hi hagi més partidaris del sí a la secessió, i aquesta, s'acabi imposant sí o sí malgrat sacrosantes constitucions.

Canadà no és Espanya i Catalunya no és el Quebec, per això potser els francòfons hauran d'esperar una mica més i nosaltres emprendrem ràpidament la mateixa lògica dels llanitos gibraltarenys, que no és cap altra de no volguer ser espanyol per vergonya aliena i supervivència econòmica. I és que com deia el gran Ramon Barnils: 'Sortir d'Espanya no és qüestió de dretes o esquerres: és qüestió de bon gust'.