El llegat 'progre' i la nova esquerra

Orfes del mur de Berlin, nostàlgics del maig del 68, incapacitat per llegir la realitat, una estètica demodé, clavats en l'ortodòxia, arrogants, esnobs, banalitzadors dels serveis socials, profetes del NO, il·lusos, populistes socials, recolzats en el passat, intervencionistes, jutges de la ideologia, donadors de carnets, bonistes farsants, els 'de debò'...

Aquest és en part, el feixuc llegat que les esquerres europees ens deixen just entrant al s. XXI després de moltes governances i oportunitats per canviar societats. En aquest sentit, com a socialdemòcrata liberal em sento estrany, de debò, no faig ironia. És una situació que crec que se'ns ha escapat de les mans a tots els que hem volgut el progrés com a força motriu de la societat. Un intent farcit de bona voluntat que va sorgir per millorar i culturitzar la societat, però que per diferents motius ha acabat desgastant i banalitzant els recursos. Sí, també hi té a veure una crisi de campionat mundial.

Deixadesa? Excés de confiança en la col·lectivitat? Arrepenjament? És evident que el sistema socialdemòcrata que ha imperat als últims 20 anys, on tant el poble com les administracions de tot el ventall ideològic s'hi han emmirallat, ha sobrepassat la ratlla de la sostenibilitat fruit de la sensació de confort que produïa viure dins una bombolla. I és que les societats s'han d'equilibrar, talment com l'economia, i cal que la governança no es deixi entabanar pels grans lobbies econòmics ni per associacions populars faltades de sentit comú. I sobretot governar de forma heterodoxa per evitar caure en el sectarisme ideològic.

No diré cap disbarat si crec que els serveis públics han de ser innegociables i de qualitat per als més necessitats, que l'ascensor social estigui garantit, que l'estat ajudi la gent en comptes de limitar-la contínuament, cosint-la amb impostos a més d'oferir-li mals serveis. Per altra banda, ens hem d'esforçar a ser competitius i anul·lar la cultura de la gratuïtat que només crea ments toves. Jo vull justícia social perquè crec que als més febles se'ls ha de protegir, però mai confondre els febles amb el 'general'. Protegir en excés el 'general' estanca l'economia i els serveis es devaluen. Per això penso que és important que també hi hagi una línia de serveis concertats perquè qui se'ls pugui pagar els faci servir i així esponjar els serveis públics. Tot això i més, és el que la nova esquerra hauria d'abraçar i assumir com a model propi. Una esquerra capaç d'analitzar bé els problemes de la gent, i deixar-se si cal, de grans lemes vintages i de filosofies barates.

La societat que m'agrada, és una societat culta, moderna, amb igualtat d'oportunitats per a tothom i amb incentius per als més espavilats. Una societat amb el seu punt racional i espiritual just, que separi la moral de la religió, i que no es recargoli amb absurditats espirituals ni racials.

Tal com diu el socialista francès, Benoît Hamon, la crisi europea no s'arreglarà només amb retallades, és "absurd si no va acompanyat de mesures d'inversió i de creixement". L'esquerra aquí, enfront l'immobilisme conservador, té una oportunitat d'or per recuperar la credibilitat, però ha de procurar no tornar a caure en la ideologia de manual (el seu). Les societats són complexes i s'han d'abordar amb una visió més liberal i empírica. Administrar grans serveis per a masses eixorques seria caure de nou en el mateix problema, per això crec que l'esquerra ha de girar la seva política a les petites comunitats socials -que acaben conformant el tot- per ajudar-les a que siguin cada vegada més autosuficients que és la manera que l'ésser humà esdevingui major d'edat.

Garantir els drets fonamentals pels més desafavorits + garantir la llibertat dels ciutadants perquè puguin millorar el seu estatus social + noves maneres d'entendre l'economia a través de la sostenibilitat i la tecnologia + patriotisme, hauria de ser la recepta per la nova esquerra europea i mundial.