Qualsevulla amb un mínim sentit de la sensibilitat, el bon gust i
l'estètica copsa que l'estiu és una estació per passar ràpid, com més
aviat millor i de la millor manera possible. És com aquell malson pesat i
tediós del qual t'aixeques ben moll de suor. A l'estiu la gent no és
gent, esdevé massa -més massa de l'habitual-, es transforma en voluptuositats
xarones i ridícules. Van al càmping a viure una suposada novetat lluny
de la rutina de la resta de l'any per acabar fent exactement el mateix
que feien a la propia llar, amb veïns igual de tristos i grisos, però
amb la precarietat de la tenda o la caravana. Un dels invents més
llastimosos del progrés humà.
A l'agost, el país desapareix, no funciona, és el desert per benedicció
divina. Que la gent ha de descansar de tant en tant ningú ho discuteix, però aquesta barruderia i aquesta deixadesa estacional supera
tots els límits del sentit comú. Un servidor, entre actuació i actuació,
ha tingut la benevolença de passar quatre dies justets lluny de la
barbàrie canicular en un indret preciós del Pirineu. La bellesa, la
felicitat i el benestar ha estat la tònica general. Enmig d'aquelles
muntanyes que tan altes són, el saber fer s'ha imposat a la bogeria
generalista de les festes majors ardoroses i interminables, el bon gust culinari ha sobrepassat aquelles funestes carmanyoles de platja, la
tranquilitat ha estat el bàlsam perfecte i el bon humor la felicitat absoluta. El millor de tot plegat, és que tota aquesta circumstància l'he passada amb bons amics, amics interessants, amics que et fan sentir viu. Perquè sobre l'amistat se n'ha parlat molt, però no hi ha millor manera que experimentar-la empíricament. No tingueu mai amics que no us ensenyin res d'interessant. L'amistat és sense dubte amor, generositat, benestar, i aprendre de l'altre. La resta, és una pèrdua de temps.
Que tingueu una bona tardor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada