2. Desdeny. La proposta en qüestió, lluny de ser valorada per l'opinió pública espanyola com una empenta en positiu per avançar plegats, és vista com un atac directe a l'essència pàtria. És de calaix entendre que la riquesa i la competitivitat és vital en una societat que vol progressar perquè l'ajuda a prosperar. És allò tan evident d'anivellar per dalt i no per baix, no sé si m'explico...
3. Xoc. Els recels i el sense sentit estomacal augmenten imparablement entre les societats espanyola i catalana.
4. Descrèdit. Mentrestant la credibilitat espanyola arreu del món cau encara més en picat precisament per aquest motiu. El món, fins al moment, no comprendrà que un estat no controli el seu rebombori intern i no sàpiga endreçar la pròpia casa.
5. Intervenció. També cal afegir-hi la intervenció total d'Espanya que abans de final d'any, a molt estirar començaments de l'altre, caurà com una llosa en un estat baix de moral i amb la corona, el seu símbol més preuat, trinxat i desacreditat.
6. Cul de sac. El Govern de la Generalitat, molt a pesar seu, no veurà cap, absolutament cap sortida per regenerar aquest Estat i convocarà eleccions amb un inequívoc sentit plebiscitari o constituent. Més que mai, els partits que es presentin es dividiran en dos blocs ben diàfans: els sobiranistes i els unionistes (un fet reiterat en tots els processos de secessió que ens han precedit).
7. Valor. Un cop el mal espanyol hagi contagiat Catalunya, és a dir, impagaments als funcionaris i a organitzacions i proveïdors, caos al carrer, intervenció o possible sortida de l'euro, i la impossibilitat de fer renéixer una economia intervinguda i cosida d'impostos, el Govern català no capissarà cap altre sortida que el referèndum sobre la sobirania política/manteniment a la unió monetària, si és que els partits sobiranistes conformen la majoria absoluta al Parlament de la Ciutadella.
8. Defensa. L'Estat atacarà per terra mar i aire tallant l'aixeta a tots els funcionaris i organismes dependents i pressionarà els bancs espanyols i/o catalans perquè creïn un “corralito” a Catalunya.
9. Eficàcia. Si el nou govern català, ja constituït com un govern d'emergència nacional i de transició a l'estat propi, fa els deures amb seriositat i eficàcia, serà el torn de la diplomàcia internacional.
10. Reconeixement democràtic. Europa i el món de bon principi no s'immisceixen en els afers interns dels estats, però si un territori té intenció d'independitzar-se democràticament i demana empara a la comunitat internacional, ells observen i valoren si és viable econòmicament i, amb un acte de pragmatisme total, no hi posen entrebancs.
Tot això que he exposat ara aquí dalt reconec que pot ser una boutade i fer volar coloms, sobretot tenint en compte la reacció i el posicionament que la societat catalana ha anat mantenint al llarg de les últimes quatre dècades. Els poders fàctics de casa nostra i la covardia inherent de la nostra societat actual són un handicap alhora de superar dificultats i progressar cap a nivells superiors de dignitat i benestar. De totes maneres, l'única esperança que ara mateix albiro és, que a diferència d'altres moments de la nostra història moderna, l'actualitat presenta un escenari immillorable i inhòspit, incomparable en cap més episodi històric. La combinació magistral de “mercat lliure mundial” més “pax europea i/o occidental” més “fracàs autonòmic estrepitós” més “descrèdit espanyol a tots els nivells” dóna com a resultat un possible trencament inevitable d'aquest estat vell xaruc, almenys tal com l'hem conegut fins ara. La fi d'una estructura vetusta i ferragosa sostinguda a cop de sabre forjada el 1714 i consolidada el 1812.
Potser sí que finalment, tal com comentem a vegades amb l'amic Mas, tindrà raó el savi matemàtic de la història, l'Alexandre Deulofeu, que profetitzava fa una pila d'anys, la fi dels estats nació afrancesats i el naixement de noves realitats estructurals i administratives com la catalana sota el model federalitzant alemany (el IV Reich), sobretot si aquestes realitats compten amb urbs tan importants i cosmopolites com la nostra Barcelona. Tot això, segons Deulofeu, passaria en la dècada dels vint del segle actual i més concretament l'any 2029. Serà qüestió doncs d'esperar la bonanova amb tranquil·litat i sense més patiments amb un gin tònic a la mà a la millor barra de l'Hospitalet del Llobregat i part de l'estranger, el Tirsa. La primera ronda la pago jo, Roger...
 |
| El matemàtic figuerenc, Alexandre Deulofeu |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada