Les receptes de l'esquerra 'regeneradora'

Fa uns dies un tuit em va fer molt de riure, encara que potser hauria de dir que alhora també em va fer molta pena. La piulada en concret deia; ‘con un par’ o una cosa així, i s’adjuntava una foto on s’observaven uns quants dirigents de Podemos amb altres companys -pocs- en una concentració contra les prospeccions petrolíferes a les Illes Canàries. La conya és que un dels allí presents portava el xandall chavista de Veneçuela. La cosa té la seva gràcia paradoxal si no fos pel drama que representen les ‘noves’ polítiques que ens poden caure a sobre si tota aquesta colla d’engalipadors toquen poder.

Això ve a compte perquè, també per Twitter, he vist que s’ha encetat una campanya de suport des de Catalunya a Syrisa i al seu líder, Alexis Tsipras. Aquí hi tornem a veure la tragicomèdia dels de sempre, d’una part significativa de l’esquerra d’aquest país. La irresponsabilitat argumental d’aquest sector que intenta cercar culpables només en un cantó hauria de fer posar els pèls de punta a molta gent, malauradament però, tenim des de fa dècades un debat social segrestat que segurament sorgeix d’un ressentiment profund, que ve de la nit dels temps, envers el capital, i d’un populisme fàcil a favor de la beneficència. Aquesta esquerra, dita alternativa, que amb molta raó es queixa que la crisi l’han provocat -també- els bancs, oblida que les seves receptes, en el fons, significarien tornar a ensopegar amb la mateixa pedra. M’explico. Quan es crida que no s’han de salvar els bancs, la qual cosa hi estic del tot a favor, vol dir que els estats deixaran de tenir crèdit per endeutar-se i, automàticament, menys despesa pública. De la qual cosa servidor hi torna a estar del tot d’acord. Quan es reclama més regeneració democràtica vol dir que gran part del poder de decisió polític i econòmic hauria de retornar a la gent, i no sé si aquesta esquerra estaria disposada a aprimar dràsticament l’administració. Quan es demana ensorrar la casta vol dir que els monopolis haurien de desaparèixer, i aquí la contradicció ja es monumental quan el que veritablement persegueixen és nacionalitzar serveis i mantenir una estructura estatal de caritat. I per acabar-ho de rematar, quan asseguren que perseguiran el frau fiscal, resulta que ho volen fer apujant els impostos als més rics. Bravo!

Per això quan des d’aquesta esquerra es dona suport a l’esquerra homòloga grega, a mi em venen uns quants pensaments que em porten a afirmar que el desastre tornarà a ser el company de viatge, una vegada més, del socialisme més roig. Jo estaria molt d’acord que els grecs amb en Tsipras al capdavant aconseguissin condonar el seu deute, en un 80% si calgués, perquè així donarien una lliçó als bancs que irresponsablement van apostar per una operació ruïnosa. El capitalisme és això, privatitzar pèrdues i guanys. Evidentment, a partir d’aquí voldria veure com el poble grec se’n surt sol un cop sigui expulsat del club europeu -que no vol dir de l’euro- i produeixin prou per poder exportar i fer reeixir la seva economia. Si així ho fan, seré el primer de treure’m el barret. M’estranyaria molt, però, que això passés si, com he dit més amunt, les polítiques de Syriza representen un estatisme atroç amb molta administració i un volum de diner desproporcionat a les arques públiques perquè el gestionin uns pocs gràcies a l’espoli social via impostos alts.

Si Grècia es queda sense club, seria una bona oportunitat per aplicar un poder popular real, basat en la propietat privada, la lliure circulació de béns i persones i uns contractes voluntaris que, des de la cultura de la pau i el sentit comú, fessin prosperar econòmicament la nació més estètica de la humanitat. Malauradament, però, el que perseguirà el socialisme radical grec serà l’estatalització de tots els serveis i hauran de recórrer amb desfici a l’autofabricació de bitllets, que comportarà, en definitiva, una inflació de mil dimonis. Que Déu salvi Grècia, doncs.

Article publicat al Liberal.cat