El per què de tot plegat

A tots els països normals i democràtics del món, i quan dic normals em refereixo que l'autoodi nacional és pràcticament inexistent i on el sentit de pertinença roman ben travat, els governs acostumen a oscil·lar de tant en tant entre el centreesquerra i el centredreta, o per dir-ho d'una altra manera, entre liberals i conservadors. I la vida segueix amb normalitat. Malgrat que aquesta divisió actualment està molt demacrada i en alguns llocs potser costaria d'intuir, desconfieu del qui us diu que les dretes i les esquerres ja no existeixen, segurament que qui diu això, és un conservador poc polititzat de cap a peus. És inevitable per exemple, que encara hi hagi mentalitats que no suportin els homosexuals i d'altres en canvi que ni s'ho plantegin, o mentalitats on primi l'extrema seguretat individual per sobre de la col·lectiva i al revés, per posar dos exemples simples i ràpids. Això és així i crec que seguirà sent-ho durant segles.

Doncs bé, a Catalunya, tot i no ser un país normal (tenint en compte les coordenades que he exposat abans), durant els últims 6 anys (ep! 6 anys només), s'ha optat per intentar normalitzar el país fent un govern d'esquerres, o sigui, actuar amb legítima normalitat. És la simple normalitat de les coses que succeeixen que a vegades alguna gent no entén. Jo per exemple, sense fer mai escarafalls, sempre parlo en català, però sempre vol dir sempre, i quan parlo del sud del país és per referir-me a València i quan parlo del nord és per Perpinyà, i quan parlo de l'estranger és per referir-me a Bilbao, Moscou o Madrid, és actuant així i amb un somriure sincer que poses molt nerviós al que amb la seva obtusitat no t'entén. Actuar amb normalitat a vegades és el més eficàs. Suposo que no cal que expliqui el nerviosisme i la mal tràngol que La Caixa, El Periódico, el PSOE, La Vanguardia i un llarg etcètera, estan passant fruit dels anys que l'independentisme ha estat al govern actuant amb normalitat, és a dir, governant. És sabut per a tothom que aquesta colla volien, i volen la sociovergència.

ERC va optar per fer un pacte d'esquerres per molts motius, començant,evidentment, per exercir aquesta normalitat d'alternança. Ho va fer per oxigenar i higienitzar el país després de 23 anys d'un mateix color de govern, per acostar les esquerres sucursalites a les institucions catalanes, i per crear majories socials a l'entorn del catalanisme sobiranista. Tot això penso que almenys és lloable i d'una importància històrica, calia provar-ho i s'ha pogut fer amb alguns resultats positius, que jo concretaria en quatre grans avenços:

1. L'independentisme ha tocat per primer cop poder, i per tant, viure una nova experiència que s'ha traduit en que molta gent nostra i molta que no ho és se n'ha beneficiat. Ha demostrat que pot governar i no només estar a la trinxera rondinant, que és el que volen els poderosos, fent política social i fabricant grans pactes nacionals amb tots els partits.
2. Desplaçant CiU a la oposició, l'hem obligat a espavilar-se i a no adormir-se, per tal de que el seu sobiranisme es desperti. I això no té preu.
3. Ha guanyat la batalla ideològica posant el tema de l'espoli fiscal i el dret de decidir a la palestra social.
4. Ha enfrontat encara que sigui una mica, el PSC amb el PSOE.
5. Ha demostrat que l'Espanya plural i el federalisme ja no existeix. I això tampoc té preu.

Ara bé, malgrat aquests avenços hem de ser conscients que ni CiU és independentista, ni de bon tros, ni els PSC trencarà amb el PSOE, això és una realitat com un temple. I per tant, no es pot pas dir que ens n'hàgim sortit, tot i la bona voluntat que s'hi ha posat.

Arribats en aquest punt, i esperant el què passarà durant els propers dies amb el finançament i la sentència del TC, i sobretot, com reaccionaran els dos grans partits del país (que recordem-ho són els autèntics responsables de la situació a Catalunya durant els darrers 30 anys), ERC haurà de jugar molt bé les seves cartes.

Un cop dit tot això, existeix una opció totalment diferent a l'exposada fins aquí. Aquesta, només es pot portar a terme en el moment més crític i quan el país hagi arribat a l'atzucac absolut, a la línia roja, la qual, crec que hi estem apunt d'arribar. Es tractaria de fabricar un govern de concentració nacional (sigui quin sigui), on s'hi hauria d'afegir el màxim de partits polítics amb connivència directe amb la societat civil, i que s'hauria de comprometre sota notari, portar a terme dos referèndums a curt o mitjà termini; el primer pel concert econòmic i el segon pel dret a l'autodeterminació. Tot i que l'Estat ho prohibiria, el xou polític ja estaria tindríem sobre la taula amb certa repercusió internacional. D'això se'n podria ben bé dir, la Nova Solidaritat Catalana, però és evident que atot plegat dependrà primer dels resultats de les properes eleccions i sobretot de la voluntat dels partits.

Jo penso i tinc la convicció que ERC posarà aquests dos temes sobre la taula, però i els altres partits? Si fos que no, tornarem a estar al cap del carrer, talment com a la Transició, i vuelta a empezar. Tanmateix, amb una diferència, haurà quedat claríssim que el regionalisme ja no té sortida i que el federalisme és una farsa. Més val això que res...

popArb. La Catalunya moderna.

Aquest cap de setmana la Catalunya moderna es vesteix de gala. El popArb està apunt d'obrir les seves portes dins un marc incomparable com és el Montseny. Per a mi, el d'Arbúcies, és millor festival dels PPCC, musicalment i ambientalment parlant. El que vull dir és que l'aureola i la voragine que es crea és la més addient per a un festival, evidentment i repeteixo, dins les meves coordenades. Un Festival agradable, tranquil, refrescant, sense mals rotllos i no massificat, o sigui, perfecte, o quasi, perquè la perfecció és feixisme.

Tot seguit, us aconsello els següents artistes i bandes:
Phil Musical presenta Angelina i els moderns. Divendres a les 22h.
Els nens eutròfics d'en Padrals. Divendres a les 23h.
Joan Miquel Oliver. Divendres a les 23'45h.

Txarly Brown. Dissabte a les 12h.
Élena. Dissabte a les 21'30h.
Miqui Puig y su Conjunto Eléctrico. Dissabte a les 00'50h.
Mazoni. Dissabte a les 2'40h.


Està clar que tot el Festival val la pena. A més sempre et trobes alguna nova sorpresa desconeguda i agradable. Aneu-hi, o no, així no es massificarà...

Bon Sant Joan!!!

Lambretta!!!!

Lambretta a ritme de Twist.

Ser alegal o legal

Ser al·legal o fins i tot il·legal, són qüestions que no només no em fan por sinó que puc arribar a entendre, sobretot en certes circumstàncies i situacions on poden ser efectives per aconseguir un objectiu concret. De fet, en qualsevol conflicte nacional, sempre hauran d'existir certes formes si més no al·legals mentre el contrincant polític es comporti de manera antidemocràtica.

Un cop aclarit això, el que m'agradaria posar ara sobre la taula és la manera de ser o jugar a ser alegal. Dins el moviment d'alliberament nacional català hi ha una inèrcia endèmica, que ens ve evidentment de l'època franquista, però també alimentada als anys 80, quan aquest era absolutament marginal i sectari, que ha consistit a fer les coses amb un esclop i una espardenya i sempre fent equilibris. No es pot negar de cap de les maneres que aquesta manera de fer les coses, fruit del poc poder polític, econòmic com d'influència social que tenia l'independentisme, ha servit i molt durant anys per aconseguir algunes fites importants, a més, i això és innegable, també ha servit per crear un caldo de cultiu i un sofregit important que ha ajudat ERC (l'independentisme institucional) a tenir quotes de poder molt importants. Per tots és sabut que sense l'MDT, Terra Lliure, PSAN, Nacionalistes d'Esquerra, Casals independentistes, i un llarg etcètera, ERC no seria la mateixa d'ara, i aquest fet mai pot ser negatiu, sinó positiu. L'independentisme sense poder pot ser molt bonic i a vegades interessant, però només servirà per jugar a bales.

Tot això ho dic, i reprenc el fil d'abans, per la pantotxada i la fricada de la ILP per l'autodeterminació que van presentar ahir al Parlament i que per sort no ha tirat endavant. Evidentment no nego la bona voluntat de la iniciativa, però, algú realment es pensava que l'any que ve podríem fer un referèndum i guanyar-lo??!! Que aneu fumats o què??!! No us van ensenyar al col·legi que per guanyar has de ser majoria??!! Si es fa un referèndum és per guanyar-lo, o quasi. Sabeu el ridícul i la vergonya que hauríem passat davant el què haurien dit la premsa nacional, estatal i internacional??!! Se'ns haurien menjat vius!! Hauríem desaprofitat una oportunitat d'or i malgastat uns esforços valuosíssims. Què us penseu, que això és bufar i fer ampolles??!! Que no sabeu, il·lusos de vosaltres, que hi ha una massa social immensa que encara no sap ni què vol dir independència??!! Us aconsello que volteu més per l'extraradi barceloní. Per guanysr necessitem el vist-i-plau internacional, i només el tindrem si es fa legalment.

D'altra banda, el què ha presentat avui el govern català, fruit de la proposta d'ERC, segurament que tampoc ens portarà a la independència (actualment res ens pot portar a la independència legalment), però pot comportar un xoc de sobiranies brutal amb l'Estat, un fet que aquesta ILP no tenia ni en broma. El quid de la qüestió rau en que Espanya sempre tombarà una consulta per a l'autodeterminació, però la diferència és abismal si en tomba una de legal o una de il·legal. El pobre, i una mica ruc, de l'Ibarretxe, a l'Estat no li va tremolar ni un cabell alhora de tombar el seu Pla, perquè era il·legal, com la ILP d'ahir, en canvi, si es fa des d'una proposició de llei d'un govern legal, votat pel 90% del seu hemicicle com és el cas, el xoc polític a nivell nacional i internacional és molt més immens i molt més difícil d'explicar la negativa que l'Estat espanyol hi posaria. I és justament aquí i només així on es poden començar a moure veritablement les fitxes.

Ja ser que, segons expliquen els de la ILP, l'objectiu d'aquesta presentació era pressionar els nostres polítics (amb això hi estic totalment d'acord), sempre és bo pressionar els polítics, però tenint en compte que l'impulsor d'això té carnet de Convergència, la pregunta és, a qui veritablement ha anat dirigit aquest bluf infantil? Jo els hi demanaria ara, un cop aprovada la llei, que comencessin a fer la recollida de signatures i que aquest país comenci a actuar conjuntament entre la societat civil i alguns partits polítics.

Fa temps hi havia un adhesiu molt bo d'Estat Català que deia: Que la prudència no ens faci traïdors, jo ara diria: Que la impaciència no ens torni imbècils.

Ser alegal mola, però no arribes mai enlloc, i ser legal no mola però convences a la societat i arribes més lluny. Això és així companyes i companys.

Catalans sense fronteres

ELS CATALANS NO TENIM FRONTERES

Fa 350 anys el Tractat dels Pirineus va segellar el final d’una guerra partint el territori dels catalans entre dos estats, Espanya i França, dos estats que han intentat durant aquests 350 anys de desfer la catalanitat en favor de les seves anomenades cultures i llengües “estatals”. Malgrat tot, la repressió cultural i lingüística exercida des de fa tants anys no ha aconseguit fer desaparèixer la catalanitat d’aquests territoris. A banda i banda de la frontera els catalans han mantingut les seves tradicions, la cultura i la llengua. Si a finals del segle XIX vam impulsar una renaixença esplendorosa des del punt de vista cultural, en aquests inicis del segle XXI estem davant d’un nou impuls dels vincles de caire econòmic.

Òmnium Cultural i la Federació impulsen la campanya “Catalans sense Fronteres” a través d’un treball continu amb entitats de la Catalunya Nord i del Principat. "Catalans sense fronteres" te un doble objectiu: divulgar i donar a conèixer aquest fet històric entre la població general i iniciar nous projectes de relació entre entitats i institucions del nord i el sud de Catalunya.

El primer pas de la campanya ha estat l'elaboració d'un manifest que hem distribuit entre entitats i persones físiques per tal de recollir adhesions i enfortir vincles entre entitats i persones del nord i el sud de Catalunya.

El Manifest.
Els catalans podem constatar que 350 anys de frontera no ens han separat mai del tot, i que ara mateix creix dia a dia la voluntat dels catalans per esborrar aquesta frontera i treballar plegats en el marc de la Unió Europea, constituint un dels pols comercials, culturals i socials més rics del sud d’Europa.

Amb aquesta vocació de futur, d’un retrobament sense fronteres, fem una crida a les entitats de la societat civil, a les empreses, a les persones que es preocupen per la llengua, la cultura i el país.

Els catalans no tenim fronteres. Tenim un país que creix a cada poble, a cada comarca, a cada iniciativa que emprenem junts. I junts ens comprometem a lluitar per desfer les barreres que encara separen els Països Catalans.

Les entitats i les persones que signem aquest manifest ens comprometem a retrobar i reforçar tots els vincles entre el nord i el sud de Catalunya.

Compartir dóna gustet

Barcelona, dilluns 15 de juny, 12 del migdia, prop d'una de les joies del Modernisme, el Palau de la Música catalana, a l'Antic Teatre situat al carrer Verdaguer i Callís, un local tronat però encantador i sota una figuera dins al pati d'aquest, un català del sud, de Cocentaina (poble de l'autor del Paquito el Chocolatero), el Marc Sempere, responsable del macro projecte COMPARTIR DÓNA GUSTET, presenta el seu nou disc i ens explica totes les seves propostes i performances que portarà a terme d'ara endavant.
Jo, valencià del nord, de Vic, rodejat de bons amics i amigues periodistes i no periodistes, no només he frapat amb totes les idees que té dins al seu caparró, sinó que he tingut la sort de contribuir amb aquesta performance-roda de premsa amb una paella en directe inclosa, formant part del grupet de música que amenitzava la vetllada. Tot un plaer.
La cosa va de la següent manera: "Compartir Dóna Gustet (CDG) és un procés col·lectiu que treballa, des de diferents disciplines i arts, en la recerca, difusió i intervenció per la cultura popular, lliure i de transmissó directa.
El projecte neix de la constatació que existeix una gran connexió entre les formes de fer de la cultura tradicional de transmissió oral i les noves possibilitats de producció i distribució lliures que ofereixen internet i les noves tecnologies".
El que n'he extret avui d'aquesta presentació feta per aquest llibertari (en el sentit més profund del terme, o sigui més enllà de la ideologia), és que la cultura ha de tornar als carrers i ha de ser lliure de qualsevol imposició i peatge, i que la millor manera de ser avantguardista és tornar als orígens. Ja ho deia el gran naturalista i llibertari Gaudí: L'originalitat rau en l'origen. El Marc exerceix aquesta virtut en escreix i a més és un cul inquiet, per això l'any passat li van concedir un premi a la Fira de la Mediterrània de Manresa.
El disc és un reflex de tot això, hi han col·laborat molta gent, però molta! gent com els Orxata Sound System, El Marc Xerramequ, el Miquel Gil, el Pau Riba... i hi trobareu cant d'estil, pasodobles i tota la fauna músical valenciana, barrejada amb electrònica i canviada amb textos socials i més actuals. A més a més, els seus projectes, per a mi, són absolutament innovadors, provocadors i atractius, com per exemple rodar una arròs movie o fer una rave al mig d'uns tarongers al costat de la capital del Túria amb ballaors tradicionals valencians. Espectacular...
La nota surrealista personal del dia ha sigut quan he marxat de l'Antic Teatre, passo per davant d'un bar on un cartellet a fora posava: "Orxata, tipical Spanish Drink". Companyes i companys, tenim un país de contrastos, això està clar, per tant, o morirem esclafats, o morirem d'èxit, però el que està clar és que amb projectes com aquests encara tenim país per estona, si més no per fer veure que vivim amb normalitat i sobretot feliços, que és el que importa en definitiva.


Si voleu més info clickeu el títol del post i trobareu noves sorpreses d'aquesta colla de valencians.

MODerns!!!

Ja arribat el dia.

Francesc Pujols, el xofer de Déu

Avui toca autocentrament, avui toca fer volar la ment, avui toca anar a Martorell, vila de l'il·lustre far i guia del poble català, Francesc Pujols i Morgades. Allí ens retrobarem amb els pujolsians habituals, mantindrem la flama encesa de l'ideari polític, social i cultural de l'anomenat secretari de la natura, i farem petar la xerrada ensumant i albirant com la història de la humanitat i de la nostra nació passa, es consumeix o flota davant dels nostres rostres, això depenent de si un és molt pessimista o simplement pessimista.
Avui doncs, a les 19h a l'auditòri del Centre Cultural (Pl. de les cultures, Martorell), veurem el documental dirigit per Ramon Pallarès, Francesc Pujols, el xofer de Déu, un documental basat en el llibre fet per l'Artur Bladé, Francesc Pujols per ell mateix.
A veure si entre tots, i estic segur que aquest film hi ajudarà, comencem a valorar la trajectòria, el pensament i evidentment la ironia d'aquest homentot, sobretot en aquests temps, on els valors sembla que estan en hores baixes, i tant difícils pel que fa a l'autocentrament nacional.

Això no és d'en Pujols però em ve de gust posar-ho perquè crec que té molt a veure amb el seu pensament.

Autocentrament: La capacitat d'una determinada societat humana d'observar-se des de la perspectiva de si mateixa, de poder identificar els propis interessos col·lectius i de prescindir de les visions que, sobre aquesta, tinguin unes altres comunitats.

Sis reflexions d'ahir a la nit

1. L'Oriol Junqueras ja és eurodiputat! Aquest bon home, aquest patriota de pedra picada, aquest intel·lectual que està al servei de la nació catalana ha sortit elegit. I amb ell, dos sobiranistes més que crec que podran fer un bon trident català a Europa.
2. El PSC es fot la patacada més important dels partits catalans, i això no és res més que una gran satisfacció personal i un respir per a Catalunya. És massa el poder que acumulen i massa difícil establir estratègies amb ells. Ara, els fums sociates comencen la davallada.
3. CiU recupera el temps perdut i fa molt bons resultats, enhorabona per a ells. Ara a veure si els administren bé i en una direcció clarament sobiranista. Ja ho veurem...
4. ERC salva els mobles i albira una petita recuperació. Dir que van a la baixa perquè han perdut 70.000 vots i han perdut dos punts respecte les europees del 2004 és de nivell 0 de periodisme polític. No es poden comparar els vots d'una contesa europea de l'altra, bàsicament perquè hi ha cinc anys de diferència i el suport als partits és gradual any rera any, i més en el cas d'Esquerra, puix seria de bojos comparar les europees del 2004, després de la pujada històrica del 2003 al Parlament de Catalunya i tres mesos després de les espanyoles (recordeu els 8 diputats irreals a Madrid), amb aquestes d'ara, ja que s'ha de tenir molt en compte el darrer any i mig força convuls que ha viscut el partit. De fet, sí que es pot dir que hi ha certa recuperació ja que respecte les últimes eleccions, les espanyoles del 2008, quan el partit ja notava el desgast, s'ha pujat un punt i mig.
Està clar que ERC ja té un vot consolidat, vull dir que no s'ha esfondrat com alguns intuïen, i una estratègia que ha calat en un sector important, però ha de cercar la manera de recuperar un important vot sobiranista que ha marxat o ha tornat a CiU, i en una part més petita a aventures polítiques forànies.
5. L'ALE-Verds, el partit europeu el qual forma part ERC ha augmentat 11 diputats i es consolida com el quart partit del continent.
6. Tenim un problema greu amb el sector periodístic dominant de casa nostra. Ni els 23 anys de CiU al poder van servir per trencar el lobby sociata que persisteix al món comunicatiu català. Ells són els veritables guanyadors d'aquestes eleccions fent campanya diaria a favor, indirectement, de l'abstencionisme i desprestigiant els partits polítics, bé, a uns partits polítics concrets. Pobrets elles i ells, fent-se les víctimes i repetint fins al cansament que no firmaven cap notícia dels blocs. Bé, estar clar que no són els responsables directes, però la seva contribució ha sigut notable.
Una reflexió: Us imagineu que els espais electorals a Catalunya els decidís el Francino, el Cuní, el Pallicer o en Coral? No m'ho vull ni imaginar companyes i companys, més val que de moment estigui tot ben regulat.

JUNQUERAS, patriota català.

Per patriotisme, per confiança, per no deixar les coses a mitges, per il·lusió, per fer mal a l'Estat espanyol, perquè s'ho mereix, per portar una veu catalana digna a Europa. En definitiva, per mostrar que Catalunya encara no està perduda i regalada a la sociovergència, voteu l'Oriol Junqueras. Voteu ERC.

A motoxucupapapa fins a Manresa.

Aquest cap de setmana torna l'Scooterrun Manresa Revival, i ja en van tres, una cita obligada pels escuteristes catalans. Aquest cop fa em fa una especial il·lusió perquè l'avantmatx, la festa d'inici que es farà demà hi punxarem els Selectors Badabadoc, que en aquesta ocasió estaran representats pel Pd Barrut i el Pd Xerramequ. Power Mod, ie-ie i garatge català dels seixanta, Northen Soul, Reggae... aquests seran els ritmes que sonaran i que la gent ballarà al Bar El Piset de Manresa (C/ Bonsuccés, 7) a partir de quarts de dotze de la nit.
L'endemà, vius o morts, sortida amb Vespes i Lambrettes de Manresa fins a Fals.
I lo bé que ens ho passem...

Guillamino

En un país normal, o sigui lliure, un personatge com Guillamino seria altament conegut, però tenim el que tenim, o tenim el que ens mereixem. Feia temps que us volia parlar d'ell, i ara, l'excusa d'aquest video que us poso aquí m'ha anat com anell al dit. El trobo un video clip excepcional, diferent i divertit, la veritat és que m'ha sorprès molt gratament i per tant he considerat que fora molt oportú de que el vegéssiu.
Guillamino és un artista interesantíssim que Catalunya té la sort de tenir, és un tot terreny, sobretot basa la seva obra en la creativitat, i això és el més interessant d'ell. L'hem pogut veure en diferents muntatges artístics com amb els Twelve, amb en Llibert Fortuny, reinventant les sardanes, amb el magnífic poeta català Pedrals fent un disc altament recomenable que es diu En-Doll, i evidentment amb els seus treballs discogràfics.
Us deixo doncs amb aquesta cançó titulada La Vida, extreta del disc Les minves de gener, Bankrobber 2008.