I a més a més comença a ser absolutament normal, tal com ho hauria d'haver estat sempre, vaja.
Tot això ho dic perquè ahir vam gaudir d'una jornada 100% MODernista que li diem nosaltres, i vaig comprovar a més, que no vam caure ni al cantó fosc ni al pou del provincianisme i ni tant sols vam ser excloents.
Tot va començar amb un cita lúdico-empresarial amb el Marc Xerramequ i l'Òscar Dalmau, conegut també com a Phil Musical, un home sorprenent, simpàtic i agradable. El tema era posar sobre la taula un projecte que ens està esclatant a les mans, que ens encanta i que pot arribar molt lluny tot i que aramateix no us el comentaré, bàsicament perquè ja se'n parlarà a bastament; la cosa va de música retro-pop catalana. El dinar, torrista com no podia ser d'altra manera, va constar d'un arròs amb marisc arrant de mar al restaurant l'Escamarlà de BCN.
La conversa va ser molt interessant, almenys jo tinc aquesta impressió, i va seguir i augmentar tot fent la penúltima a la Barceloneta. Com que el vi ja començava a fer efecte i la confiança estava servida, fins i tot ens vam atrevir a afirmar que: És curiós... com pot ser que nosaltres siguem més moderns escoltant música dels anys 60, que els modernos oficials de BCN? Bé... he, he, ho deixo aquí...
La segona part de la jornada molt-moderna, va seguir al vespre i la nit amb dos concerts que podríem etiquetar d'excel·lents per tres coses: Per la qualitat musical, per la ubicació i per l'entorn humà.
El primer va ser als jardins de la Universitat Autònoma, on amb una engalanació típicament de festa catalana (aquells llumets de colors penjant, donaven un caire molt rural), vam disfrutar d'un elegantíssim concert dels Sanjosex. Bon Pop i sobretot bons músics.
El segon va ser al meravellós claustre del Pati Manning, on s'ubica un dels restaurants Via Fora! Allí els Mazoni van fer les delícies dels assistents, com a mínim les meves segur. Ja tenia ganes de veure'ls després d'haver-me empassat el seu disc unes quantes vegades, a més, el Jaume ens va delectar amb una versió del gran Paul Weller, puc demanar més?
Tot això estava servit per la discogràfica de tots aquests nous grups d'indie Pop de casa nostra, Bankrobber. Els haig de felicitar efusivament, no defalliu que esteu fent molt bona feina. Tenim molt bon Pop, de veritat!
I tot aquest rotllo perquè l'explico, doncs per acabar dient el que fa temps que dic, que és molt trist que l'autoodi se'ns mengi vius com a país, però que per fi (sembla), ja pots ser molt-modern, escoltar Rap, bon Jazz, exportar arreu del món i amb el cap ben alt la nostra Rumba, etc... I tot això fent-ho amb normalitat, o sigui amb català i sense ser titllat de provincià i localista, bàsicament perquè qui t'ho digui té un greu problema mental.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada