Mare Nostrum

Ja sé que vaig tard, però avui per primer cop començo a sentir el flaire del nostre mar i el gaudi espiritual que sento cada estiu quan vaig al Cap de Creus. No és que estigui fent aquest post amb un ordinador portàtil des d'un petita i bonica cala de Cadaqués -no ho faria mai això-, sinó que ja em falta poc per desconnectar uns dies de la música i així poguer marxar i disfrutar d'un dels meus centres del món.
Per il·lustrar això, i amb el clar objectiu de fer proselitisme pujolsià, us poso un fragment d'en Pujols dedicat al nostre mar, a la Mediterrània. Llegiu-lo, és excepcional.
És precisament per escrits com aquest o pel llibre Cadaqués de Josep Plà i per tradició familiar, o perquè un cop allí l'aureola daliniana i d'en Pau Riba m'entra com una fletxa i s'instala al meu cos, que la preciositat de Cadaqués i Selva de Mar amb les seves caletes i amb el monestir de St. Pere de Rodes coronant el Cap de Creus em fa sentir ser un privilegiat entre la única raça que existeix, la humana.


LA MEDITERRÀNIA, ELEMENT CIVILITZADOR

Ací, en aquesta terra, en altres temps nostra, a prop de la mar que encara és nostra, he pogut establir noves relacions entre aquesta mar —visible, com una ratlla d'esperança, de l'alt planell del jardí del Peyrou— i la diàstasi universal. D'aquesta mar —vora la qual el vell Egipte va intentar de bastir la primera civilització sistemàtica— va sorgir Grècia que, donant l'art clàssic al món, va satisfer d'una vegada per sempre l'ideal estètic de la Humanitat; d'aquesta mar va néixer Roma, donadora del Dret clàssic amb què va saciar l'ideal ètic dels pobles; d'aquesta mar és filla Catalunya, la terra destinada a fundar el classicisme científic per tal de realitzar l'ideal dialèctic dels homes; d'aquesta mar ha sortit el monoteisme, triomfant arreu del món; d'aquesta mar s'han alçat Alexandre, Anníbal, Cèsar i Napoleó, els quatre genis de la guerra més importants de la Història; d'aquesta mar, en fi, van aixecar el vol Ramon Llull i Ramon Sibiuda, els iniciadors de la tradició filosòfica catalana, que aviat serà universal. Tot això, que forma la part principal del patrimoni de la civilització mediterrània, ha estat possible perquè a les vores d'aqueixa "mar entre terres" s'ha produït la màxima intensitat diastàsica coneguda, en raó dels factors tel·lúrics que influeixen en el procés mitjançant el qual la matèria separa l'esperit d'ella mateixa. Entre aquests factors, derivats de la situació geogràfica, hi ha el clima, que ací és el més benigne del món, sobretot per la seva moderació, tant a l'hivern com a l'estiu, fins al punt que, prop de la nostra mar, les fulles de molts arbres no arriben a caure si no senten l'oreig de la primavera. I és en funció d'aquesta benignitat que, fins ara, únicament la civilització mediterrània ha tingut el privilegi d'arribar al classicisme, és a dir, de produir models eterns en el camp de l'estètica i de l'ètica, mentre es prepara per a donar-los en el camp de la dialèctica, des dels temps en què Ramon Llull —el primer messies de la ciència universal— va venir a Montpeller, on va posar, justament, la primera pedra del classicisme que ens manca, amb la seva obra Ascens i descens de l'enteniment, obra que jo penso coronar, si tinc vida i salut, amb la Pantologia. No deixa de ser significatiu que un altre dels messies científics sorgits de la Mediterrània fou, en el segle passat, el montpellerí Auguste Comte, fundador del sistema positivista, o "religió de la ciència", que és un fruit de la derivació occitana del tronc filosòfic català.

Del llibre Francesc Pujols per ell mateix, d'Artur Bladé i Desumvilla.