Un espot d'un país anormal

La Generalitat ha realitzat de nou, tal com li pertoca, un vídeo per incitar, acompanyar i invitar la ciutadania perquè vagi a votar. Fins aquí res de nou, tot correcte. Què ha passat, però? Doncs que l'oposició -no tota- ja ha posat el crit al cel per considerar-lo altament partidista i que afavoreix clarament el partit que ara governa.

Primer de tot, hem d'entendre que la política no està feta ni pensada per a ingenus ni per a gent que baixa de l'hort, és evident que tot grup polític aprofita qualsevol escletxa per introduir el seu missatge electoral, és d'una lògica total. Ara bé, cal anar en compte amb els límits d'apropiació del missatge i cal que la Junta Electoral estigui ben amatent per a qualsevol irregularitat. Els límits doncs, s'han de mesurar i tenir-los molt presents en tot moment quan tractem qüestions tan delicades com l'ús dels diners de tots.

El vídeo que ens ocupa té ingredients històrics que abasten tota la població, és un curt emocionant i definitori dels moments que estem vivint. Si bé és cert i hem de reconèixer que aquest espot només complau a un sector, l'ampli sector que ara mateix té ànsies de llibertats nacionals, també hem d'entendre que el que reflecteix és el moment que ara estem vivint. Si Catalunya fos un país normal, aquest vídeo passaria sense escarafalls, seria un fet natural per a tothom i un orgull sentir-lo com a propi; però, esclar, en aquest reconsagrat país de tiquis-miquis on tot quant unionista vestit de federalista, sigui d'esquerres o de dretes, republicà o monàrquic, el que realment li molesta és tot el que significa catalanitat i llibertat, és raonable que aquest vídeo piqui.

Doncs sabeu què? A qui li piqui que es rasqui. Hem d'acabar d'una vegada per totes anar a remolc dels que sempre ens han fet xantatge sigui emocional com social. Fa massa temps que aguantem cants de sirenes per a fer repúbliques espanyoles, carlinades o transicions enganyoses pel bé comú, i sempre hem sucumbit a la pax espanyola no fos cas que algú s'enfadés. Ara hi ha trencament, hi ha xoc de trens, i per això mateix per fi ha arribat el moment, tan desitjat pels independentistes, de traçar la línia vermella; estar per la llibertat o per continuar sent una província més d'un estat decadent de mentalitat castrense. El temps de l'ambigüitat s'ha fos com un tarròs de sucre i la gent haurà de triar, haurem de triar.

Jo votaré l'esquerra nacional

No tinc millor manera de començar aquest article que amb una frase del president i cap de llista d'ERC al Parlament de Catalunya, l’Oriol Junqueras: 'El nostre objectiu no és reordenar independentistes, sinó sumar-ne de nous'. Crec sincerament que aquesta sentència del savi vicentí resumeix a la perfecció la història política del partit octagenari que ell representa i el punt de partida de molts independentistes que fa temps que actuem per intentar crear majories socials, malgrat la tendència malaltissa que tenen certs personatges a inventar-se coves endogàmiques cada X anys per reconfortar i refermar el seu ego i de passada practicar discursos populistes per enredar la troca.

Jo votaré Esquerra Republicana de Catalunya per moltes raons en aquesta contesa electoral tan especial, ho faré amb tota la convicció perquè principalment penso que Catalunya no pot, en aquests moments tan decisius, exemplificar un altre espectacle lamentable com el de les passades eleccions del 2010. L'independentisme explícit no es pot permetre el luxe de dispersar el vot per acabar tenint una representació tan minsa i esquarterada a la cambra catalana, brindant com ara, l'acció i l'oposició política a un PP ranci i contrafet. El món, aquest cop ens mira amb una atenció que poques vegades a la història hem tingut, i seria decebedor, molt decebedor, que la garantia independentista que ha d'acompanyar el president Mas cap a un nou govern constituent que ens porti indefugiblement cap a la república catalana, tornés a efectuar el paper tan galdós que va fer ara exactament fa dos anys. Els catalans però, malauradament tendim a caure en el mateix error contínuament...


Penso també que un país normal i avançat no pot estar eternament atrapat en els dos eixos ideològic i nacional. Només els que pateixen de problemes existencials i psicològics volen mantenir indefinidament aquest binomi que solament existeix en les nacions faltades de caràcter. Ja va sent hora que ens fem grans i deixem de banda l'eix nacional per centrar-nos en les solucions pel benestar de les persones. Amb això vull dir que, en aquests moments, s'hauria de sobreentendre i donar per fet que els partits que tenen més possibilitats de tallar el bacallà, ja són diàfanament nacionals i/o sobiranistes, partits amb una clara lògica de país que tenen el democràtic dret a decidir incorporat en el seu programa electoral. Per això, ara cal per totes totes, definir un centre-dreta i un centre-esquerra nacional forts per conduir el país cap a la plena sobirania política i el benestar. Per fer l'estocada final, vaja. En aquest sentit, ERC és sense dubte el nou PSC nacional, és el partit que històricament ha representat millor les classes populars barrejat amb la petita i mitjana empresa autònoma. És aquell ensemblatge tan singular i ancestral català del republicanisme liberal i profundament social, que abarca el món rural i urbà, i que encalça ineludiblement a una gran majoria de catalans i catalanes. Això, ERC ho ha d'explotar com mai perquè ho té en el seu ADN.

El fet nacional, per sort de tots, s'ha expandit com una taca d'oli i s'ha escolat dins de la majoria dels partits polítics; per això, més enllà de màgiques i il·luses unitats independentistes que només serveixen per donar notorietat a autèntics professionals del sectarisme i la divisió, l'important és fer créixer la majoria social sobiranista tant per la dreta com per l'esquerra. És de vital importància, doncs, que una CiU forta (que ja ho serà de sobres!) estigui acompanyada per una esquerra nacional forta, per una ERC forta, que ajudi a costruir aquest embat que ara se'ns presenta. Catalunya ho necessita. Altrament, si CiU obté la majoria absoluta o plasmem de nou una penosa sopa de lletres al Parlament que només beneficia clarament a l'autonomisme/unionisme tronat, el país continuarà coix i amb una CiU absoluta mancada d'una garantia independentista que l'empenyi perquè no s'arronsi. El món ens mira, sapiguem fer-nos dignes de les circumstàncies actuals, doncs.


Article publicat al periòdic El 9 Nou (Osona i Ripollès)

Bestiari deixat

En un país on una mena d'enfant terrible, que en nom de la  provocació i la llibertat d'expressió, es permet el luxe de fer tal pallassada a la televisió pública simulant que mata una persona que resulta ser més lliure que ell, et demostra de la petitesa del personatge en qüestió i de la mena de suposats provocadors que tenim a casa nostra. Si Brossa aixequés el cap, segurament li sabria greu veure com alguns encara no han entès, per mediocritat o per descuit, què significa el seu poema visual del revòlver.

La provocació, senyorets, s'exerceix amb elegància i saber fer, és un plat fred servit amb intel·ligència i enginy. La provocació és posar una sardana a les tres de la nit en un antre de mala mort on només hi ballen modernets que es vanten de ser l'avantguarda de la ciutat, o fer tot un senyor disc com el Dioptria del Pau Riba en els anys on l'estructura familiar era intocable, per posar dos exemples caçats al vol ara mateix. Un servidor és entusiasta de la provocació, perquè crec que sense esmenar la societat amb estimulacions contradictòries, aquesta no desperta i, en conseqüència, s'estanca i s'encarcara. Fotre un tret de broma amb la dramatització corresponent de la sang, tenint en compte que estem rodejats de sonats que en qualsevol moment es poden prendre aquesta acció com a un deure per salvar qui sap quina empanada mental, no és una provocació, és l'acció pedant, simple i destralera d'un que es pensa que és el més guai del regne. Però encara és més trist si aquest tret va destinat a la incomoditat que representa la llibertat d'un home lliure que no sucumbeix a res ni a ningú.

Disparar amb la veu, l'escriptura o el pinzell contra el poder sempre serà més interessant que disparar fent el "Vaquilla" qualsevol contra qui realment molesta al políticament correcte i molesta més que tu mateix. Haig de reconèixer sense cap problema, que el protagonista del programa m'ha agradat en d'altres ocasions, és vivaç i incisiu, però potser aquest cop l'enveja li ha traït el subconscient. O potser és que contra en Salvador Sostres, només se li acut aquesta lamentable performance. No ho ser, en tot cas, hauríem de munyir una mica més el cervell, esforçar-nos a millorar la provocació i la crítica sense caure en manerotes tan deixades i senzilles. El Punk fa 35 anys que ja va fer la seva feina -i bé que la va fer- fem-lo evolucionar i millorem-lo, tothom hi guanyarà, l'art també, i els Sagarra, els Pujols, els Pla o els Gaudí respiraran millor dins de les seves tombes perquè tota la seva ironia de bisturí i el seu majestuós treball poc convencional no haurà estat en va. 

Espanya és conseqüent

Són massa els anys d'humiliacions, vexacions, prohibicions i sang vessada com perquè en un tres i no res la ment dels catalans faci un gir i es desempallegui del llast feixuc que els celtibers ens han inculcat des de fa tres segles. Nosaltres som gent del Mediterrani tocats pels aires freds i reordenadors del nord, d'una barreja de moltes cultures però amb un marcat caràcter hel·lènic i jueu que ens converteix, en essència, en una cultura a les antípodes de la castellana. Sobretot, i m'atreviria a dir més que en la llengua, en la manera d'organitzar-nos i de gestionar i entendre l'economia. Repasseu l'esplèndid Atles de la industrialització de Catalunya, una obra cabdal per entendre l'economia catalana.

De totes maneres, com assenyalo, tres-cents anys són massa anys , i a cada bugada hem perdut un llençol. Hem perdut quantitat de talents i d'oportunitats per significar-nos al costat dels grans, ser una Holanda del Mediterrani se'ns ha estat negat contínuament a base de cops de sabre i mentides escandaloses. Per això, el nostre tarannà segueix feble tot i aquesta embranzida que hem iniciat ara, que malgrat la meva desconfiança (jo sóc com en Pau Ignasi de Dalmases i els seus de l'Acadèmia dels Desconfiats), penso que aquest cop pot arribar molt lluny, almenys no tenir retorn, que ja seria molt.

Aquest pensament nostre, doncs, segueix feble , i la prova evident es palpa en cada astracanada que les boques dels polítics espanyols ens regalen dia a dia. Un servidor pensa que l'equivocació no és d'ells, només faltaria que un ministre no pogués defensar el que li pertoca per llei. L'equivocació i la misèria mental és absolutament nostra. La culpa és pròpia per haver apostat durant anys i panys, amb ridícules maneres, per aquest estat que ens vol –lògicament- subjugats. La sociovergència ha estat la vergonya i la petitesa d'un cuc que ha mantingut durant 30 anys aquesta mentida anomenada autonomia, i per això ara estem com estem. Al límit del crack econòmic.

Algú ha vist mai un ministre d'Educació de qualsevol altre estat de dret del món que no apliqui la llengua comuna a tots i cadascun dels racons de l'estat? És més, vosaltres creieu que el futur estat català no disposarà la llengua pròpia com a llengua vehicular i de referència a totes les administracions i serveis públics? Ens hem begut l'enteniment o continuem pecant de síndrome d'Estocolm? El ministre Wert fa la feina que li pertoca, i la fa molt bé. Jo sense cap mena de dubte el votaria, si fos espanyol. Els miserables som els catalans, que encara no hem entès que el regne d'Espanya fa 500 anys (500!) que és de matriu castellana. Espanya és conseqüent, nosaltres no. I la vida m'ha ensenyat que no te'n pots fiar de gent amb un subconscient filisteu.

Som molt independentistes ara , pengem estelades fins i tot al lavabo, fem aquelarres perquè se'ns vegi a tot el món. Com deia La Trinca, “arribarem a fer desodorants per l'aixella que portin els colors del Barça” (llegiu-hi Catalunya), però a cada lògica recentralització d'Espanya encara ens enfadem, talment com la nostra consellera-mestra Irene Rigau. Itàlia per sobreviure està recentralitzant, i si Espanya vol continuar existint també ho ha de fer i començar a tancar totes les autonomies fake.

Escolteu, feu el favor de ser conseqüents i veureu com mai més ens haurem de preocupar de si el ministre espanyol de torn diu això o allò. Fem el favor d'intentar ser normals d'una vegada i no haurem de rondinar perquè un cretí no ens entén. Deixem la infame i lamentable figura del català emprenyat i fem les maletes com tot fill o filla s'independentitza dels seus pares. Perquè és llei de vida, i perquè només els friquis es queden per gust fins als quaranta anys a casa dels progenitors.

Article publicat al NacióDigital.cat

O fem les maletes o no ens queixem més, per favor.

Vessament de modernor per aquesta tardor

La modernor és un virus que s'escampa per a tota la nació amb l'objectiu de fer més passable la vida moderna i combatre les mediocritats estètiques que ens envolten diàriament . Sí amigues i amics, som així i ho creiem així, per això aquesta tardor amanacem amb un vessament, un esclat de modernor transversal i intercomarcal de trobades i reunions.

L'atac l'encetarem el 20 d'aquest mes a la comarca septentrional per excel·lència de la nació. La capital del Rosselló albergarà l'Aplec més surrealista de tots, allí els amics nord-catalans, gent amb un bagatge ja llunyà dins el modernisme, ens obsequiaran amb una bona vetllada de música i una escuterada daliniana pels contorns més bonics de la fidelíssima vila de Perpinyà.

A finals de mes, concretament els dies 26 i 27, tornarem a la Catalunya poligonera (real?) per realitzar la mare de tots els Aplecs, el que va donar el tret de sortida d'aquesta febre aborigen dins la modernor. Sabadell i Terrassa acolliran el, ni més ni menys, Vè Aplec Modernista Vallesà, tota una consolidació. Aquí la casa és gran i no ens estem de res, el primer dia la mítica Cava de Jazz de Terrassa, santuari del primer jaç modernista nostrat, hi actuaran la també mítica banda d'ska-jazz, Amusic Skazz Band. Refets des de fa poc, la banda osonenca és considerada la degana de l'ska-jazz nacional. Skatalites per la vena! L'escuterada ben fatxenda recorrerà els indrets encara no esfaltats del Vallès i el bo i millor de la música seixantera estarà garantida.

Cal destacar que tant a Perpinyà com a Sabadell, l'amic Robert Abella, hi presentarà el seu nou bestseller del modernisme nacional, '40 Mods de les nostres terres'. Tot un luxe!

No vindreu?! Vosaltres mateixos... La Catalunya moderna hi farà cap, després no us queixeu de la grisor i la buidor de les vostres vides.

Per a més info sobre els Aplecs AQUÍ

Seria una temeritat meva si no anunciés també l'excel·lent i important cap de setmana modernista que es realitzarà els dies 16 i 17 de novembre al Cap i Casal principatí. Le Clean Cut és na trobada vital pels nostres egos i un lloc fabulós on trobar-hi el bo i millor del modernisme. La informació més completa la trobareu AQUÍ

Canada is not Spain

Per fi el Parlament de Catalunya i el seu principal partit a la cambra s'han tret la son de les orelles -la vena dels ulls diria jo- i tot indica que han iniciat, segurament per supervivència, el compte enrere cap l'alliberament nacional. L'últim ple d'aquesta escueta legislatura es pot ben considerar d'aquells que passaran a la història col·lectiva. Aquesta seriosa embranzida de toc solemne que hem agafat, és una petita-gran victòria de tots, d'un sol poble, d'un país que després de 300 anys de patiments i humiliacions torna al camp de batalla amb tots els seus agents socials i polítics, que és com si diguéssim tots els soldats, capitans, coronels i els màxims dirigents del país. Jo diria que som ben bé un miracle de la ciència, una col·lectivitat misteriosa que sense saber manar ni obeir -Pujols dixit- resistim a tota desgràcia. Romandre vius i moure de nou la cua després de tantes catàstrofes és una singularitat extranya en la història de les nacions planetàries.

Doncs bé, un cop apretat el botó 'on' de la màquina, és quan el debat estrella puja a la palestra i acapara tots els mitjans de comunicació. Dia a dia, hora a hora, se'ns 'regala' a les orelles una tertúlia permanent sobre el xoc de trens entre Catalunya i Espanya, un fet que, sense dubte, els independentistes hem de celebrar. La classe tertuliana mitja del nostre país, que es balanceja entre la mediocritat total (amb brillants excepcions) i el gregarisme llefiscós que s'apunta al carro del sobiranisme després de passar-se dècades difamant-lo i desacreditant-lo (quin fàstic!), aquests dies fa brollar a cor que vols les comparacions amb d'altres països i processos sobiranistes respecte del nostre. Com si no tinguessin en compte i valoressin que el cas català pot arribar a ser absolutament diferent que els altres. Inèdit, singular. Jo no en tinc cap dubte, d'això. 

Un dels processos que treu més el cap en els debats és el cas del Quebec, un dissortat país que, tot i que s'olora la revifalla sobiranista, ha perdut dos referèndums amb la consegüent desmoralització total que això comporta. Els xirois tertulians nostrats no paren de refregar-s'hi amb passió, no sé si per paüra o perquè el seu subconscient els traeix i realment volen que tot això acabi com el Quebec. 'Tot pot acabar com el Quebec!' exclamen. Hi ha, però, un fet que obliden i que els fa perdre completament el valor de les seves exposicions. L'ADN democràtic i el sentit comú canadenc i espanyol estan a les antípodes l'un de l'altre. La potència desestabilitzadora dels dos estats sí que pot arribar a ser la mateixa, però les seves raons, siguin econòmiques com sentimentals, en un dels casos estan ben travades i són consistents, te les pots arribar a creure, vaja. En l'altre, cada vegada que obren la boca el planeta Terra perd un cargol més i la vergonya s'apodera de qualsevol ésser humà amb dos dits de front. Mentre uns intenten no perdre la racionalitat dels seus actes, els altres es comporten com gossos petaners que embogeixen per qualsevol moviment. És l'eterna Espanya colpista que fa que cada dia sense remei hi hagi més partidaris del sí a la secessió, i aquesta, s'acabi imposant sí o sí malgrat sacrosantes constitucions.

Canadà no és Espanya i Catalunya no és el Quebec, per això potser els francòfons hauran d'esperar una mica més i nosaltres emprendrem ràpidament la mateixa lògica dels llanitos gibraltarenys, que no és cap altra de no volguer ser espanyol per vergonya aliena i supervivència econòmica. I és que com deia el gran Ramon Barnils: 'Sortir d'Espanya no és qüestió de dretes o esquerres: és qüestió de bon gust'.

Majoria absoluta? No, gràcies!

 Senyores i senyors, el plet ha començat. El desafiament que Catalunya presenta per recobrar el que històricament i moralment li pertoca, ja no només escalfa motors, sinó que ha engegat la maquinària, i com qui no vol la cosa, ja ha posat la primera. La qüestió a partir d'ara serà administrar bé la intel·ligència política, la generositat entre catalans, les anàlisis fredes, la fermesa granítica i comptar amb un polsim d'atzar, si pot ser. Un servidor és d'aquells que sempre li ha fet rebuig la frase “o ara o mai”, una sentència més pròpia de la política reaccionària i primitiva que de la serenitat i la intel·ligència. Però és ben cert que en moments com aquest es fa difícil no pensar que si d'aquesta no ens sortim –després de dos genocidis, quantitat de guerres civils, Espanyes falsament amigues i una mundialització galopant-, és probable que ens diluïm per moltíssim temps més dins el magma espanyol/mediterrani/europeu.

El president Mas durant l'històric ple del Parlament d'aquesta setmana va escenificar el que és segurament el discurs més important d'un president de la Generalitat des d'en Francesc Macià quan en la inauguració del Parlament l'any 1932 va dir això: “Catalans! En aquesta gran hora històrica que posa en mans de nosaltres mateixos una part important del nostre alt destí, hem de saludar amb una alegria vibrant d'esperances el primer Parlament de la nova etapa autònomica, en el curs de la qual podrem refer una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa”.

La del president Mas, doncs, va ser sense cap mena de dubte també una declaració d'intencions potent i històrica que aquest cop difícilment podrà tenir marxa enrere. The Pujol's glory days are dead. Hem de ser conscients i estar a l'alçada del moment que ell ens ha presentat sobre la taula i hem de reconèixer també que la jugada l'està perpetrant amb serenitat i intel·ligència, tant pel que fa al país (fins al moment), com per al seu partit. A ningú se li escapa que la majoria absoluta la té a la cantonada, i seria d'ingenus fer l'orni davant d'això.

Per tot plegat, crec sincerament que el país ha de confiar en el president perquè la confiança dóna força i positivitat a una col·lectivitat, no ens queda més remei que encomanar-nos a la voluntat del Govern i dels partits independentistes que l'acompanyin. La societat ja ha fet la seva feina manifestant-se com mai ho havia fet. Ara bé, l'error majestuós, molt propi del típic suflé català, seria que la ciutadania atorgués una majoria absolutíssima a la federació nacionalista per gestionar aquest procés de secessió tan i tan complicat. No hi ha res més perillós que donar carta blanca a un únic partit perquè controli els designis d'un país. Cal que tercers inspeccionin, recolzin, empenyin i ajudin a construir el dia D. Altrament, ja estem massa acostumats a veure com els tremolors de cames, els encantadors de serps i les ofertes irrenunciables han fet sucumbir voluntats ciclòpies de molts governs regionalistes nostrats.

Per això penso que aquest cop el vot independentista més útil i intel·ligent és fora de CiU, perquè fora de CiU l'independentisme també ha de ser fort per evitar que ells solets caiguin en un terreny sospitós i fangós que els porti a renúncies unilaterals. CiU cal que sigui forta i ho serà, però en aquestes eleccions no ens podem permetre un altre cop el lamentable paperot que els partits diàfanament independentistes van experimentar en la darrera contesa electoral.

Com es constituirà la propera legislatura?

Article publicat al NacióDigital.com