Majoria absoluta? No, gràcies!

 Senyores i senyors, el plet ha començat. El desafiament que Catalunya presenta per recobrar el que històricament i moralment li pertoca, ja no només escalfa motors, sinó que ha engegat la maquinària, i com qui no vol la cosa, ja ha posat la primera. La qüestió a partir d'ara serà administrar bé la intel·ligència política, la generositat entre catalans, les anàlisis fredes, la fermesa granítica i comptar amb un polsim d'atzar, si pot ser. Un servidor és d'aquells que sempre li ha fet rebuig la frase “o ara o mai”, una sentència més pròpia de la política reaccionària i primitiva que de la serenitat i la intel·ligència. Però és ben cert que en moments com aquest es fa difícil no pensar que si d'aquesta no ens sortim –després de dos genocidis, quantitat de guerres civils, Espanyes falsament amigues i una mundialització galopant-, és probable que ens diluïm per moltíssim temps més dins el magma espanyol/mediterrani/europeu.

El president Mas durant l'històric ple del Parlament d'aquesta setmana va escenificar el que és segurament el discurs més important d'un president de la Generalitat des d'en Francesc Macià quan en la inauguració del Parlament l'any 1932 va dir això: “Catalans! En aquesta gran hora històrica que posa en mans de nosaltres mateixos una part important del nostre alt destí, hem de saludar amb una alegria vibrant d'esperances el primer Parlament de la nova etapa autònomica, en el curs de la qual podrem refer una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa”.

La del president Mas, doncs, va ser sense cap mena de dubte també una declaració d'intencions potent i històrica que aquest cop difícilment podrà tenir marxa enrere. The Pujol's glory days are dead. Hem de ser conscients i estar a l'alçada del moment que ell ens ha presentat sobre la taula i hem de reconèixer també que la jugada l'està perpetrant amb serenitat i intel·ligència, tant pel que fa al país (fins al moment), com per al seu partit. A ningú se li escapa que la majoria absoluta la té a la cantonada, i seria d'ingenus fer l'orni davant d'això.

Per tot plegat, crec sincerament que el país ha de confiar en el president perquè la confiança dóna força i positivitat a una col·lectivitat, no ens queda més remei que encomanar-nos a la voluntat del Govern i dels partits independentistes que l'acompanyin. La societat ja ha fet la seva feina manifestant-se com mai ho havia fet. Ara bé, l'error majestuós, molt propi del típic suflé català, seria que la ciutadania atorgués una majoria absolutíssima a la federació nacionalista per gestionar aquest procés de secessió tan i tan complicat. No hi ha res més perillós que donar carta blanca a un únic partit perquè controli els designis d'un país. Cal que tercers inspeccionin, recolzin, empenyin i ajudin a construir el dia D. Altrament, ja estem massa acostumats a veure com els tremolors de cames, els encantadors de serps i les ofertes irrenunciables han fet sucumbir voluntats ciclòpies de molts governs regionalistes nostrats.

Per això penso que aquest cop el vot independentista més útil i intel·ligent és fora de CiU, perquè fora de CiU l'independentisme també ha de ser fort per evitar que ells solets caiguin en un terreny sospitós i fangós que els porti a renúncies unilaterals. CiU cal que sigui forta i ho serà, però en aquestes eleccions no ens podem permetre un altre cop el lamentable paperot que els partits diàfanament independentistes van experimentar en la darrera contesa electoral.

Com es constituirà la propera legislatura?

Article publicat al NacióDigital.com