Bestiari deixat

En un país on una mena d'enfant terrible, que en nom de la  provocació i la llibertat d'expressió, es permet el luxe de fer tal pallassada a la televisió pública simulant que mata una persona que resulta ser més lliure que ell, et demostra de la petitesa del personatge en qüestió i de la mena de suposats provocadors que tenim a casa nostra. Si Brossa aixequés el cap, segurament li sabria greu veure com alguns encara no han entès, per mediocritat o per descuit, què significa el seu poema visual del revòlver.

La provocació, senyorets, s'exerceix amb elegància i saber fer, és un plat fred servit amb intel·ligència i enginy. La provocació és posar una sardana a les tres de la nit en un antre de mala mort on només hi ballen modernets que es vanten de ser l'avantguarda de la ciutat, o fer tot un senyor disc com el Dioptria del Pau Riba en els anys on l'estructura familiar era intocable, per posar dos exemples caçats al vol ara mateix. Un servidor és entusiasta de la provocació, perquè crec que sense esmenar la societat amb estimulacions contradictòries, aquesta no desperta i, en conseqüència, s'estanca i s'encarcara. Fotre un tret de broma amb la dramatització corresponent de la sang, tenint en compte que estem rodejats de sonats que en qualsevol moment es poden prendre aquesta acció com a un deure per salvar qui sap quina empanada mental, no és una provocació, és l'acció pedant, simple i destralera d'un que es pensa que és el més guai del regne. Però encara és més trist si aquest tret va destinat a la incomoditat que representa la llibertat d'un home lliure que no sucumbeix a res ni a ningú.

Disparar amb la veu, l'escriptura o el pinzell contra el poder sempre serà més interessant que disparar fent el "Vaquilla" qualsevol contra qui realment molesta al políticament correcte i molesta més que tu mateix. Haig de reconèixer sense cap problema, que el protagonista del programa m'ha agradat en d'altres ocasions, és vivaç i incisiu, però potser aquest cop l'enveja li ha traït el subconscient. O potser és que contra en Salvador Sostres, només se li acut aquesta lamentable performance. No ho ser, en tot cas, hauríem de munyir una mica més el cervell, esforçar-nos a millorar la provocació i la crítica sense caure en manerotes tan deixades i senzilles. El Punk fa 35 anys que ja va fer la seva feina -i bé que la va fer- fem-lo evolucionar i millorem-lo, tothom hi guanyarà, l'art també, i els Sagarra, els Pujols, els Pla o els Gaudí respiraran millor dins de les seves tombes perquè tota la seva ironia de bisturí i el seu majestuós treball poc convencional no haurà estat en va.