Un espot d'un país anormal

La Generalitat ha realitzat de nou, tal com li pertoca, un vídeo per incitar, acompanyar i invitar la ciutadania perquè vagi a votar. Fins aquí res de nou, tot correcte. Què ha passat, però? Doncs que l'oposició -no tota- ja ha posat el crit al cel per considerar-lo altament partidista i que afavoreix clarament el partit que ara governa.

Primer de tot, hem d'entendre que la política no està feta ni pensada per a ingenus ni per a gent que baixa de l'hort, és evident que tot grup polític aprofita qualsevol escletxa per introduir el seu missatge electoral, és d'una lògica total. Ara bé, cal anar en compte amb els límits d'apropiació del missatge i cal que la Junta Electoral estigui ben amatent per a qualsevol irregularitat. Els límits doncs, s'han de mesurar i tenir-los molt presents en tot moment quan tractem qüestions tan delicades com l'ús dels diners de tots.

El vídeo que ens ocupa té ingredients històrics que abasten tota la població, és un curt emocionant i definitori dels moments que estem vivint. Si bé és cert i hem de reconèixer que aquest espot només complau a un sector, l'ampli sector que ara mateix té ànsies de llibertats nacionals, també hem d'entendre que el que reflecteix és el moment que ara estem vivint. Si Catalunya fos un país normal, aquest vídeo passaria sense escarafalls, seria un fet natural per a tothom i un orgull sentir-lo com a propi; però, esclar, en aquest reconsagrat país de tiquis-miquis on tot quant unionista vestit de federalista, sigui d'esquerres o de dretes, republicà o monàrquic, el que realment li molesta és tot el que significa catalanitat i llibertat, és raonable que aquest vídeo piqui.

Doncs sabeu què? A qui li piqui que es rasqui. Hem d'acabar d'una vegada per totes anar a remolc dels que sempre ens han fet xantatge sigui emocional com social. Fa massa temps que aguantem cants de sirenes per a fer repúbliques espanyoles, carlinades o transicions enganyoses pel bé comú, i sempre hem sucumbit a la pax espanyola no fos cas que algú s'enfadés. Ara hi ha trencament, hi ha xoc de trens, i per això mateix per fi ha arribat el moment, tan desitjat pels independentistes, de traçar la línia vermella; estar per la llibertat o per continuar sent una província més d'un estat decadent de mentalitat castrense. El temps de l'ambigüitat s'ha fos com un tarròs de sucre i la gent haurà de triar, haurem de triar.