Xa legislatura: Emocionant i decisiva

Ressaca. Eufòria. Ahir Catalunya va deixar un missatge precís assegurant que no és gaire entusiasta de líders absoluts ni de messies il·lusionistes. Aquest país, a diferència d'altres territoris avesats al gregarisme, és carn de capelletes i d'una diversitat que a vegades ens destrueix, però també ens reforça el caràcter. 

Ahir el president Mas es va fotre una patacada històrica i amb ell tota l'estratègia que els seus 'brillants' caps de campanya van dissenyar. Al carrer Còrsega cal que facin una cura d'humilitat i entenguin que, si realment es creuen el procés sobiranista, ara és més viu i variat que mai amb un actor nou que reforça el projecte des de l'independentisme més explícit i històric. Aquests procesos han de tenir lideratge, sí, però cal que hi sigui tothom i no es caigui en el sectarisme.

La folgada representació que l'esquerra nacional ha aconseguit al Parlament ho farà possible. Entre tots ho hem de fer tot. I, per això, ara més que mai cal posar tota la carn a la graella per conduir aquest país cap a l'alliberament nacional amb una cura especial a preservar l'estat del benestar. Hi ha d'haver retallades? Per suposat. Però s'ha de tenir la valentia de retallar en altres llocs i no al moll de l'os de la classe mitjana, que és l'única garant de la democràcia i l'antídot eficaç de tot quant pertorbador reaccionari que vingui tan per la dreta com per l'esquerra. I, sobretot, cal que CiU talli en sec tot pacte vergonyant amb el PP per encalçar, ara sí, el procés sobiranista amb el principal partit de l'oposició. Optar per altres opcions seria letal per el procés, i per tant, pel país sencer.

Tres apunts fugaços per il·lustrar aquests resultats de la Xa legislatura al Parlament de Catalunya m'ajudaran a sintetitzar el per què de tot plegat.

1. L'unionisme, amb 48 escons i amb poc més d'un milió de vots, perd la batalla, però lluny d'enfonsar-se, planta cara i sobreviu inequívocament. Caldrà aprendre a conviure amb ells i suportar les seves amenaces etnicistes i demagògiques. No patiu però, els acabarem guanyant perquè tenim la força de la raó. D'altra banda, és evident que el procés sobiranista no pot aturar-se malgrat la cridòria populista amb què aquesta gentola s'esgargamellarà dia rere dia. Hem de ser forts, i CiU ha de demostrar ara la seva fortalesa més que mai.

2. Per fi, i permeteu-me el plaer personal per haver apostat amb molts articles per això, hem aconseguit situar l'esquerra nacional com a segona força política del país. ERC, després de molts patiments, ha aconseguit el que fa una dècada perseguia. La vella estratègia que va començar a forjar-se a finals dels 90 ha donat els seus resultats, i ara Catalunya disposa d'un centredreta i un centreesquerra nacionals potents per construir un nou estat independent. Avançar cap a la llibertat política i mantenir l'estat del benestar només es pot fer si les dues principals forces tenen la nació al cap. Ara caldrà molta generositat per totes bandes per edificar tot aquest projecte.

3. Si anteriorment ja era possible, ara la consolidació és un fet; Catalunya té majoria sobiranista per plantejar la separació del regne d'Espanya i demanar l'ingrés a la UE, aquesta és una realitat fefaent. Concretament el 55, 21% del Parlament està a favor de convocar un referèndum, amb la qual cosa fa que el procés segueixi endavant sempre que als convergents no els tremolin les cames i apostin, com fins ara, per l'autodeterminació. Malauradament els tifes opinaires habituals dels nostres mitjans de comunicació ja estan fent ressonar les sirenes sociovergents com a possible alternativa. Una alternativa per seguir gestionant la mediocritat i desplaçar la força que sempre ha fet més cangeli a can Godó, l'única força que pot acompanyar a realitzar l'autèntic canvi per aquest país, ERC.

Una menció especial és per la CUP, una nova força que s'estrena al Parlament donant la veu al sector altermundista de la societat, que agradi més o menys, és raonable que tingui representació parlamentària. Millor a dins que a fora, i si a més ho fa de la mà de l'independentisme ferm de la CUP encara és més interessant. Hem de reconèixer l'esforç titànic que han fet i felicitar-los per la merescuda representació que han aconseguit. Ara veurem si les il·lusions es transformen amb propostes pragmàtiques per solucionar els problemes de la gent, i les barricades són en forma de paraula i de respecte. El Parlament no és per assaltar-lo, sinó per fer-lo servir. Desitjo que puguin estar a l'alçada de les circumstàncies, com també ho desitjo per a les altres opcions polítiques.

És l'hora de la política en majúscules, que vol dir menys gasiveries covardes i conservadores, menys revolucions il·luses de referents foscos amb tics intervencionistes i més cura per una societat que té ànsies de llibertat i vol viure en pau sense que la política els compliqui gaire l'existència.