Els nervis són a flor de pell i el panorama és emocionant per tota persona amb un mínim sentit de la curiositat i preocupació per la col·lectivitat. Aquests dies podem veure com els partits polítics s'esforcen per mantenir la seva parròquia i no perdre el tren en aquesta nova era que ja s'albira a Catalunya. Bé, menys el PSC que dia a dia, sorprenentment, fa esforços per perdre tota la dignitat humana i política. Així els veig doncs, a 13 dies de la contesa:
Primerament tenim el suflé independentista que fa 2 anys s'havia de menjar el món i, que després de basar la seva acció política en l'espectacle i la mesquinesa permanent, veu com el seu projecte té el perill real de perdre's en l'oblit dels temps sense un cap de llista que els va permetre aconseguir tal gesta el 2010. Basant la seva campanya amb la bilis i la desqualificació constant contra el sobiranisme d'altres partits, fa que la seva cova ja no els hi compri el peix i es deixin enlluernar per l'opa sobiranista del president o el vot útil independentista que té possibilitats de fer un bon paper a la cambra catalana. Els hi albiro dos anys de vida més fins que acabin com tots els altres partits nascuts d'una escissió i la rabieta.
A l'altra cara de la moneda, hi tenim un altre partit independentista, amb un component ideològic molt superior a l'esmentat abans, que s'hi presenta per primer cop i amb algunes possibilitats de sortir. Tenen el do de la novetat malgrat patir d'un comportament massa allunyat de la real politik i un target de gent massa acotat. Tenir representació seria una victòria pel seu projecte encara que el carro nacional vagi per camins diferents dels seus. És allò de la revolució personalitzada... Veurem, però, com aguanten les seves bases si assoleixen representació al Parlament jugant amb el sistema que ells desitgen destruir.
La coalició del president ho té tot a favor, ha sabut com mai i com ningú llegir els fets actuals i enfoca, malgrat tenir el desgast del govern, una victòria comodíssima. Tenen dos handicaps, però: la desconfiança que encara genera el seu ADN regionalista i l'amic de la metròpoli mesetària, l'incansable federalista Duran i Lleida, que no reposa ni un segon amb el seu afany desestabilitzador a l'independentisme dia sí dia també.
L'unionisme està més dividit que mai entre uns que caminen rumb al cementiri i els que han emprès la política de la por amb uns nivells d'irresponsabilitat que ratllen la il·legalitat. Mentrestant, el partit de la demagògia s'inflarà de vots a compte dels dos anteriors. Tot plegat, però, fa que entre tots puguin arribar a patir una de les derrotes més sonades des de la dictadura franquista. Celebrem-ho!
Finalment, els partits de l'esquerra nacional, amb un creixement prou significatiu del partit degà de la política catalana i un de més moderat pels excomunistes, desitgen que la figura messiànica del president no aconsegueixi la majoria absoluta per no quedar fora del tauler joc. La veritat és que no hi ha una forma més democràtica, segura i vigorosa que una majoria de 100 diputats de diverses sensibilitats per escriure el capítol més gloriós del nostre país des de l'any 1931 fent un nou govern constituent. No hi ha una imatge més potent per ensenyar al món democràtic, que la d'un president i un cap de la oposició sobiranistes entregats a edificar un nou estat de dret dins el concert de les nacions del món. Deixar a un únic partit la titànica feina de construir la república catalana independent és més temerari que pensar que a Espanya hi ha algun federalista. I el que és més tètric encara, seria lamentable veure com el cap de l'oposició és ni més ni menys que una lloca arrogant i irresponsable que escampa mentides constantment fent creure a la gent senzilla que en una Catalunya independent els cognoms es canviarien, per posar només un exemple de la seva bogeria i demagògia etnicista.
Voteu a consciència, voteu amb intel·ligència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada