Per fi el
Parlament de Catalunya i el seu principal partit a la cambra s'han tret
la son de les orelles -la vena dels ulls diria jo- i tot indica que han iniciat,
segurament per supervivència, el compte enrere cap l'alliberament
nacional. L'últim ple d'aquesta escueta legislatura es pot ben considerar d'aquells
que passaran a la història col·lectiva. Aquesta seriosa embranzida de toc solemne que hem agafat, és una petita-gran victòria de tots, d'un
sol poble, d'un país que després de 300 anys de patiments i humiliacions
torna al camp de batalla amb tots els seus agents socials i polítics, que és com si
diguéssim tots els soldats, capitans, coronels i els màxims dirigents
del país. Jo diria que som ben bé un miracle de la ciència, una
col·lectivitat misteriosa que sense saber manar ni obeir -Pujols dixit-
resistim a tota desgràcia. Romandre vius i moure de nou la cua després
de tantes catàstrofes és una singularitat extranya en la història de
les nacions planetàries.
Doncs bé, un cop
apretat el botó 'on' de la màquina, és quan el debat estrella puja a la
palestra i acapara tots els mitjans de comunicació. Dia a dia, hora a
hora, se'ns 'regala' a les orelles una tertúlia permanent sobre el xoc de trens
entre Catalunya i Espanya, un fet que, sense dubte, els
independentistes hem de celebrar. La classe tertuliana mitja del
nostre país, que es balanceja entre la mediocritat total (amb brillants
excepcions) i el gregarisme llefiscós que s'apunta al carro del sobiranisme després de passar-se dècades difamant-lo i
desacreditant-lo (quin fàstic!), aquests dies fa brollar a
cor que vols les comparacions amb d'altres països i processos
sobiranistes respecte del nostre. Com si no tinguessin en compte i
valoressin que el cas català pot arribar a ser absolutament diferent que
els altres. Inèdit, singular. Jo no en tinc cap dubte, d'això.
Un
dels processos que treu més el cap en els debats és el cas del Quebec, un dissortat país que, tot i que s'olora la
revifalla sobiranista, ha perdut dos referèndums amb la consegüent
desmoralització total que això comporta. Els xirois tertulians nostrats
no paren de refregar-s'hi amb passió, no sé si per paüra o perquè el
seu subconscient els traeix i realment volen que tot això acabi com
el Quebec. 'Tot pot acabar com el Quebec!' exclamen. Hi ha, però, un fet que obliden i que els
fa
perdre completament el valor de les seves exposicions. L'ADN democràtic i
el sentit comú canadenc i espanyol estan a les antípodes l'un de
l'altre. La potència desestabilitzadora dels dos estats sí que pot
arribar a ser la mateixa, però les seves raons, siguin
econòmiques com sentimentals, en un dels casos estan ben travades i són
consistents, te
les pots arribar a creure, vaja. En l'altre, cada vegada que obren la
boca el planeta Terra perd un cargol més i la vergonya s'apodera de
qualsevol ésser humà amb dos dits de front. Mentre uns intenten no
perdre
la racionalitat dels seus actes, els altres es comporten com gossos
petaners que embogeixen per qualsevol moviment. És l'eterna Espanya colpista que fa que cada dia sense
remei hi hagi més partidaris del sí a la secessió, i aquesta, s'acabi imposant sí o sí malgrat sacrosantes constitucions.
Canadà no és
Espanya i Catalunya no és el Quebec, per això potser els francòfons
hauran d'esperar una mica més i nosaltres emprendrem ràpidament la mateixa lògica
dels llanitos gibraltarenys, que no és cap altra de no volguer ser espanyol per
vergonya aliena i supervivència econòmica. I és que com deia el gran
Ramon Barnils: 'Sortir d'Espanya no és qüestió de dretes o esquerres: és
qüestió de bon gust'.
2 comentaris:
QUINA RAO TENIA AN RAMON BARNILS.
ARA,EMPERADATS ENTRE MACARRAS I MENTIDERSJA NO TENIM TEMPS PER FACECIES, ES CUESTIO DE VIDA O MORT.
Doncs sí, Espanya és així. I ja que estem fent recordatoris i comparatives, m'autocitaré una mica, que l'ocasió s'ho val: http://descans.blogspot.com/2010/07/canada-1995.html.
Publica un comentari a l'entrada