Us haig de confessar que no tinc gens clar quin paper haurien de fer els partits sobiranistes en
vistes a les eleccions estatals del proper 20-D. I com que no suporto
aquesta mena de periodisme amorf que es dedica a escriure des de la
neutralitat, no penso fer l'anàlisi absurd sobre els pros i els contres
de presentar-se. Bàsicament perquè és evident que hi ha bons arguments a
favor i en contra de fer-ho, i també veritables perills que ens poden
portar al ridícul més estrepitós. Si no votem, us imagineu que la Chacón
torni a guanyar unes eleccions a Catalunya? (Va de retro Satanàs!). I
si votem i no arribem a les expectatives mínimes gràcies a l'abstenció
de l'entorn de la CUP, com defensarem el bon resultat del 27-S? En fi,
foteu el que us roti, com que no penso perdre-hi ni un minut més,
intentaré argumentar un altre tema que sí que és important i, des del
meu punt de vista, supera amb escreix la urgència d'aquest debat
electoral que només servirà per tirar-nos de nou els plats pel cap.
La qüestió de fons, doncs, és saber si la població catalana i els seus dirigents polítics tenen prou convicció i fermesa com per fer el pas definitiu a la creació d'un estat independent. És aquesta la pantalla més difícil a superar i la més important. Per un cantó, la nostra societat sembla que està disposada a fer el pas vistes les reiterades demostracions sense precedents històrics d'aplecs multitudinaris, a més de donar majoria absoluta al Parlament a les opcions independentistes. Per l'altre, els polítics, a l'espera del final de les negociacions pel full de ruta definitiu, encara no ens han posat realment davant del precipici que aquest conflicte requereix. I és per aquest motiu que, com indicava al principi, el punt crucial no és com i de quina manera hem d'anar als comicis espanyols, sinó a què ens comprometem i com ho posem a la pràctica a partir d'ara mateix sense esperar conjuntures més o menys favorables. Cal immediatament un gran pacte entre Junts pel Sí i la CUP per iniciar la desconnexió i construir un nou estat. Sí, ara tenim pressa per una raó molt senzilla; o ho deixem lligat i ben lligat abans del 20-D, o el tsunami reformitzador de l'Estat ens passarà per sobre mentre ens pixem a les calces davant d'una dolcíssima i enverinada proposta vinguda del nou executiu espanyol entrant. La política és sorprenent i maquiavèlica, ja ho sabeu, i els camins de les trampes autonomistes són inescrutables.
És evident que a la CUP, i jo hi afegeixo ERC també, en aquest sentit els interessa que la cosa vagi al més ràpid possible, perquè tenen raó quan mostren les seves pors davant d'unes eleccions tan obertes com aquestes, i a més coneixent les oscil·lacions que històricament pateix la societat catalana. Si la pressa sovint és pròpia de gent insegura i poc consistent, ara és una obligació autoimposar-nos-la perquè la dilatació del Procés pot ser aprofitada pels nostres adversaris per posar-nos l'enèsim parany.
Ja ho vaig explicar en un altre article, la solució a aquest atzucac actual és Artur Mas president i ruptura real que ens porti unilateralment a una nova obediència. No pot ser que un partit amb una diferència tan gran de diputats respecte al que ha guanyat vulgui imposar un altre presidenciable, que jo sàpiga no hi ha parangó d'aquest fet amb cap altre cas enlloc. I hem d'acabar també amb les pors i les malfiances d'un sector de l'independentisme respecte de les intencions del president. Amb Mas fet president per la CUP i ERC no hi ha perill de sorpreses que hàgim de lamentar, però amb una Convergència menystinguda, fastiguejada i "alliberada" de compromisos, jo no em veig capaç de saber com pot acabar tot això.
Hem de matar el processisme i encetar la nova república. Si els nostres líders polítics volen principalment la independència de Catalunya, no poden entretenir-se en estètiques que només complauen a les respectives parròquies. I, sobretot, llençar-se a la ruptura sense més contemplacions. Els talls nets es fan així, si no tot s'acaba embolicant i podrint. Ah, i si aconseguiu tenir-ho tot ben lligat, a molts ja se'ns en fum el que feu i deixeu de fer a les properes eleccions.
La qüestió de fons, doncs, és saber si la població catalana i els seus dirigents polítics tenen prou convicció i fermesa com per fer el pas definitiu a la creació d'un estat independent. És aquesta la pantalla més difícil a superar i la més important. Per un cantó, la nostra societat sembla que està disposada a fer el pas vistes les reiterades demostracions sense precedents històrics d'aplecs multitudinaris, a més de donar majoria absoluta al Parlament a les opcions independentistes. Per l'altre, els polítics, a l'espera del final de les negociacions pel full de ruta definitiu, encara no ens han posat realment davant del precipici que aquest conflicte requereix. I és per aquest motiu que, com indicava al principi, el punt crucial no és com i de quina manera hem d'anar als comicis espanyols, sinó a què ens comprometem i com ho posem a la pràctica a partir d'ara mateix sense esperar conjuntures més o menys favorables. Cal immediatament un gran pacte entre Junts pel Sí i la CUP per iniciar la desconnexió i construir un nou estat. Sí, ara tenim pressa per una raó molt senzilla; o ho deixem lligat i ben lligat abans del 20-D, o el tsunami reformitzador de l'Estat ens passarà per sobre mentre ens pixem a les calces davant d'una dolcíssima i enverinada proposta vinguda del nou executiu espanyol entrant. La política és sorprenent i maquiavèlica, ja ho sabeu, i els camins de les trampes autonomistes són inescrutables.
És evident que a la CUP, i jo hi afegeixo ERC també, en aquest sentit els interessa que la cosa vagi al més ràpid possible, perquè tenen raó quan mostren les seves pors davant d'unes eleccions tan obertes com aquestes, i a més coneixent les oscil·lacions que històricament pateix la societat catalana. Si la pressa sovint és pròpia de gent insegura i poc consistent, ara és una obligació autoimposar-nos-la perquè la dilatació del Procés pot ser aprofitada pels nostres adversaris per posar-nos l'enèsim parany.
Ja ho vaig explicar en un altre article, la solució a aquest atzucac actual és Artur Mas president i ruptura real que ens porti unilateralment a una nova obediència. No pot ser que un partit amb una diferència tan gran de diputats respecte al que ha guanyat vulgui imposar un altre presidenciable, que jo sàpiga no hi ha parangó d'aquest fet amb cap altre cas enlloc. I hem d'acabar també amb les pors i les malfiances d'un sector de l'independentisme respecte de les intencions del president. Amb Mas fet president per la CUP i ERC no hi ha perill de sorpreses que hàgim de lamentar, però amb una Convergència menystinguda, fastiguejada i "alliberada" de compromisos, jo no em veig capaç de saber com pot acabar tot això.
Hem de matar el processisme i encetar la nova república. Si els nostres líders polítics volen principalment la independència de Catalunya, no poden entretenir-se en estètiques que només complauen a les respectives parròquies. I, sobretot, llençar-se a la ruptura sense més contemplacions. Els talls nets es fan així, si no tot s'acaba embolicant i podrint. Ah, i si aconseguiu tenir-ho tot ben lligat, a molts ja se'ns en fum el que feu i deixeu de fer a les properes eleccions.
2 comentaris:
PER MI,JUNTS,DESPRES DE "POR LO CIVIL Y POR LO MILITAR",NO ELS HI PODEM DONAR IMATGE DE DUCTA...EL SETGE EN QUE TENEN SOMESA CATALUNYA,NO MEREIX "CHORRADETES"PARTIDISTES,NI QUE ES PERDIN VOTS.
Qué asco das, independentista de mierda.
Publica un comentari a l'entrada