La solució és Artur Mas i ruptura

Existeix des de fa més d'una dècada una estratègia magistral pensada per un convergent molt intel·ligent, que consisteix a assegurar la conservació del poder per a CDC -abans CiU-, mentre s'intenta realitzar el somni de l'estat propi. Aquests dos objectius en un han estat la màxima dels últims anys d'un partit que sempre s'ha promocionat com el pal de paller dels catalans i que des dels seus inicis ha volgut remenar totes les cireres del país. No és una crítica, al contrari, penso que és una aspiració ben legítima. Als nacionalistes no se'ls pot menystenir tampoc l'esforç titànic que han fet per convertir la seva coalició regionalista en un partit sobiranista. Ells, a diferència dels socialistes, han sabut llegir els signes dels temps, i finalment s'han apuntat al carro de la independència. 

Però això no treu que la seva pràctica habitual, el que dóna sentit vital a la seva existència, consisteixi a voler convertir-se en els capitans que dirigeixin el país, encara que això signifiqui passar per sobre de tot i de tothom. En aquest sentit s'entenen les maniobres, jugadetes i xantatges, amb la pressió mediàtica corresponent, que Artur Mas va fer per aconseguir tenir una llista unitària fent l'abraçada de l'ós al principal partit de l'oposició. Els convergents estan convençuts que les esquerres sempre cercaran l'oportunitat per desbancar-los del poder, i per això cal assegurar que no puguin sumar mai. I el fet és que cedint el cap de llista i lligant-se a unes quantes exigències, no menors, dels republicans, finalment han tornat a aconseguir el que es proposaven; ser els capdavanters i assegurar-se el poder. Tanmateix, resulta que per una combinació divina, o per un atzar tenebrós, l'invent electoral de Junts Pel Sí ha quedat a un sol diputat d'aconseguir investir amb més comoditat el president Mas. 

L'esquerra radical, que no se'n fia gens dels convergents (i no els hi manquen raons), ara té la clau per certificar la jugada magistral d'Artur Mas o per intentar bastir un nou Procés amb un pes més significatiu de les esquerres. Des del meu punt de vista, les esquerres en general, i molt particularment la CUP, tenen una visió moralista i estereotipada de la societat que els fa caure sovint en una interpretació de la realitat del tot desdibuixada. L'apropiació del poble amb proclames com 'el poble és amb nosaltres', 'recuperarem la democràcia popular, o 'el poble no vol un govern de centredreta', amaguen la complexitat d'una societat que sempre té tendències a l'ordre i la comoditat. Vull dir que és molt irreal pensar, com creuen molts, que sense Artur Mas l'independentisme ara hi guanyaria molt, tan irreal com pensar que la CUP són quatre gats. Però és evident que la figura d'Artur Mas, agradi o no, és vital per a una gran majoria de la societat catalana de classe mitjana que va de la dreta a la socialdemocràcia, i que sense aquesta figura molt probablement se sentirien insegurs i potser desencantats amb el Procés. Per tant, la pregunta és: hem de prescindir-ne d'ell? La resposta és no.

Fixats en aquest punt, crec que hauríem recórrer com mai al pragmatisme pur i a l'estratègia intel·ligent. Crec que ningú ara mateix sap la sortida a aquest atzucac, ni sabem com acabarà, però em sembla que la cosa no hauria de sortir gaire d'aquests marges que ara us proposaré. Mas, d'alguna manera o altra hauria de ser investit president, no em feu dir de quina forma ni amb quines atribucions, però caldrà investir-lo. I, per altra banda, el mateix Mas haurà d'assegurar que la ruptura amb l'estat espanyol es farà sense condicions o, com demanava la CUP, 'blindar un punt de no retorn per evitar temptacions de subordinació a les lògiques estatals'.

No hi veig més sortida que aquesta, si no és que ens acabem conjurant tots plegats per rematar la paciència dels catalans i fer esclatar el Procés pels aires. La CUP hauria de fer-se la mateixa pregunta que ERC s'ha fet molts cops. Què és millor pel país, mantenir la coherència fins al límit amb el perill que una part importantíssima de l'independentisme es despengi del projecte, o intentar arrapar-se als convergents per lligar-los curt i evitar que els tremolin les cames en qualsevol moment crític del Procés? Jo ho tinc claríssim.