La renda bàsica universal és immoral

Fa relativament poc que ha sortit el nou llibre de l’economista i guru del liberalisme a l’estat espanyol, Juan Ramon Rallo. L’obra titulada Contra la Renta Básica – Por qué la redistribución de la renta restringe nuestras libertades y nos empobrece a todos- (Deusto), és un assot a l’igualitarisme i, sobretot, una investigació en profunditat del liberalisme filosòfic i econòmic. Un llibre que tota societat avançada i culta hauria de fomentar a escoles i instituts per ensenyar el com i el per què del progrés humà, i aprendre a créixer amb la responsabilitat individual com a mantra social. Un fet que ara mateix malauradament rau desdibuixat, fruit d’una societat acomodada en el deute que ho confia tot en la protecció estatal. En aquest sentit, l’autor del llibre ja ens avisa que en aquest segle entrant que vivim, l’esquema principal continuarà sent el de la coacció a l’hora de distribuir la renta. Almenys, aquesta pot convertir-se en una peça preeminent en els debats públics i polítics, cosa que ens segueix portant cap a una concepció empobrida de la col·lectivitat.

El repartiment igualitarista de la riquesa promocionat i reclamat principalment a les nostres latituds pel doctor Daniel Raventós, conegut com a renda bàsica universal, que tota l’esquerra, des de la socialdemocràcia fins al comunisme, ha explotat com si fóra la solució de tots els problemes socials haguts i per a haver, parteix d’uns quants problemes a considerar. Fins i tot el partit estrella actual de la indignació populista, Podem, ha copsat la dificultat d’aquesta proposta, i per això ha començat a modular el discurs en veure que la seva aplicació és un autèntic disbarat.

Doncs bé, lluny que sigui la solució i la panacea de tots els mals, la renda bàsica universal significaria no només un desastre econòmic de dimensions semblants al col·lectivisme roig, sinó que èticament és un atac al sentit comú i a la llibertat. Primer de tot, aquest programa que consistiria, segons els seus promotors, a pagar 625€ per cada adult i 150€ per cada menor d’edat, siguin pobres o rics, treballin o no, seria un programa econòmicament difícil de finançar tenint en compte que ens costaria a tots uns 200.000M€ (dades a l’estat espanyol), havent descomptat ja les prestacions socials que els defensors de la proposta diuen que ens estalviaríem si implementéssim aquesta renda bàsica. Aquesta barbaritat monetària significaria que la pressió fiscal a l’estat hauria de pujar al 65% (suma d’impostos directes i indirectes), més de 15 punts del que ara suportem sobre les nostres vides. Un autèntic infern fiscal. Però agafeu-vos fort, perquè aquest no seria el principal problema d’aquesta proposta. El desastre i la immoralitat ve quan la renda bàsica representa la destrucció de l’equació producció/benefici, és a dir, el binomi del qual se sustenta tota societat de progrés. La gent produeix més si té incentius econòmics, la gent s’especialitza en el treball i progressa si la remuneració va en concordança amb el que ha produït. Trencar aquesta connexió és espatllar els fonaments d’una societat que es basa en l’intercanvi de béns i en la cooperació social. Imposar un sou planificat en una societat creativa és com enterrar-la en vida. La redistribució coactiva de la renda, per acabar-ho d’adobar, no només crea ganduls i barruts (ja ens coneixem els mediterranis, oi?), sinó que és una mesura completament antisocial perquè faria que la gent s’arrepengés només del seu sou central i assegurat, sense aportar el valor necessari que els altres consumidors esperen que tu comercialitzis. L’augment del mercat negre seria la conseqüència final que aquest programa aportaria en una societat neutralitzada per la igualtat de la renta.

La renda bàsica universal en un país desenvolupat com el nostre, on les pimes són el garant de l’estabilitat social, és una bomba que destruiria el nostre model de convivència. Treure-li la riquesa via impostos a una persona per donar-li a una altra, impedeix a la primera poder desenvolupar-se econòmicament i contribuir al progrés general, i no assegura que l’altra se’n surti tampoc. Ningú hi guanya finalment. L’estat ha de garantir una renda mínima i circumstancial només als que per múltiples raons caiguin, i al mateix temps ha de liberalitzar el mercat laboral perquè els ciutadans puguin rodar i trobar feina amb més facilitat. Però de cap de les maneres es pot, en nom de la solidaritat, sabotejar el talent i el progrés d’un país. No es pot coaccionar la llibertat individual planificant un sou obligatori i igualitari per a tothom perquè al final resultarà que una part de la població acabarà treballant per a l’altra part. Una injustícia que no ens podem permetre.