És en aquests moments actuals de descomposició de l’estat del benestar fruit d’una societat acomodada en l’excedent, també d’uns estats atàvics i rovellats que són incapaços de resoldre qualsevol conflicte internacional, que l‘esquerra ha deixat de ser l’esquerra per acabar sent una paròdia d’ella mateixa. I parlo sobretot de l’esquerra meridional del nostre continent, de tota l’esquerra, la que va de la socialdemòcracia a la marxista, passant per l’alternativa i la populista, totes elles profundament estatistes i entregades finalment a conceptes conservadors. L’exemple que l’esquerra navega i camina com una gallina esperitada sense cap el va donar el líder de l’esperança popular, Pablo Iglesias, en un debat a La Sexta juntament amb el socialdemòcrata que intenta sobreeixir de liberal, Albert Rivera. No cal dir que la victòria del debat se la va endur el representant del partit taronja, no perquè fóra una eminència política, sinó perquè l’Iglesias va mostrar el seu pitjor moment com a líder de masses. Abatut, desesperançador i, sobretot, desorientat, va caure en unes quantes falòrnies que van acabar desacreditant el seu discurs. De fet, la mateixa desorientació que, com explicava al principi, pateix tota la nostra esquerra, sense excepcions.
I és que en un moment del debat, el líder de Podemos va deixar anar una de les fal·làcies més tristes en què se sustenta bona part del discurs esquerranós llatí: volem apujar el sou mínim per assemblar-nos a Dinamarca. Fill meu, però si a Dinamarca no hi ha sou mínim interprofessional! Si a Dinamarca la producció és molt més alta que aquí! Com es pot apujar el sou sense produir més?El drama de tot plegat és que l’esquerra vol assemblar-se als països nòrdics, i més concretament a Dinamarca, sense entendre, o passant per alt, que allí no hi ha pràcticament indemnització per acomiadament, que allí no es rebenta a impostos a l’economia productiva o que les empreses daneses no paguen cotitzacions socials. Sense comprendre que, malgrat que l’estat del benestar és fort gràcies a unes taxes altes, allí la llibertat econòmica és pregonament superior a la d’aquí. I per això són rics, perquè els països intel·ligents no posen traves a la creació de riquesa. Ens volen fer creure que Dinamarca és rica perquè té un estat molt protector, però és el contrari, els danesos es poden permetre un estat gegantí perquè és rica, no a l’inrevés.
L’esquerra ha deixat de ser l’esquerra perquè no és ni vol ser liberal, l’esquerra és conservadora perquè és proteccionista amb els seus oblidant que el mercat lliure beneficia els productors dels països subdesenvolupats, i per tant fa créixer l’economia mundial. L’esquerra va perduda perquè la globalització l’ha confós i el seu estatisme atroç la fa ser tan vella com la dreta. Voleu ser Dinamarca? Doncs demostreu-ho, collons! Demostreu que voleu liberalitzar el mercat laboral i l’economia, i deixeu de queixar-vos perquè l’estat no us dona més del que vosaltres demaneu il·limitadament. Us hi voleu assemblar però acabeu agafant el pitjor de cada model; impostos alts a les empreses i impostos alts a les famílies també.
El discurs fàcil -i molt honrós- de salvar les persones abans que els bancs no lliga amb voler nacionalitzar grans empreses que llavors s’hagin de mantenir, o salvar, amb el sou de tots nosaltres. No lliga perquè aquest discurs és hipòcrita. Si voleu ser d’esquerres comenceu a ser responsables de vosaltres mateixos i no construïu grans monopolis deficitaris que llavors hagin de ser rescatats per tots plegats.
La llibertat tan vanagloriada per l’esquerra comença en un mateix, i acaba vilipendiada enmig de l’igualitarisme imposat per l’estat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada