Maggie

Us parlaré d'una dona de tradició metodista, una liberal que va acabar sent molt conservadora, treballadora i recta, que creia en l'esforç i amb el treball competitiu com l'única manera de desenvolupar l'economia en llibertat i prosperitat. Una dona que va receptar xarop de bastó en una societat que suportava una industria ja vella i obsoleta, i que va optar per arribar a certs límits de paciència popular per canviar-la. Calia tensionar la societat perquè aquesta despertés, creia ella. 

El seu currículum però té sorprenents accions polítiques. Ella va forçar una Llei perquè els ajuntaments celebressin els seus plenaris amb públic (1960). Va votar en contra el seu partit -conservador- quan volien restaurar el càstic públic a les escoles (1961). Va promoure una política de vendre les vivendes municipals als seus llogaters, fent-los així propietaris. Va ser una dels pocs parlamentaris en donar suport a la despenalització de l'homosexualitat. Va donar suport a una proposició de Llei per legalitzar l'avortament en cas de deficiències psíquiques o físiques de feto o incapacitat de la mare per fer-se càrrec del fill. Una dona que va sobreviure a un atemptat brutal que va guiar la vida dels britànics durant onze anys (1979-1990).

També va ser una dona rígida, difícil, impopular, implacable amb els seus enemics, però grandiosa pels seus seguidors. La seva política monetària i moltes de les seves impopulars decisions liberals van ser un drama nacional, però alhora han demostrat al llarg dels anys que va treure el Regne Unit de la depressió dels setanta per ser el primer estat d'Europa en recuperar-se durant el creixement dels vuitanta. Per acabar sent -la city londinenca- un dels poders financers més forts del món, a més de tenir un atur molt reduït.

Una dona obstinada que tota nació voldria tenir pel seu amor infinit a la seva pàtria i per defensar amb dents i ungles el seu territori amb raó moral o sense. Una gran dona sorgida d'un món encarcarat en l'Anglaterra tory postguèrrica i que entre homes antics i rabassuts va saber florir com un llir entre cards. Pels que l'hem odiat per algunes decisions inhumanes (Bobby Sands, per exemple), la respectem per ser una adversària brillant.

Aquests, són pensaments volàtils després d'haver vist la pel·lícula que acaben d'estrenar sobre la vida de la Dama de Ferro. Sense dubte un bon film que ensenya una meravellosa i sublim Meryl Streep fent de Thatcher, i que, malgrat la història s'encalla a vegades en la seva vida més complicada exalçant la seva possible demència actual, és una pel·lícula ben feta que agradarà als amants de la política i la grandesa d'una nació potent. Vegeu-la, us la recomano.