Si ens posem a parlar en termes de política catalana, sembla també que del vell continent de tant en tant ens arriben notícies que ens alegren la trista, desgastada i empobrida relació que hi ha entre els distints partits polítics catalans. Des d'allí, concretament des del Parlament d'Estrasburg, fa temps que ens arriba aquell aire fresc tan necessitat en aquestes latituds massa carregades i roents, que agrada i fins i tot emociona a molts catalans. Són tres personatges els responsables d'aquest bon rotllo, d'aquesta esperança -segurament il·lusa-, d'aquesta mena d'epifania que tothom veu com a salvadora però que resta massa lluny com per a ser real.
CiU, ERC i ICV. Tremosa, Junqueras i Romeva. El triumvirat que s'ha atrevit a gesticular una missió quasi impossible que reflecteix, des del meu punt de vista, el que de forma natural desprèn el poble català al llarg de la seva història: un poble amb gelosia i set de llibertat, que navega sempre entre aquest magma ideològic liberalesquerranós d'ordre noucentista, on tantes personalitats tan de la dreta com de l'esquerra històrica catalana s'hi han identificat. Aquest esperit anarcocarlí, també, que sempre ha empastifat la nostra terra i ha portat de corcoll els nostres invasors, a més de destruir-nos políticament a nosaltres mateixos. Cal dir-ho tot.
Doncs bé, sembla que després de 30 anys d'intents polítics fallits, alguns amb bons resultats però no del tot suficients, i de rocambolesques combinacions a l'hora de formar govern, ara tocaria i seria el moment més oportú pel ja celebrat 'tripartit a la vicentina' (Sant Vicenç dels Horts). Un pacte de concentració nacional progressista o front nacional i de progrés que salvés el país del crac econòmic i nacional. Un govern o pacte de país de CiU, ERC i ICV on hi estarien representats sense cap mena de dubte, la major part dels estaments socials, tel·lúrics i intel·lectuals del país. Un govern, de fet l'únic, que pot tenir i donar sentit al país.
Les últimes enquestes indiquen que si es fessin eleccions ara, CiU mantindria els escons pels pèls i ERC i ICV pujarien considerablement, a més de tenir els líders polítics més ben valorats (Mas, Junqueras i Herrera). Això fa que aquest miratge sigui cada vegada més atractiu. Un atractiu que ve amb forma de pastís amb la cirereta que, per primera vegada, el principal partit de la socialdemocràcia a Catalunya, el PSC, podria quedar superat i ensorrat si ERC i ICV sumessin en clau de país les seves forces. Històric, ja ho veieu!
Però tranquils, guardeu-vos prou de qualificar-me d'innocent. Ja us avanço que aquest tripartit, tal com he dit és un miratge, i com a catalans de raça que som no el farem possible, en aquest cas, no en tingueu pas cap dubte, per la prudència tediosa d'un cantó i el dogmatisme tronat de l'altre. És així, som així...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada