RIP autonomisme

De mica en mica aquest infame invent anomenat autonomisme o “Estat de les autonomies”, es va desfent com un terròs de sucre en el cafè. Si us haig de ser sincer, un servidor –que sempre ha lluitat contra aquesta gran mentida-, xala veient com aquesta broma de mal gust agonitza dia rere dia i, amb ella, els seus més acèrrims entusiastes i defensors. Per això sempre he pensat que el PP és l'únic partit que pot salvar el crac econòmic espanyol, perquè són els únics que poden atrevir-se a suprimir autonomies i diputacions que, lluny de ser productives, han significat la vergonya ètica i moral d'Europa. Comptat i debatut, doncs, els 30 anys del cafè per a tothom sostinguts en bona part per CiU i PSOE, han servit bàsicament per dificultar el bon funcionament burocràtic i econòmic i per augmentar l'animadversió entre les nacions que integren aquest Estat. Un bon currículum, sí senyor!

El Govern català, doncs, aprofitant aquest caos, tindria ara una oportunitat d'or per iniciar el camí cap a la sobirania nacional. Tot fa pensar però que CiU es dedicarà per enèsima vegada, almenys durant ben bé mitja legislatura, a fer la viu-viu amb el PP amb l'excusa que ara ells governen a Madrid i cal mesurar com respiren. Romanços. Així doncs, ens podrem trobar que la negociació del pacte fiscal l'arrosseguin tot aquest temps per, llavors, potser, avançar eleccions amb l'argument que no han aconseguit res i tornar-se a presentar amb l'esquer de la consulta pel concert econòmic sota el braç. El maleït bucle! Cal que siguin conscients, però, que el desgast de l'ambigüitat el suaran i que, potser, el poble ja no es creurà per segona vegada aquesta pantomima.

I és que aquest desgast comença a ser, amb només un any, bastant insofrible per un Govern que en comptes de plantar-se a Madrid imposa més taxes a la seva classe mitja. País de pandereta quan en comptes de liderar una nació pròspera, un executiu s'ha de dedicar a patir per si arriba a finals de mes per pagar els seus fills, a més de suportar diàriament la manifestació de torn. País d’hipòcrites també, veure com sindicats llancen tot el verí contra la Generalitat sense dir ni “mu” de l'espoli econòmic.

Ja us ho deia, és un gaudi però també un tedi i una pena, veure com un país –Govern i treballadors- s'esbatussa i s'enfonsa gràcies a aquest infaust invent del “cafè per a tothom” que ens obliga a ser “solidaris”. Molt trist tot plegat, però el temps passa i la metxa es consumeix. Un dia sense adonar-nos-en, i sense voler-ho –que ja és fort!- ens obligarem a triar entre tenir la clau de la caixa o la decadència. O per dir-ho d'una altra manera, a decidir lliurement el nostre destí o el trencament de la convivència i la daga serà el nostre final.

Ja us avanço que la independència no serà èpica i si arriba, ens la trobarem sense cercar-la. Surrealisme català en estat pur!

Article publicat al NacióDigital.com