El concert econòmic com a pla estratègic

Fa uns dies Sebastià Alzamora en un bon però alhora desproporcionat article al diari Ara, qualificava de parany la possible consulta pel concert econòmic. La comparava amb les passades consultes sobiranistes en el sentit que el resultat final acabaria sent el mateix: una victòria no vinculant i, per tant, desmoralitzadora. D'incidència nul·la, vaja. Això és tan cert com que la diferència per tenir en compte entre aquesta consulta i les altres és enorme pel sol fet que una consulta organitzada des d'un govern amb tota la parafernàlia que suposa -amb funcionaris treballant-hi- fa que la revolada agafi proporcions abismals respecte de les altres, en què l'Estat, certament, ja ens va prendre la mida.

Alzamora tindria raó si amb la consulta pel concert passés tot allò que ja ens ha passat: una victòria espaterrant, una mobilització general i un estat d'èxtasi nacional que ens faria vibrar durant uns mesos fins que l'autonomisme (CiU+PSC) amb la inestimable ajuda del PP fes baixar el suflé i qui dia passa any empeny. Aquest, malauradament, és un risc que hem de córrer. Però aquesta vegada tot plegat hauria de ser un xic diferent, bàsicament perquè penso que el joc de l'encaix entre Catalunya i Espanya ja ha sobrepassat el límit, i més si es tracta com en aquest cas dels diners de tothom. Si no sortís bé, doncs, el pla B -que és l'important- ja estaria servit.

I és aquí on rau la meva defensa d'aquesta possible consulta pel concert. Penseu que un acte de sobirania com aquest -i més organitzat des d'un govern- sí que pot posar els pèls de punta a Madrid i és, de rebot, la manera més fàcil i segura per fer aixecar un país, per estimular-lo i donar-li il·lusió, que és de fet l'única manera que un país es posi a caminar cap a la plena sobirania.

Els catalans i les catalanes som un poble derrotat i mentalment colonitzat, i és només amb 'pastanagues' que podem fer passos endavant. Trist, però cert. S'equivoca de ple aquell que es pensi que Catalunya està preparada per fer el salt directament a la independència sense passar per un estadi previ com el del concert econòmic.

Hi ha a casa nostra massa lligams culturals, econòmics i de sang amb Espanya i, sobretot, por, molta por encara com per fer el salt directament. Som així i qui no ho vulgui entendre que faci un repàs a la nostra història dels últims 300 anys i veurà com a última hora sempre ha prevalgut la indefinició a l'hora de rematar l'objectiu. Cal ser curosos i falcar bé l'estratègia, altrament ja sabem on ens porten els vols gallinacis, a engreixar les sectes i a donar benzina als cridaners i als rondinaires.

Però ara mateix és CiU qui ho té tot a les seves mans. Cal ser prudent, sí, però directe i sense més dilacions. A l'autonomisme se li han acabat els turrons i té l'obligació de fer un pas decidit cap a la independència fiscal per salvar el país del desastre; en aquest sentit hi tindrà ERC i esperem que ICV al seu costat. Si no és així i torna a agafar el camí equivocat, serà el culpable i l'artífex directe de l'enèsim engany.

Article publicat al Nació Digital