Lluny del possible desconcert i la indefinició, els socialistes de la regió catalana han tancat el seu dotzè congrés d'una manera immillorable; una gran posada en escena, un procés democràctic impecable i una unitat que si bé al principi semblava ser la pedra a la sabata d'aquest conclave, ha acabat sent una miqueta d'aquella sorra finíssima de platja. Resolent doncs de manera perfecta el problema i integrant sense l'us de la vaselina els candidats semirebels.Cal felicitar la fermesa i la clarividència que els socialistes de la zona nord-est de l'Estat han mostrat en la seva nova executiva i en el seu programa de futur. Si un partit vol engreixar bé la seva maquinària, no hi ha millor manera que falcar el seu ADN més profund i la seva bossa de vots que els permet aferrar-se en un búnquer indestructible.
Talment com un partit amb clara vocació restringida però, com per exemple ICV, la marca catalana del PSOE finalment ha deixat d'insistir en la seva ambigüitat de partit frontissa i per enèssima i crec definitiva vegada han decidit ser el partit d'una part concreta de la societat catalana. Ells, ara han preferit deixar de competir amb CiU i ERC, i es podran dedicar al transvasament de vots mitjançant l'eix nacional -espanyol s'entén- amb el PP català. En conseqüència i tenint en compte que la centralitat política del país sembla que giri any rere any cap al sobiranisme, el PSOE català s'ha resignat a aquesta centralitat i ha triat conservar el seu compromís amb l'electorat més fidel, per tal de protegir-los, amb l'objectiu final d'intentar reconquerir el govern espanyol des de Catalunya. La seva és una visió estatal i no nacional.
En aquest sentit, el PSC deixa orfe un espai valuosíssim i prou sucós de vells i nous socialistes que, més per estètica i melancolia, creien en un gran socialisme federal - o confederal, els més atrevits i ingènus- que empaltés la meitat de la població catalana i portés Catalunya a ser una regió pròspera i molt més autònoma. Ara, una part important de la socialdemocràcia catalana queda sense xarxa de protecció i és quan ERC, i en bona part ICV, poden fer realitat el seu somni d'eixamplar la seva base pel cantó socialista.
Seria un error gravíssim i una oportunitat d'or perduda que ERC no intentés camelar-se en nom de la centralitat i la socialdemocràcia una bossa de desvalguts que des d'ara mateix pul·lularan sense rumb definit. És ara el moment d'obrir portes i recollir aquell fruit que tanta sang ha fet rajar a ERC els últims anys, és ara i durant els propers tres anys que ERC pot engruixir el seu suport social i presentar-se davant del país com el partit mare del centreesquerra nacional i sobiranista. És ERC qui en aquests moments de trancisió nacional, pot acompanyar la societat catalana a sortir-se'n d'aquest fatigós cul de sac econòmic i nacional.
El congressista espanyol Daniel Fernández, el nou home fort del PSC-PSOE
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada