Com cada matí del món quan em llevo -ni tard ni d'hora- i ja m'he tret les lleganyes dels ulls, sempre engego el mateix ritual; mirar la premsa, els correus i finalment els meus blocs primordials i preferits. Així, el dia comença un xic més complaent davant les adversitats morals de la societat banal. Entre aquests, mai fallen el d'en Salvador Sostres i el de l'Enric Vila, que són sense dubte, dues veus clares i punyents que ens llencen veritats com a temples i ens abrigallen enfront de tants llepaculs i tanta mediocritat nacional.
El dilluns passat doncs, vaig llegir cadascun de llurs articles dedicats a la crisi europea i em va encantar l'exercici intel·lectual que em produïren pel fet que frase rere frase, mot rere mot, m'era agradable veure com la raó falcava als dos articulistes malgrat que els textos romanien en trinxeres oposades. Llavors vaig tenir un moment de crisi pensant-me que m'havia trastocat, però de seguida li vaig treure l'entrellat i vaig entrellucar la cirereta final que als dos crec que els hi mancava.
En Salvador amb el seu 'Quiro ser inglés', feia retronar amb força la seva retòrica habitual -no gensmenys faltada de raó!- que l'eix anglosaxó era el garant de la pau allà on sempre hi feia falta, sigui als Balcans, sigui a la sonada Europa del s. XX. I reblava dient que no hi ha millor sentit del comú que una societat i una nació que sigui la propietaria del seu destí. És el model liberal, estúpids!
En canvi en Vila, amb el seu 'Val més Berlin que Madrid' i amb un aire absolutament més europeïsta sense menystenir les malvestats que han fet tan França i Alemanya, posava més l'accent en casa nostra i ficava el dit a la llaga en el model desastrós i cínic que sempre ha caracteritzat el jacobinisme francès, culpabilitzant però Anglaterra d'haver regalat el protagonisme europeu a la nació gala just després de la II Guerra Mundial. Té molta raó també, quan diu que d'aquesta crisi segurament que en veurem el naixament, per fi, de l'Europa política. Però la seva, era una crítica severa i continuada al món anglosaxó pel seu despreci cap a l'Euro i la seva especulació diabòlica.
Si ens mirem la geopolítica des de diferents diòptries veurem que, segons el meu entendre, els dos tenen més raó que un sant. I tant que ens agradaria ser com els anglosaxons amb la seva seguretat i autoestima! De fet la Catalunya del XVIII ja ho intentava, ja. I tant que els alemanys són de poc fiar quan arrepleguen massa poder! I tant que els francesos són la gran mentida mundial! I tant que la City anglesa se'n aprofita quan van maldades a l'Euro. Aquí n'hi ha per a tothom...
Per això us dic que malgrat ser articles contraposats en certs sentits, els dos tenen molta veritat i sumen. Si em permeteu doncs, us posaré la cirereta final que hi he trobat a faltar: Jo, que tinc tendència a arrambar-me al món anglòfil, penso que en comptes de mirar-nos de reüll entre el continent i l'illa, m'encantaria que els anglesos fossin a l'eurozona, tant senzill com això, així l'Euro i tots plegats en sortiríem enfortits. De rebot, els francesos i alemanys no tindrien el poder absolut a la UE -que això ja és interessant-, i sobretot el món lliure, representat per nosaltres els occidentals, seria més fort que mai tenint en compte que el Regne Unit seria el representant dels EEUU a Europa.
Jugada perfecte però ingènua per part meva, segurament que sí, però deixeu-me somniar i tenir esperances, que la vida -tal com diu el pujolsià Quimi Portet- és molt llarga; que ens han enganyat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada