Sempre disposats a perdre

Comença a córrer a l'ambient que Catalunya torna de nou cap a l'esquerra, que la crisi que encara arrosseguem fa que les posicions, sobretot a l'Europa meridional, s'encarin cap a aquest nou populisme dels desvalguts, fent que la socialdemocràcia, desacreditada i acomplexada, trobi la nova epifania en aquests sectors més radicalitzats. De fet, és una tendència que el nostre país sempre ha tingut en moments convulsos, fixeu-vos si no en els anys trenta del segle passat, quan la Generalitat va començar en mans d'independentistes socialdemòcrates, i a mesura que la cosa s'anava espatllant va acabar a les urpes dels comunistes amb en Companys com a "florero". Ara, després de la victòria a Catalunya del conglomerat Podemos-Colau-ICV en les últimes eleccions, les aspiracions d'aquests han augmentat espectacularment fins al punt de començar a especular amb la possibilitat de guanyar la Generalitat amb l'actual alcaldessa de Barcelona com a cap de llista i, efectivament, amb la inestimable ajuda de la meitat de la CUP. Més, esclar, segons ells amb una ERC abocada de nou a un govern d'esquerres. Jo no dic que això sigui improbable ni una quimera, al contrari, penso que té forces possibilitats de complir-se, més tenint en compte la tendència a la flamarada que aquest poble posseeix. Però abans que això passi s'haurien de donar uns quants condicionants, com per exemple que la CUP aquest dissabte decidís enterrar el procés independentista i optar per un altre procés –potser també independentista- on prèviament s'intentés guanyar la batalla ideològica i provar l'enèsima aliança amb el federalisme espanyol. Un altre condicionant previ seria que ERC, vist el fracàs d'aquest procés, decidís trencar amb CDC i arriscar-se a fer una aliança d'esquerres poc estable i amb un independentisme dubtós.

Les conseqüències de tot això, des del meu punt de vista, serien letals una vegada més per la consecució de la ruptura amb Espanya. De fet, hauríem fet bona la dita que els humans ensopeguem més d'un cop amb la mateixa pedra. Per començar, la CUP quedaria engolida i trinxada per Podem i ERC. Un partit dividit que queda atrapat durant mesos dins d'una bombolla diabòlica sense copsar l'ànima dels seus propis votants, està condemnat a la decadència i a la marginalitat. Un altra conseqüència seria que ERC també quedaria atrapada dins del somni irrealitzable del referèndum pactat amb Espanya. I així, amb una Convergència enfurismada per aquest escenari, el ball de bastons i l'odi caïnita dins del catalanisme hauria guanyat de nou. Tot plegat facilitaria una còmode victòria de l'Estat, aquest cop sense baixar ni de l'autocar.

De fet, no penso que ERC ara per ara estigui en aquesta latitud, bàsicament perquè el partit d'en Junqueras ha demostrat a bastament estar per la feina i no per tàctiques ideològiques absurdes. De totes maneres, en el cas de noves eleccions amb una CUP esgotada i desbancada del centre de totes les mirades, el país quedaria de nou partit entre els dos blocs ideològics, i ERC tornaria a quedar al mig per decidir si pacta amb Convergència o opta per la macedònia d'esquerres. Els dos escenaris són igual de dolents des de la perspectiva independentista, perquè cap dels dos bàndols seria prou potent com per imposar-se a l'altre, a no ser que es pacti un referèndum unilateral entre tots, cosa del tot improbable vist els trucs de màgia que sempre ens brinda l'esquerra espanyola. Tot plegat, la paradoxa és que fruit del ridícul dels últims mesos de no entendre que la independència s'ha de fer amb tothom i sense vetos, tornaríem a estar al mateix punt de partida previ a les grans mobilitzacions independentistes, però encara més frustrats i emprenyats. Som un poble que, en nom de l'estètica i dels ideals, estem sempre disposats a perdre la guerra. Això sí, saberuts i plens de raons. Quina pena...