Solidaritat lliure

"La solidaritat és espontània o no és solidaritat, decretar-la és anihilar-la".
(Frédéric Bastiat).

Un any més hem vist amb esperança però també amb tristesa com l’acció del Gran Recapte omplia carros de solidaritat per als més necessitats. Igualment, la solidaritat també es posarà en marxa aquest proper diumenge amb la Marató de TV3. Esperança perquè ens reconforta veure com una vegada més la societat catalana es comporta amb tanta dignitat i d’una manera tan mutualista. Tristesa, però, de veure que aquesta acció no és un fet habitual i només es concentra en unes dates assenyalades. Hi ha societats que sempre han entès l’economia com una col·laboració social lliure i responsable sense la interferència de tercers que normalment acaben espatllant l’harmonia organitzativa. Catalunya i també Anglaterra són exemples de societats que entenen l’economia com una comunitat entrellaçada basada en l’autoorganització sense el coixí estatal. El cas català té, a més, una justificació diàfana per l’experiència de tenir un estat sempre a la contra dels interessos comunitaris, la qual cosa ha significat que el talent i la solidaritat s’hagin forjat sense la protecció estatal. Les caixes d’estalvi, ara extingides, en serien un bon exemple. Tanmateix, si ens fixem en l’Anglaterra de principis del segle XX, veurem com tres quartes parts de la població estaven emparades per alguna de les més de 9.000 friendly societies que funcionaven repartides arreu del territori. Aquestes societats mutualistes al marge de l’estat complien la funció de seguretat social per baixa laboral o per la mort d’un familiar. El fet que l’assitència fóra directa i voluntària, organitzada des d’una plataforma de treballadors d’una fàbrica o dels mateixos veïns d’un carrer, feia que la confiança fos total i el repartiment molt més equitatiu i sense fraus. Al contrari de l’actualitat, on la despesa social es canalitza fruit de la prèvia coacció estatal als ciutadans i no des d’un voluntarisme lliure. L’ésser humà és un ser principalment social que necessita cooperar per sobreviure, si aquesta sinèrgia social és lliure acaba sent més justa perquè és voluntàriament consensuada i acaba beneficiant a tothom.

Tot això ve a tomb perquè just l’endemà del Gran Recapte escoltava unes declaracions de la Teresa Crespo, presidenta de les Entitats Catalanes d’Acció Social, on deia que “l’èxit dels bancs d’aliments és el major fracàs de les polítiques socials i de l’Estat del benestar”. Si em permeteu, jo ho diria d’una altra manera. És l’estat amb els seus impostos abusius que fa impossible una solidaritat més eficient entre la gent i el que reparteix les ajudes aleatòriament sovint afavorint els interessos electorals del governant de torn. El fracàs és l’estat en si mateix, el fracàs és el manteniment d’unes súper estructures que han acabat sent deficitàries i font de tota classe de corrupteles. En una concepció social radicalment diferent a la d’ara, els bancs d’aliments haurien de ser la normalitat, una realitat que mai hauria d’haver minvat a causa d’un estat del benestar hipertrofiat que ha acabat trencat justament per redistribuir la riquesa sense la participació directa del ciutadà. No desconfiem de la població, deixem que s’organitzi lliurement i veureu com la solidaritat i la protecció social flueixen soles i la societat mateixa acaba sent més justa. Perquè els milions d’euros que es perden per les entranyes dels estats poden anar directament a l’ajuda i a la butxaca dels ciutadans. Si això ja ha passat en altres moments de la història amb condicions econòmiques molt més paupèrrimes que ara, imagineu-vos amb el que hem avançat actualment amb educació i economia. La solidaritat, com més directa, més justa és.

Article publicat al Wallstreet.cat