The Who són l'Imperi

Avui fa just 8 dies que a Londres vàrem tenir una d'aquelles belles vivències que del tot segur emmarcaré en la meva diversa i dispersa vida, no només per la celebració de l'aniversari d'un bon amic, amb visita inclosa als restaurants Nobu i Simpson's, sinó perquè vaig fer realitat un dels meus somnis esteticomusicals; veure per fi a The Who al bressol de la cultura mod mundial. Sí, Londres per a mi és un dels centres del món per una qüestió que salta a la vista, és d'on han sorgit gairebé totes les manifestacions culturals que a servidor li han marcat l'existència. Londres és la capital d'una nació potent que està orgullosa de ser-ho, poques vegades trepitjada, i que ha sabut imposar amb empatia, genialitat i bon gust la seva cultura a la resta dels mortals. I només per això, el respecte ha de ser total. Visitar el búnquer on l'estat major del gran Winston Churchill -el Churchill war rooms- va estar organitzant la resistència de Londres durant els bombardejos de Hitler, fa posar la pell de gallina i et mostra la tenacitat i fortalesa d'aquella gent de caràcter lliure. Estem molt a favor de la cultura anglosaxona, i no podem caure en l'error d'emmirallar-nos en altres cultures que abans de baixar de l'autocar ja han perdut el partit.

Però bé, centrem-nos amb The Who, perquè allà a l'immens Hyde Park rodejat d'uns 70.000 incondicionals fans, les cançons anaven caient com trons del cel, hits que han marcat la vida de moltes generacions servits amb la força fogosa del grup que ha sigut l'emblema de la subcultura britànica. Un a un anaven passant recordant els 5o anys d'història pesada de la banda, amb unes mastodòntiques pantalles que t'ajudaven a injectar-te directament per la vena l'emoció i l'autenticitat de mig segle d'un moviment que ells en van ser els precursors. I allà al mig, amb els meus estimats amics, rodejats de gent feliç sense problemes psiquiàtrics de sentir-se part d'un imperi, vaig veure i sentir que la raó i la força sempre van unides en les nacions guanyadores. Perquè sentir amb aquella força cançons com The Kids Are Alright i My Generation flanquejades amb grans senyeres de la Union Jack i les dianes de la Raf, només pot voler dir una cosa, que amb autenticitat, mèrit, enginy i un imperi al darrere sempre acabes guanyant.  Els mods, joves hedonistes i profundament culturals, fills del capitalisme i la llibertat anglosaxona, van desafiar l'Anglaterra victoriana i van saber conjuminar patriotisme i transgressió. I és que els The Who, i també The Beatles, The Rollins Stones, Sex Pistols i la reina són en definitiva el mateix imperi, i tot el món els han pogut gaudir en pau i llibertat. De fet, són ells que han representat el concepte de la llibertat arreu del planeta. 

Va ser aquell divendres al vespre de juny del 2015, envoltat d'anglesos, quan vaig sentir retronar tot l'imperi britànic en forma de bona música sobre les meves carns, i va ser quan dins meu vaig tenir la necessitat de cridar 'God Save the Queen' i gràcies eternes a The Who.