Grècia i l'intervencionisme

Em sembla que hi ha una posició força comuna en tots els economistes, tant els liberals com els estatistes, sobre el problema profund que arrossega Grècia i la situació de default actual de la seva estructura estatal. Aquesta és que els reiterats governs grecs de tots els colors polítics, amb la complicitat de la pròpia societat, han creat durant dècades un sistema arxicorrupte que ha causat un dispendi econòmic exagerat i mal gestionat sobre una estructura clientelar i, a voltes, familiar. Us sonen els Karamanlis i els Papandreu, oi? Tanmateix, també hem de recalcar que l’altra part de la culpa recau sobre una organització profundament intervencionista, l’FMI, que tot i haver professat grans lliçons d’economia pel món, no va preveure que el sistema grec era el que era, i que abocar diners allà era una irresponsabilitat total. Comptat i debatut doncs, crec que és de rebut dir que ni Grècia ni la Troika han sabut despatxar bé l’economia, ni que tant sols són gent de fiar, ans el contrari, han basat les seves accions en socialitzar les pèrdues a tort i a dret. Res a veure, doncs, amb el que hauria de ser el veritable capitalisme.

Certament, d’ara endavant tot plegat és molt incert i s’obren grans especulacions, però després del NO democràtic i orgullós del poble grec -sempre hem de celebrar la sobirania dels pobles- la cosa no és que pinti gaire bé. Tampoc pintava bé amb el SÍ, és clar. Tres possibles escenaris, sempre tètrics, es poden obrir ara mateix; 1. No pagar el deute i sortir de l’euro amb la consegüent devaluació general i l’empobriment dràstic de la població (es calcula en un 40%). Encara que això, posaria les coses al seu lloc, i podria significar recomençar el país de nou sense la pressió de la Troika i amb una oportunitat per a inversors estrangers tenint en compte les rebaixes de preus generals. 2. La Troika cedeix, reestructura el deute i fa un nou rescat. Això suposa un nou pedaç que pot acabar amb la paciència dels ciutadans de l’Europa septentrional, a més de donar ales als nous populismes creixents de l’Europa meridional, fent finalment que tothom es vegi legitimat a no pagar el que deu. Un desastre vaja. 3. No sortir de l’euro per por al contagi a d’altres països, però la Troika tanca l’aixeta. Això significaria una situació com la de l’Argentina dels patacones. Convivència de dues monedes i l’amenaça constant del corralito.

Com podeu veure, s’albira un panorama d’allò més esperançador per Grècia, una economia destrossada i obligadament planificada. Tot això és el que, al contrari de l’opinió generalitzada, han provocat les polítiques expansionistes dels estats hipertrofiats. No es pot cridar a la solidaritat si prèviament n’hi ha que han enfonsat els diners en pous sense fons. Perquè això té un nom, barruts, que en el fons acaben sent els més insolidaris. A Catalunya en coneixem alguns exemples al sud de la Península, oi? La culpa no és dels mercats, és de la intervenció que salva bancs i estats irresponsables. La culpa no és el lliure mercat que privatitza guanys i pèrdues i crea progrés econòmic, el drama és que l’estat et coaccioni via impostos i et gestioni el 50% del teu sou, llastant el talent, l’estalvi i la llibertat d’elecció.

Com deia Frederic Bastiat, ‘l’estat és la ficció a través de la qual tothom vol viure a costa dels altres. Per això la gent, immersa dins aquest cercle viciós que tendeix al drama i a la cultura de la pobresa -som greco-cristians- s’equivoca d’enemic pensant-se que la llibertat rau en el teu protector, en comptes pensar que la llibertat comença en un mateix.

Article publicat a Wallstreet.cat