Què hem de fer amb ICV i Podem?

Després d'aquest final feliç -per dir-ho d'alguna manera- de la lluita caïnita entre les diferents famílies del sobiranisme i, sobretot, després de veure com l'independentisme com a moviment social ha passat per sobre del sistema polític de la Transició arrasant partits tan històrics i immobilistes com el PSC i CiU/UDC, finalment ja ens hem plantat davant del repte més important de tota la història d'aquest país. El tauler polític de cara el 27S, doncs, queda ben marcat per tres grans blocs: l'independentista (llista unitària + CUP), el d'una esquerra ni carn ni peix que potser acceptaria la independència (Podem/ICV) i les escorrialles unionistes que de ben segur ja tenen reservats els últims seients del Parlament. No cal insistir més que aquesta contesa electoral serà un plebiscit, els partits independentistes han guanyat clarament aquesta batalla, per això, hem d'analitzar amb lupa els tres possibles escenaris que poden esdevenir-se aquest proper 27S. Bàsicament per aconseguir barrinar una tàctica de bisturí davant dels que seran, de ben segur, el segon grup polític al Parlament, la macedònia d'esquerres federalistes anomenada Catalunya Sí Que Es Pot.

  
Aquests tres escenaris poden ser els següents: 1. Majoria absoluta del bloc del SÍ, amb el conseqüent inici de la creació de l'estat català. 2. El bloc del SÍ no arriba a la majoria absoluta i depèn estrictament de la bona voluntat de Podem. 3. El bloc del NO guanya i tot s'acaba. Em sembla que tots endevinareu quin és l'escenari que més hem de prestar-hi atenció, oi? Efectivament, és el segon. I és que la franja que representa aquesta mena d'esquerra és prou important com per decantar aquest país, en cas de complicacions, cap a la independència o no. Aproximadament es calcula que són entre un 15% i un 20%, una xifra prou important com per fer un simple anàlisi a cop d'estómac. Així doncs, hem de combatre'ls com si fossin del bloc unionista? Hem de teixir complicitats perquè és ben sabut que allà dins hi ha independentistes? Si ells no guanyen a Espanya (que no guanyaran), com els hem de tractar perquè s'acabin acollint a la revolució catalana? Perquè l'independentisme acabi tenint l'hegemonia encara li manca esquarterar l'últim reducte federalista, el que representa ICV i Podem a Catalunya, d'aquesta manera no hi hauria cap dubte que aquest país s'aboca a la ruptura. 

Tanmateix, no voldria enganyar ni donar falses esperances tampoc, tots sabem que la bona voluntat dels dirigents d'ICV i Podem es redueix a un conte de fades escrit íntegrament a Madrid. De fet, qui m'interessa d'aquest sector no són els seus dirigents, que són del tot avorribles, sinó molts dels seus votants que encara es creuen la historieta d'un govern amic de Madrid. Són els seus votants qui decidiran el tomb definitiu d'aquest país. Per tot això, la meva recepta respecte els 'Sí que es pot', seria posar-los cada dia fins a l'extenuació en la dicotomia següent: 'O revolució catalana per al benestar de les persones i el bé comú, o autonomia espanyola intervinguda amb malestar social'. No hi ha volta de full, no cal barallar-se per res més. I a partir d'aquí, convidar-los amb un somriure a la cara i tota l'empatia possible al nostre procés constituent. Així potser, quan fracassin a Madrid, que fracassaran perquè el PP tornarà a guanyar de carrer gràcies una vegada més al problema catalán, no els quedarà més remei que acceptar, per pura supervivència, l'opció independentista. Tinguem o no majoria, si decidim igualment construir les estructures d'estat i l'ofensiva del govern espanyol sigui terrorífica, necessitarem com l'aire que respirem introduir al bloc del SÍ alguns diputats d'ICV. Hi heu pensat, en això?

Article publicat al Nació Digital.

El seny s'ha imposat

I s'ha imposat després de 8 mesos de desavinences personals, d'incompliments de pactes i de ridículs de tota classe davant un electorat cansat de tanta impotència. L'enteniment que reclamava més d'una llista per maximitzar el vot ha acabat amb la ceguesa d'uns quants que idolatraven la unitat com a mantra guanyador per sobre de la complexitat d'un país com el nostre. Així doncs, l'electorat català podrà optar per diferents sensibilitats independentistes possibilitant que cap vot a favor de la llibertat nacional es pugui quedar a casa. Dues llistes unitàries sempre seran millor que una per fer front a tot el ventall unionista. I ara, el que es tracta és de fer política i explicar com farem la independència, ja no tenim més temps per perdre.

El pacte signat ahir també té altres consideracions a tenir en compte. Potser el que crida més l'atenció és l'automutilació que ERC s'ha fet com a partit, regalant l'espai de l'esquerra catalana a la CUP, almenys durant aquesta propera legislatura. L'argument de preservar un gran espai de la socialdemocràcia ha quedat polvoritzat per conservar una unitat civil que no se sap ben bé què representa ideològicament. Segurament que tots algun dia lamentarem haver regalat l'esquerranositat a la CUP engrandint gratuïtament un partit d'esquerra antisistema que diu barbaritats com la de l'abolició de la propietat privada. Un autèntic desastre pels que estimem la llibertat. Ja se sap però, que ara per ara els nens macos de la CUP són intocables que poden fer i desfer tot el què els hi plagui sense que els caigui a sobre la maledicció del tietisme independentista. Coses del Procés...

Un altre fet important a valorar que es desprèn d'aquest pacte, és la condició que els republicans han inclòs per acceptar aquesta llista unitària. Es tracta de blindar la independència perquè no quedi cap dubte a l'hora fer-la. Empènyer una vegada més els convergents cap a la ruptura amb garanties de no retorn és el paper impagable que ERC ha portat fent des de fa molt temps. I això és, sense dubte, un fet positiu a celebrar. Per tot plegat, el desenllaç de tot aquest sainet ha estat una ERC generosa i absolutament esgotada de tanta pressió de l'independentisme autocomplaent, que ha decidit no entrar de nou en una guerra civil que de ben segur hauria estat letal pel partit i pel mateix procés. Entre el xantatge pèrfid del president Mas de no convocar el 27S i la posició inamovible de les CUP, ERC ha optat per mirar endavant amb il·lusió i que passi el que Déu vulgui.

Es podria considerar doncs que tota aquesta disputa ha acabat en taules, ni el president Mas ha pogut encapçalar una sola llista unitària, ni Junqueras podrà representar l'espai de la socialdemocràcia catalana maximitzant encara més el vot d'aquesta franja. I és que potser, això només podia acabar d'aquesta manera. Qui sap. Ara cal deixar-s'hi la pell i guanyar com sigui, ja no valdran més excuses ni rabietes de pati d'escola d'un cantó ni de l'altre. ERC i CDC tenen una oportunitat d'or per demostrar que són bons gestors, que són valents, que tenen èpica i que portaran aquest país al cim més alt de la dignitat. Això no és poca cosa i el passat és passat, ara cal un somriure i sortir al terreny de joc amb intel.ligència i mentalitat guanyadora. Només tenim dues opcions: Guanyar o decadència.

Benèfica: Servidor no cal que us digui que votarà aquesta llista amb entusiasme perquè és l'única manera de guanyar amb seguretat, sense haver d'esperar condicions i dèries d'altri. La revolució comença si aquesta llista obté almenys 70 diputats. Fiqueu-vos-ho al cap.

Hi haurà un quart rescat?

Tercer rescat a Grècia que torna a ser un altre rescat als bancs alemanys i francesos. Torna una vegada més l'Europa covarda i estatista que en el fons no s'atreveix a aplicar el capitalisme en el seu sentit més ampli i autèntic. Privatitzar guanys i pèrdues encara és una mancança en la mentalitat europea, igual que el concepte de la llibertat individual que rau només en els vells savis de la nostra història. A Europa la llibertat és filosòfica però no és pràctica. La gran filosofia europea ha creat un estat social burocratitzat disfressat de justícia social, que l'única cosa que engendra són ciutadans dependents i falsament feliços d'un estat burocratitzat que controla la meitat de l'economia que es genera. Al contrari de l'Amèrica del Nord, que és com és perquè cadascú és arquitecte de la seva pròpia fortuna. Als EUA la llibertat és empírica, a Europa només està als llibres vells de filosofia.

És en conflictes com el de Grècia que es veu la pitjor Europa de totes, acomplexada per una història feixuga i complicada al darrere. Europa vol crear un estat social dins els valors democràtics que ens caracteritzen però al final acaba fent el mec rescatant a estats i bancs irresponsables. Si un banc compra un deute tòxic d'un país estructuralment fracassat  hauria de saber a què s'exposa, i el problema és que gràcies a aquesta Europa tímida, aquest banc sap molt bé què li passarà; serà rescatat amb diners públics. I així anar fent... Que el NO grec hagi servit pel contrari del que hauria d'haver representat, també fa que tot plegat acabi sent un teatre de dimensions descomunals. I és que en definitiva, quan pares atenció a països com Lituània, que van fer una retallada dràstica per entrar a l'euro i ara precisament són un dels països que més creix de la UE, te n'adones de la injustícia i la demagògia que corre per certs ambients polítics europeus, sobretot a l'esquerra. Fer els deures està malvist, en canvi ser un sapastre et converteix automàticament en víctima. No ens ha d'estranyar doncs que els polítics lituans exclamin que a Europa hi hagi més compliment i menys barra lliure.

Europa ha tornat a rescatar Grècia, i diuen que una bona part d'aquest rescat servirà per injectar diners a l'economia domèstica. Veurem però si aquestes mesures que Tsipras s'ha empassat serviran per reflotar un país enfonsat, o pel contrari, significarà un altre pou sense fons que pagarem entre tots. Per tot plegat, hi haurà un quart rescat a Grècia? Tot és possible en aquesta Europa de beneficència estatista. 

Volíeu unitat, dues tasses

Després que el president Mas s'ha passat 8 mesos ficant la banya en una mena d'unitat que consistia en fer passar pel tub a tota la resta de partits i entitats civils sobiranistes dins d'una candidatura patrimonialitzada per ell mateix, hem acabat donant-li la volta a tot, i és molt probable que la unitat acabi sent encara més majestuosa que la d'un bon principi. Vull dir que, al final acabarem superant no només a CDC, sinó a tots els altres partits. Això, així d'entrada sona bé encara que té certs perills. Sona bé perquè efectivament ens posa com mai davant del precipici i obre la porta a la possibilitat de col·lapsar el sistema. Que és precisament aquesta, l'única manera de plantejar una ruptura real amb l'estat espanyol. Igualment, és probable que des de d'ara mateix, alguns que se les donaven d'independentistes seriosos comencin a tremolar com una fulla tardorenca, argüint que aquesta opció pateix d'incerteses. No trigareu a veure'ls. Però bé, havíem de demostrar d'una manera o altra que el 27S és un referèndum de veritat, així la gent sabrà que ens hi juguem alguna cosa grossa, i això és positiu.

Ara bé, com hi hem arribat fins aquí? Francament el calvari que hem hagut de passar -i passem encara- no és desitjable en qualsevol civilització adulta. I és que la dèria del President Mas a la unitat finalment li ha acabat petant a les mans, fins i tot la pinça que feia amb la CUP per erosionar ERC se li ha girat en contra. Per tot plegat, el camí d'espines seguirà endavant, perquè els convergents els hi costarà molt pair aquest gir de 180 graus, i per altra banda la CUP no acceptarà cap llista que hi sigui en Mas (ells ho poden dir sense que l'hiperventilació se'ls hi tiri a sobre). Així doncs, jo no donaria per perdudes les tres llistes separades, que no deixa de ser una altra mena d'unitat, encara que a hores d'ara no fer la llista civil crearia un desencís tan gran, que Convergència pagaria molt car el seu rebuig. Francament, l'invent inicial se'ls hi ha torçat i ara tots estem atrapats a entendre'ns si no volem prendre mal. 

Si realment a CDC hi ha bons estrategs, Mas no dubtaria a acceptar aquesta llista civil mantenint-se com el President que gestionarà la independència, perquè de ben segur que en les següents eleccions constituents ell en sortiria molt reforçat. Vaja, guanya segur. La proposta de la CUP i ERC és una pirueta per posar-nos, ara sí, davant del precipici, i el president té l'oportunitat històrica de rubricar-ho d'una manera excel·lent. Ho té a les seves mans. Això sí, si després del 27S fem aquella cosa tan catalana d'anar dilatant el tema, el ridícul pot ser espantós i l'ensarronada majúscula. 

Grècia i l'intervencionisme

Em sembla que hi ha una posició força comuna en tots els economistes, tant els liberals com els estatistes, sobre el problema profund que arrossega Grècia i la situació de default actual de la seva estructura estatal. Aquesta és que els reiterats governs grecs de tots els colors polítics, amb la complicitat de la pròpia societat, han creat durant dècades un sistema arxicorrupte que ha causat un dispendi econòmic exagerat i mal gestionat sobre una estructura clientelar i, a voltes, familiar. Us sonen els Karamanlis i els Papandreu, oi? Tanmateix, també hem de recalcar que l’altra part de la culpa recau sobre una organització profundament intervencionista, l’FMI, que tot i haver professat grans lliçons d’economia pel món, no va preveure que el sistema grec era el que era, i que abocar diners allà era una irresponsabilitat total. Comptat i debatut doncs, crec que és de rebut dir que ni Grècia ni la Troika han sabut despatxar bé l’economia, ni que tant sols són gent de fiar, ans el contrari, han basat les seves accions en socialitzar les pèrdues a tort i a dret. Res a veure, doncs, amb el que hauria de ser el veritable capitalisme.

Certament, d’ara endavant tot plegat és molt incert i s’obren grans especulacions, però després del NO democràtic i orgullós del poble grec -sempre hem de celebrar la sobirania dels pobles- la cosa no és que pinti gaire bé. Tampoc pintava bé amb el SÍ, és clar. Tres possibles escenaris, sempre tètrics, es poden obrir ara mateix; 1. No pagar el deute i sortir de l’euro amb la consegüent devaluació general i l’empobriment dràstic de la població (es calcula en un 40%). Encara que això, posaria les coses al seu lloc, i podria significar recomençar el país de nou sense la pressió de la Troika i amb una oportunitat per a inversors estrangers tenint en compte les rebaixes de preus generals. 2. La Troika cedeix, reestructura el deute i fa un nou rescat. Això suposa un nou pedaç que pot acabar amb la paciència dels ciutadans de l’Europa septentrional, a més de donar ales als nous populismes creixents de l’Europa meridional, fent finalment que tothom es vegi legitimat a no pagar el que deu. Un desastre vaja. 3. No sortir de l’euro per por al contagi a d’altres països, però la Troika tanca l’aixeta. Això significaria una situació com la de l’Argentina dels patacones. Convivència de dues monedes i l’amenaça constant del corralito.

Com podeu veure, s’albira un panorama d’allò més esperançador per Grècia, una economia destrossada i obligadament planificada. Tot això és el que, al contrari de l’opinió generalitzada, han provocat les polítiques expansionistes dels estats hipertrofiats. No es pot cridar a la solidaritat si prèviament n’hi ha que han enfonsat els diners en pous sense fons. Perquè això té un nom, barruts, que en el fons acaben sent els més insolidaris. A Catalunya en coneixem alguns exemples al sud de la Península, oi? La culpa no és dels mercats, és de la intervenció que salva bancs i estats irresponsables. La culpa no és el lliure mercat que privatitza guanys i pèrdues i crea progrés econòmic, el drama és que l’estat et coaccioni via impostos i et gestioni el 50% del teu sou, llastant el talent, l’estalvi i la llibertat d’elecció.

Com deia Frederic Bastiat, ‘l’estat és la ficció a través de la qual tothom vol viure a costa dels altres. Per això la gent, immersa dins aquest cercle viciós que tendeix al drama i a la cultura de la pobresa -som greco-cristians- s’equivoca d’enemic pensant-se que la llibertat rau en el teu protector, en comptes pensar que la llibertat comença en un mateix.

Article publicat a Wallstreet.cat

The Who són l'Imperi

Avui fa just 8 dies que a Londres vàrem tenir una d'aquelles belles vivències que del tot segur emmarcaré en la meva diversa i dispersa vida, no només per la celebració de l'aniversari d'un bon amic, amb visita inclosa als restaurants Nobu i Simpson's, sinó perquè vaig fer realitat un dels meus somnis esteticomusicals; veure per fi a The Who al bressol de la cultura mod mundial. Sí, Londres per a mi és un dels centres del món per una qüestió que salta a la vista, és d'on han sorgit gairebé totes les manifestacions culturals que a servidor li han marcat l'existència. Londres és la capital d'una nació potent que està orgullosa de ser-ho, poques vegades trepitjada, i que ha sabut imposar amb empatia, genialitat i bon gust la seva cultura a la resta dels mortals. I només per això, el respecte ha de ser total. Visitar el búnquer on l'estat major del gran Winston Churchill -el Churchill war rooms- va estar organitzant la resistència de Londres durant els bombardejos de Hitler, fa posar la pell de gallina i et mostra la tenacitat i fortalesa d'aquella gent de caràcter lliure. Estem molt a favor de la cultura anglosaxona, i no podem caure en l'error d'emmirallar-nos en altres cultures que abans de baixar de l'autocar ja han perdut el partit.

Però bé, centrem-nos amb The Who, perquè allà a l'immens Hyde Park rodejat d'uns 70.000 incondicionals fans, les cançons anaven caient com trons del cel, hits que han marcat la vida de moltes generacions servits amb la força fogosa del grup que ha sigut l'emblema de la subcultura britànica. Un a un anaven passant recordant els 5o anys d'història pesada de la banda, amb unes mastodòntiques pantalles que t'ajudaven a injectar-te directament per la vena l'emoció i l'autenticitat de mig segle d'un moviment que ells en van ser els precursors. I allà al mig, amb els meus estimats amics, rodejats de gent feliç sense problemes psiquiàtrics de sentir-se part d'un imperi, vaig veure i sentir que la raó i la força sempre van unides en les nacions guanyadores. Perquè sentir amb aquella força cançons com The Kids Are Alright i My Generation flanquejades amb grans senyeres de la Union Jack i les dianes de la Raf, només pot voler dir una cosa, que amb autenticitat, mèrit, enginy i un imperi al darrere sempre acabes guanyant.  Els mods, joves hedonistes i profundament culturals, fills del capitalisme i la llibertat anglosaxona, van desafiar l'Anglaterra victoriana i van saber conjuminar patriotisme i transgressió. I és que els The Who, i també The Beatles, The Rollins Stones, Sex Pistols i la reina són en definitiva el mateix imperi, i tot el món els han pogut gaudir en pau i llibertat. De fet, són ells que han representat el concepte de la llibertat arreu del planeta. 

Va ser aquell divendres al vespre de juny del 2015, envoltat d'anglesos, quan vaig sentir retronar tot l'imperi britànic en forma de bona música sobre les meves carns, i va ser quan dins meu vaig tenir la necessitat de cridar 'God Save the Queen' i gràcies eternes a The Who.

Més polarització entre CDC i ERC

Per a tots és ben sabut que el principal enemic de la premsa de l'establishment sempre ha estat i és Esquerra Republicana, per la senzilla raó que ERC és l'únic partit central i transversal que planteja d'una manera seriosa el trencament total amb el regne d'Espanya. L'enquesta de la setmana passada d'El Periódico n'és l'exemple més fefaent. El Grupo Zeta no perdonarà mai l'opa hostil que els republicans han fet al món socialista, fent que l'esquerra majoritària del país hagi acabat sent independentista, tant al Parlament com sobretot als municipis on el PSC ja és un reducte unionista. I com que no els hi perdonaran mai, han decidit, tal com van fer per les municipals a Barcelona, polaritzar la campanya entre la dreta de les retallades i l'esquerra federalista i guai de Podemos/ICV. El fet és que, actualment hem descobert que la manipulació que pot fer la premsa sobre els votants és tan exorbitant, ara molt més que abans, que des de les redaccions es poden ascendir o enfonsar candidats en temps rècord. I si no fixeu-vos amb els casos Rosa Díez, Albert Rivera, Monedero, o la mateixa Colau. Realment fa vertigen veure com en només setmanes el panorama pot canviar tant.

Per això mateix és desesperant veure que després de la monumental cagada del President Mas, reconeguda per gent que optava per la llista unitària, de tornar a embolicar la troca ara sobre les entitats civils -que és un món molt més fràgil que el dels partits- la claca convergent segueixi amb el mateix error de sempre; martiritzar ERC amb la inestimable ajuda de la premsa unionista. No hem entès res, res de res. Si a més d'enutjar l'independentisme civil, ens dediquem a aconseguir un transvasament de vots entre CiU i ERC, segur que tots plegats perdrem. Si no hem entès que ERC és l'esquerra que pot taponar l'esquerra bolivariana, és que els convergents ja no pensen ni amb les seves empreses. Què preferiu, que el referent de l'esquerra catalana sigui l'Herrera i la monja? Doncs endavant, a veure si fem un pet tots plegats d'una vegada! Com es pot ser tant cec com per passar-se mesos i mesos intentant discutir per una llista en comptes d'anar a convèncer a indecisos? A CDC li convé una ERC forta, i al revés també, i qui no guipi això és que és un professional de la bronca o simplement un ignorant. Només guanyarem si aconseguim traslladar la sensació als votants que la polarització és entre CDC i ERC, i no entre CDC i la true left, apartant ERC. I això només s'aconsegueix confrontant programes ideològics en comptes de fer-se l'amant ofesa perquè ERC no li diu que sí a tot.

Tal com diu el millor articulista que tenim a Catalunya, que per vergonya nostra no escriu a cap mitjà català, CDC i ERC són els eterns i veritables rivals, i si la gent no ho percep així, optarà per votar a altres formacions que explotin de manera més populista el ressentiment social.