Anglaterra i Castella, dues concepcions antagòniques

El dilluns passat vam gaudir d'un "Àgora" al Canal 33 digne de ser emès en totes les escoles públiques i privades dels Països Catalans perquè els alumnes aprenguessin, d'una forma tan didàctica com simple, quin és el sistema polític que sofrim com a ciutadants de l'Estat espanyol. El tema de fons, explicat excel·lentment i amb una senzillesa plaent per l'assessor del Scottish National Party, el català Xavier Solano, era el procés sobiranista que Escòcia ha endegat amb una seriositat envejable i mereixedora d'admiració. Dic que el tema de fons era aquest, perquè a tots i cadascun dels teleespectadors que estàvem palplantats davant la pantalla ens era impossible obviar les dramàtiques comparacions que indubtablement recauen sobre la nostra qüestió nacional. Tot i tenir ja interioritzat que vivim en un autèntic règim autonòmic indigent i en plena decadència, va ser humiliant sentir-me de nou un desgraciat pel fet de formar part d'un col·lectiu nacional que pateix dia a dia aquest sistema polític protoautoritari, amb la vergonya de veure com els meus conciutadants l'han acceptat i votat reiterades vegades en sufragi universal. Realment depressiu.

En tota l'explicació d'en Solano, les comparacions entre el regne d'Espanya i el Regne Unit anaven caient amb comptagotes assenyalant el punt de fricció i la gran diferència entre aquestes dues mentalitats col·lectives: la democràcia. Si a les nostres escoles i universitats s'hagués ensenyat com funciona la democràcia a l'anglosaxona potser no hauríem arribat fins aquí, enfangats de tanta mediocritat i de baixesa, potser la nostra societat hauria entès fa molt de temps que el sistema radial i autoritari jacobí és el mal més gran que hom ha inventat, el sistema més deficitari i antimodern que la política ha pogut parir. Potser la nostra societat, adormida i domesticada després de 40 anys de dictadura, ho hauria entès i no hauria permès la reiterada i tediosa victòria dels partits polítics catalans representants acèrrims i guardians de l'autonomisme i del cafè per a tothom. Un règim, l'autonomisme espanyol, que és l'antítesi del sentit comú i del progrés econòmic i cultural, l'atroç igualitarisme que mina qualsevol esperança i intel·ligència humana. Veure com els anglosaxons plantegen les relacions econòmiques i socials fa venir plorera quan les compares amb l'estúpida mentalitat mesetària, i igualment és desesperant veure com els anglesos han tractat les quatre nacions que conformen l'Estat, i comparar-ho amb el nostre cas. Els espanyols no han entès ni entendran mai que subjugant Catalunya aconseguiran enfonsar Espanya, una lliçó de primer curs que tot el món democràtic aprèn com qui aprèn a menjar en coberts.

És aquest el punt nuclear de tots els nostres desastres com a catalans, és aquesta la desgràcia socioeconòmica que vivim, és el fet de no creure'ns ni ser considerats com a subjecte polític i ser tan sols una província més d'un estat, desgraciadament massa vegades amb la nostra complicitat. És aquí d'on penja i on recau tota la nostra desgràcia. Els anglesos accepten i pacten un referèndum, els espanyols ho impedeixen en nom de la sacrosanta Constitució que nosaltres també vam votar. Els anglesos entenen que hi ha diferents subjectes polítics, els espanyols consideren que l'únic subjecte és l'Espanya que sorgeix d'una guerra sense quarter. Ells cedeixen competències distintes per cada territori, simplement per pragmatisme econòmic i sentit comú, els espanyols igualen a tothom per sota per complaure unes comunitats autònomes inventades. Tot del revés, tot malament, tot sense sentit, una manera errònia de fer les coses que ha convertit Espanya en un país subsidiari i sempre depenent d'algú altre. Un mal social que encara compta amb cretins que li donen suport entre nosaltres els catalans.