Consulta o declaració unilateral?

És ben sentit i notori que en els debats que ara mateix es lliuren dins el sobiranisme català hi té un lloc privilegiat el com recony s'acabarà fent el procés cap a la independència política, quina serà la fórmula que es materialitzarà per teixir el camí de l'alliberament nacional definitiu. Els catalans som experts en discutir i campions en l'art de la raó, des de l'Abat Oliba que ja ofrenem solucions cíviques al món, però sempre ens ha mancat la determinació completa per acabar sent un poble digne. Deia, doncs, que fora de la quotidianitat popular de la xancleta amb l'estelada, de la llumenera d'espelmes amb la mateixa estelada i del megarecital/aquelarre del Camp Nou, en cercles segurament molt més polititzats no es para de barrinar si Catalunya haurà d'optar per una consulta "il·legal" o per unes eleccions plebicitàries –exposades també a la "il·legalitat"- amb la corresponent declaració unilateral just després. Hi ha una tercera opció, la millor sense dubte, que seria conseqüència de tanta il·legalització junta, i que es basaria en la suspensió de l'autonomia catalana amb llur president portat al banc dels acusats. Això automàticament acceleraria el procés i enfonsaria Espanya en el descrèdit total i absolut.

Deixant a banda aquest últim raonament, crec que a hores d'ara el dilema de la consulta o de la declaració no el té clar ni el propi president de la Generalitat; l'escenari és tan obert i imprevisible que el millor que podem fer tots plegats és restar en serenitat per no perdre la generositat i la paciència entre nosaltres, a més de mantenir el tremp imprescindible perquè la cosa no acabi sent l'enèsima flamarada del poble català. La consulta o la DUI (el referèndum ja queda descartat perquè Madrid no el permetrà), són dues opcions completament viables que ni el Govern ni la oposició poden descartar, però les dues opcions tenen tanmateix alguns entrebancs i també virtuts innegables. Vegem-les.


Fer una consulta no autoritzada per l'Estat –evidentment ja no discuteixo que la pregunta hauria de ser ben diàfana- té la gran virtut de la mobilització positiva i l'engrescament popular, essencial en qualsevol procés d'aquestes característiques, a més de l'importantíssim reconeixement de la comunitat internacional que comporta consultar el poble amb totes les garanties democràtiques. Seria ensenyar al món l'innegable paper transparent i democràtic que Catalunya vol jugar. L'inconvenient, perillós i letal, és que en una consulta "il·legal" i desprestigiada per un Estat que forma part de la UE, els votants del "no" no votarien per no legitimar-la, cosa que automàticament desactivaria la població més vulnerable i que viu lluny de la política. La tieta no anirà a votar si cada dia la bombardegen per la televisió que això no va enlloc i, per tant, una participació baixa seria definitiva perquè la comunitat internacional fes cas omís a les vel·leitats separatistes d'un territori concret.


La DUI, per contra, té la seguretat que les urnes ja ens han donat de disposar d'una majoria sobiranista còmoda al Parlament. L'avantage de fer un cop de puny sobre la taula i tirar pel dret és que t'assegures que el procés el controles tu, malgrat el que digui Espanya i la resta del món. Ara bé, l'inconvenient que li veig a aquesta opció és que has de tenir un govern valent i una societat unida i decidida, un fet que només pensar-hi ja em provoca distintes febres. Arribats fins aquí, el Govern podria organitzar just després de la declaració, ara sí, un referèndum amb tots els ets i uts dins una nova legalitat.


El que tothom ha de tenir clar des d'un principi és que aquest procés significa obligatòriament un xoc de legitimitats, un salt democràtic, un cop a l'Estat –digueu-li com vulgueu-, que Catalunya haurà d'assumir amb totes les seves conseqüències. I aquí és on rau la meva màxima procupació observant el paperot que encara manté una part de CiU, una esquerra eternament revolucionària i federalista, i alguns mitjans de comunicació caracteritzats per la tara, que vomiten cada dia estupideses i malfiances arreu. Aquesta és la Catalunya atàvica, incapaç de veure-hi clar i capaç d'embrancar-se en mil i una discussions absurdes i infantiloides per acabar com sempre, perdent bous i esquelles condemnant generacions rere generacions a viure dins la misèria moral que representa l'Estat més subsidiat i autoritari del món. Això sí, amb totes les raons del món i amb allò que el meu amic cantautor de Solsona sempre diu: "Un poble fet d'orgull i amb poca dignitat". Lamentable.

Consulta o declaració unilateral? Doncs que els experts que ara ajuden el Govern valorin les possibilitats reals que posseïm econòmicament i socialment en cada moment del procés i que ho conjuminin amb la valentia decisòria que sí o sí hauran de tenir els nostres dirigents. Si aquest binomi es materialitza, que ningú es preocupi que el poble seguirà.

Article publicat al Nació Digital

La majoria sobiranista al Parlament haurà de decidir quin és el millor camí