El futur arc parlamentari català

Aviso per endavant que el que faré ara és un exercici de política ficció, encara que això no vol dir que els fets que descriuré no tinguin fonaments on recolzar-se. I és que em resulta divertit pensar com seria el sistema de partits polítics en una futura Catalunya estat, un cop el panorama actual ja ens ha posat sobre la taula la desitjada línia vermella nacional que uns quants tan esperàvem. Ha estat feixuc travessar el desert dels tediosos anys d'indigència moral d'una societat domesticada i dels entrebancs perversos que des de l'autonomisme i/o federalisme partidista i 'intel·lectual' es practicava contra l'independentisme català. Ara tot això però, ja és passat, fou, i tan sols quedarà com un episodi històric més que se'l podria motejar com els anys de la Catalunya raquítica.

Les enquestes que periòdicament salten a la palestra pública ens demostren cada vegada més com la raresa autonomista que sofríem s'ha esberlat completament deixant tocats els dos transatlàntics del país responsables de sostenir aital règim. Per un cantó i en certa mesura, una CiU que malgrat tot aguanta gràcies al perspicaç gir sobiranista que ha sabut realitzar i, per l'altre, destrossant d'una manera prolongada i letal el partit dels socialistes catalans. El resultat de tot aquest ocàs ha estat el revifament de tot un reguitzell de partits més o menys oportunistes, que en una situació de normalitat nacional penso que no obtindrien tanta representació o importància com la que tenen ara i tindran, almenys fins que tot s'esclareixi.

Tinc la franca sensació que en la futura Catalunya estat, reconeguda i normalitzada, continuarà havent-hi dos grans partits centrals que ocuparan gairebé tot el ventall ideològic nacional. Per una banda, lògicament CiU ocuparia tot l'arc que va del centre fins a la dreta, i per l'altra, el reeemplaçament seria per una ERC que ocuparia tot el que va del centre a l'esquerra. Encara que haurem d'esperar a veure com se'n surten els convergents d'aquest procés d'emancipació nacional i, sobretot, com queden després de fer net i arreglar els seus casos de corrupció. També crec que, pel bé del país, CiU hauria de desacomplexar-se i mirar d'encalçar tota la dreta conservadora, ara repartida entre UDC i el PP, per deixar un xic de banda la seva pàtina socialdemòcrata que fins ara ha mantingut. A l'altre costat hi tindríem el partit degà de Catalunya, ERC, que tornaria a ocupar el lloc que el PSC i CiU li van rebatre des de la trancisió i fins ara; tot l'espai central de la socialdemocràcia. L'exili i la mort física va fer que els republicans gairebé desapereixessin del mapa polític català, fent que la seva recuperació en un país dominat per la farsa sociovergent fos titànica. Ara sortosament recuperen mica en mica aquesta centralitat que tan bé representaven als anys trenta quan eren el partit dels treballadors, dels autònoms i de les classes mitjanes. Si cuiden les formes, dominen el saber fer, i exerceixen la transversalitat, que vol dir l'ambigüitat en la justa mesura, es poden convertir en el partit que governi la futura república catalana, almenys en certes ocasions. 

La resta de l'arc parlamentari quedaria menys atomitzat que ara, no en tinc cap dubte. Hi hauria, almenys durant ben bé una dècada -després anirien esfumant-se- un partit espanyolista vigorós que no pararia de fer soroll demanant el reingrés a Espanya. Lògicament això s'aniria desfent a compta gotes quan la realitat pressupostària i social diària s'imposés per sobre d'aquestes vel·leïtats tronades. Les noves generacions de catalans els acabarien percebent com el Partit Comunista a Lituània, una rèmora del passat. Per cert, prohibit en l'actualitat.

Veuríem, no podria mancar en un país de flamarada com el nostre, un partit d'esquerra anticapitalista amb tocs populistes que tindria la seva importància dins del Parlament però sense gaires opcions d'influir en la governalitat. Aquí ICV i la CUP mantindran una pugna important per ocupar aquest espai llaminer, si no és que confeccionin una coalició electoral, que sens dubte seria el més intel·ligent que podrien fer. Finalment, tinc l'esperança que sorgiria un partit netament liberal, petitet però vital i necessari en qualsevol societat avançada, que jugaria a la balança entre els dos grans partits nacionals. Aquest partit podria desbancar o donar suport a ERC si els republicans no aconseguissin prou suport a les urnes o el sustentacle puntual de l'esquerra anticapitalista. Un fet sempre incòmode i del tot indesitjable.

Ah, per cert, em descuidava que el PSC quedaria immediatament fulminat, difós entre els diferents partits que formarien aquest nou Parlament de la república catalana. No té espai ni per liderar l'esquerra nacional ni per encapçalar l'unionisme. S'ha acabat, caput. El PSC, enganyós i omnipotent, ha estat el partit perfecte per a una situació política i social tan depenent com la que hem tingut fins ara. Però els temps canvien, i hi ha partits que el pas del temps no el poden afrontar, bàsicament perquè un dia llunyà ja van decidir jugar a un sol nivell, sense a parar-se a pensar que la vida consta de diferents pantalles on avançar i madurar. Al PSC li ha passat el pitjor que li pot passar a un partit polític, molt pitjor que una escissió o un cas de corrupció: s'han quedat sense projecte polític, i la seva vida finalitzarà quan la llum de la Comunitat Autònoma de Catalunya s'apagui per sempre més. De fet, d'aquest últim paràgraf és del que n'estic més segur, i el que menys ficció hi he empleat. No en tingueu cap dubte.

Article publicat al Nació Digital

El Parlament de Catalunya