Paradoxes catalanes

Per tothom és ben sabut i experimentat que quan hom obté la seguretat i el poder sobre una cosa sempre acaba afartar-se'n i cerca en altres flors el fruit que desitja amb fruïció. Però és quan li manca aquest fruit en qüestió, que de la necessitat en fa virtut i és quan esclata el talent i la imaginació per tal d'aconseguir-lo. Això, que és fàcilment extrapolable a les societats, és exactament el que li ha passat a Catalunya durant els últims 500 anys, quan per motius de manca de descendència, es lliga per sempre i fins al dia d'avui a la convivència dins d'una mateixa casa amb la corona espanyola.

Deixant de banda la nostra florida medieval, que és quan Catalunya posa els fonaments del constitucionalisme liberal i de la religió científica i empírica per oferir-la al món sencer, centrem-nos en els temps del Barroc quan la nostra decadència es materialitza coincidint amb el regnat absolut dels Àustries arreu del planeta en nom de l'Espanya castellana. És en aquesta edat moderna que, tot i mantenir els furs intactes -atenció a la paradoxa-, Catalunya es deixa influenciar claríssimament per la pomposa cort universal espanyola, i lògicament pel flaire cultural del seu Segle d'Or, malgrat com ja he dit, conservi personalitat política pròpia. Només el rector de Vallfogona custodia la nostra llengua des d'una vicaria a la rerebotiga del país, mentre les nostres elits es llencen als braços de la portentosa i magnífica llengua castellana.

Passen els anys, i, curiosament és quan perdent bous i esquelles concebint finalment la superioritat musculosa que l'Espanya castellana ens imposa a base de la força bruta, que comencem a renéixer espiritualment per acabar imposant més endavant la nostra ancestral percepció liberal i humanística a l'Espanya endarrerida i catòlica. Una visió repescada miraculosament, després de molts segles d'ostracisme, de la nostra ja esmentada gloriosa florida medieval.

M'explicaré, certament la gran paradoxa d'aquest país, doncs, comença en la Junta de Comerç de Barcelona de finals del divuit i esclata en la Constitució de Cadis, quan per voluntat pròpia els catalans enterrem definitivament la condició de subjecte polític que segles abans era condició indispensable, i ens enganxem com un sol home al projecte polític espanyol. És a partir d'aquí, dins el nou cos espanyol modern sorgit de les Corts gaditanes i no fora, que renaixem culturalment i políticament. Fixeu-vos-hi, quan teníem el cos ens mancava el cor i quan deixem de tenir cos torna a bategar-nos el cor. Paradoxes surrealistes d'aquesta terra.

Perquè són catalans els que imposen l'avantguarda política i moral a la pell de brau sempre en pro del projecte comú i indivisible, és la fabril i bohèmia Barcelona que fa bullir l'olla de les idees per servir-les després a la resta de territoris penisnulars. D'aquesta manera, són les corts de Cadis amb el doctor Dou i l'il·lustrat Antoni de Capmany com a ideòleg de la primera constitució liberal espanyola, és la La Gloriosa amb en Prim, la primera república amb Pi i Maragall i la segona amb Macià, revolucions polítiques i socials que imposem a compta gotes i malgrat ells, en nom de l'Espanya catalana. Mica en mica l'Espanya castellana decadent i fatigada d'anys de lluites colonials, finalment es rendeix, sense reconèixer-ho, a la raó catalana justament un segle després d'humiliar i esclafar la democràcia liberal que representava l'austriacisme català, que ja maldava per construir una Espanya autènticament confederal. Justícia còsmica o paradoxes de la història?

Quines coses, oi? Catalunya, o el concepte català, acaba hegemonitzant la política espanyola per damunt de l'absolutisme arcaic castellà, és a dir, guanyem la batalla de la raó a l'Espanya castellana acceptant d'una vegada per totes però la fusió total amb el seu projecte. Vam perdre l'esperit nacional quan érem vius políticament i el recuperem quan som enterrats com a subjecte polític per compartir-lo amb els espanyols.

Tot i aquestes endimoniades paradoxes, 200 anys després d'imposar la nostra hegemonia moral a Espanya a trompicons, i haver-los assistit i sostingut, ara és el moment que ells s'alliberin emancipant-se de nosaltres perquè comencin a caminar sols com qualsevol persona adulta. Catalunya els hi va ensenyar a fer una constitució i que aquesta pogués compaginar-se amb una monarquia (cosa que nosaltres ja fèiem des dels temps del romànic); els hem fet créixer amb la nostra indústria; els vam educar en les doctrines liberals i progressites que com l'aire fresc del Pirineu baixaven d'Europa; els hem cuidat com una santa mare bondadosa i curulla de paciència faria amb la seva filla. Així, doncs, ara és el moment d'enterrar les paradoxes i ser feliços separats l'un al costat de l'altre, que és l'única manera de sobreviure en pau i harmonia. O, si ells ho prefereixen, abraçats a la nova Catalunya -políticament- catalana, que després d'anys i panys resorgeix i torna per delectar el món amb la seva bonhòmia i avantguarda natural.

El triomf del concepte català a Espanya comença a les Corts de Cadis